Perdó – Lucas Capellas Franco
Ferrater, Gabriel, «Perdó», Les dones i els dies, Barcelona, Edicions 62 («MOLC», 21), 1979, p. 131; Les dones i els dies, edició definitiva, Barcelona, Edicions 62 («la butxaca»), 2017, p. 172; Les dones i els dies, edició crítica de Jordi Cornudella, Barcelona, Edicions 62, 2018, p. 178.
«Perdó»… per què? Per l’ús immoral d’aquesta mateixa paraula i de les paraules que l’hauran envoltat; paraules totes elles que havent de limitar-se a ser el trànsit del dir al fer esdevenen protagonistes d’un poema. Però també, i en el fons de tot, i en general, per la poesia. És per ella que es demanarà el «perdó» final, fruit d’una inquietud literària que ens porta d’aquests versos a la resta dels que va escriure Ferrater. Hi ha, doncs, el cas específic sobre el qual es construeix el poema, amb el seu sentit, i la relació d’aquest sentit particular amb la coherència i la unitat de l’obra. El poema, en el seu desplegament, és com si ens convidés a seguir aquesta direcció.
La immoralitat originària queda, de bon començament, al descobert: «del teu perdó [del perdó de la persona a qui el poeta estima] se’n fa permís» (v. 4). Ha sigut així fins aquesta primera estrofa, fins al moment de fer el poema. El poeta es decideix a descobrir la lògica que amaguen les seves disculpes un cop la persona a qui les demana ja l’ha descoberta. Aleshores, s’arreplega –i amb ell la possible honestedat del reconeixement– en un: «”Perdó d’haver-te’n demanat”. / Una altra espurna se t’encén / i zigzaga per cent miralls / de suplicat consentiment» (v. 5-8). El sentit de la imatge és punyent, i defineix una recepció: la d’un «perdó» que ressona per tot un historial de perdons que el poeta li ha demanat. Un historial figurat com «cent miralls» que reforça la idea que del «perdó se’n fa permís»: perdons que porten a perdons que porten a perdons, tal com de fet ens acaba de demostrar el poema. Fem bé d’imaginar, associada a la imatge, la tristor o la decepció d’ella.
A partir d’aquí, el replec es complica, passa a incloure el mitjà mateix d’aquests perdons particulars: el poema. «Una baixa màgia vol / enlluernar-te, i ha aixecat / […] un barracot / d’una fira suburbial» (v. 9-12). El poema, tal com podem començar a entendre, no podrà servir per demanar perdó. Almenys per demanar-lo netament; per fer, no per dir. Perquè aquesta «baixa màgia», aquest encanteri abjecte, és la poesia, la construcció d’un poema (aquest mateix) que vol redimir l’error sobreposant-hi un mèrit estètic (com a la sintaxi s’hi sobreposa la mètrica), i que ho fa descobrint les seves intencions. Però el que s’aixeca és una construcció mal feta, inconsistent («un barracot / d’una fira suburbial»). Que es tracta del poema queda clar a la següent estrofa.
No és el poema, aquest mateix poema que nosaltres llegim, qui està demanant «perdó» alhora que mostra la veritat d’aquest perdó que es demana? Sí, la barraca és el poema, i el poeta s’ha girat contra la seva pròpia construcció («no hi entris»), tot delatant-la: «Amor, perdó. Perdó per mi. / Un últim perdó sense encant, / no un projecte dels vidres vils, / el frau que per tu vam muntar» (v. 17-20). Ara, anunciada i entesa la delació, pot ser que aquest «perdó», que ha de ser l’«últim», sigui un «perdó» nu, del tot real, dit i sentit com un perdó-en-si i prou? Hi torno de seguida. Els «vidres vils» no els ha muntat sol. Aquest plural del v. 20, tan propi de la poesia ferrateriana, respon a un desdoblament del poeta. En aquest cas, es tracta d’un desdoblament de sentit idèntic al que trobem a «Teseu», el poema amb què Ferrater tanca Les dones i els dies, o dit d’una altra manera, la seva obra, el seu projecte literari. A «Teseu», el tancament de l’obra es xifra com a sortida. El poeta es dirigeix a un tu que és ell mateix. Li pregunta si torna. D’on? De l’obra, dels «tapissos» on s’ha «figurat», és a dir, dels poemes on s’ha volgut definir, on s’ha volgut objectivar (v. 3-4). I dic que ho ha volgut perquè figurar-s’hi no és ser-hi. «Salves esvorancs / de por successiva, / només que et llampeguin / lluïssors de fe / que, una mica idèntic, / algú que pots dir / que és tu mateix, sempre / fa camí amb tu» (v. 10-17). No hi ha una identitat entre el jo real i el jo literari; hi ha una por continuada que s’esquiva quan existeix la fe que l’home Ferrater i la seva subjectivitat literària, impresa textualment, puguin fer identitat; és a dir, quan s’hi creu. Però el poeta sap que això no pot ser. S’és un mateix fora de l’obra; la identitat és l’«ombra espessa» (v. 19) que es retrobarà en sortir «a la llum del sol» (v. 23), una llum desconeguda, vers la qual el poeta –confús, inexpert– no sap del tot com dirigir-se –«(“quina? quina? et crida / la gralla)», v. 24-25–, però on sap que l’«esperen les dones» (v. 26), convertides en símbol d’una vida unificada (la vida del cos, la vida del fer i no del dir). El poeta ha estat buscant-se a si mateix per mitjà de la poesia, en la poesia. Que els «vidres» a què fa referència el poeta a «Perdó» siguin «vils» ens parla, precisament, de com la poesia deforma la realitat que formalitza, ja es tracti de la realitat d’un amor, o de la realitat d’un mateix. Per tant, ens parla de la futilitat i la immoralitat del projecte poètic.
Torno al suposat «últim perdó» del v. 18, que es promet com a «perdó» de fora de l’obra, com un «perdó», deia abans, sentit com un perdó-en-si i prou. Es tracta, altre cop, d’un perdó que caldrà fer-se perdonar: «I encara més. Perdó, perdó / per ara, per aquest moment» (v. 21-22). «Aquest moment» és l’estrofa anterior, el moment que s’acaba de deixar enrere, el del pretès últim «perdó sense encant» (v. 18). No ha pogut ser. El «llampegueig desficiós» és la poesia mateixa amb què s’ha dit el «perdó» que havia de ser l’últim. La paraula «llampegueig» em fa tornar a «Teseu», als mateixos versos que ja he citat (v. 10-17). És la temptació poètica, que llampegueja i fa creure, en un moment de fe en què la por s’esvaeix, que la poesia pot contenir realitat i veritat. En aquest cas, la realitat d’un perdó de veritat. I és per la fe inherent al «llampegueig desficiós» que el poeta ha temut enganyar la persona a qui estima: ha cregut en l’irreal «perdó» que està demanant, tot i haver-lo desemmascarat, perquè, dins el poema, formalment, funcionava. El «llampegueig» és «desficiós» (el «brut desfici» de «Maîtresse de poëte»). Se’ns fa visible, així, la tensió que travessava Ferrater: seguia l’afany literari tot i saber que, en el fons de tot, no només no el menava on volia (a l’autodefinició, a saber qui era), sinó que, pel camí, li anava desfigurant allò que formalitzava.
D’aquesta imposició de la poesia, precisament, ens en parla l’última estrofa de «Perdó», un cop admès que tot el que no sigui dir la veritat del poema (que és un engany) serà un engany. Es podria dir que es tracta d’una imposició en dos sentits diferents. La poesia s’imposa al poeta (raó per la qual no s’abandona el tens i problemàtic afany literari). Aquesta impossibilitat de «deixar el servei, / massa fàcil, del cor absurd» (v. 25-26), a «A través dels temperaments» es deia com a «deure líric / d’expressió del vent, que arriba net» (v. 3-4). Hi ha un deure. Però la poesia també s’imposa a allò que formalitza. «Fi del món» és, dins l’obra ferrateriana, el poema paradigmàtic quant a la paradoxal desfeta poètica: «Tot fa sentit, només sentit, tot és / tal com ho he dit. Ja no sé res de tu» (v. 16-17). Els últims dos versos de «Perdó» tenen un lligam força estret amb «Maîtresse de poëte», poema en què el poeta, immers en un hermètic diàleg amb si mateix, arriba a preguntar-se: «Pensem que és vil qui deixa vida buida?» (v. 13). Se’n desdiu ràpidament i traspassa la responsabilitat del fracàs de la relació a la noia a qui ha estimat, però la mentida retòrica del poeta no se separa mai del tot de la veritat del poema, i sabem que sí, que el conflicte moral del poema i el retret que li és inherent té a veure amb haver deixat vida buida. A «Perdó» el reconeixement és explícit, després de sis estrofes en què s’ha anat retorçant el demanar perdó. Sis estrofes que demostren, en definitiva, el que el poeta, a la setena i última, ha d’acabar-se dient, com si fos l’única confessió del tot honesta i clara que es pot dir en vers: s’ha desatès (s’ha «oblidat»!) la vida real de la persona a qui va dirigit el poema, a qui es demana perdó. La preocupació és eminentment ètica, perquè es tracta de la consciència i el respecte per la realitat de l’altre, per l’alteritat de la persona a qui s’estima. No ens pot sorprendre; al cap i a la fi, estem llegint un poema sobre el qual es projecta l’ombra d’un epígraf que diu:
When more is said than must,
Then better left unsaid and done,
Your artful songs of love,
The rigor of your spoken lust,
Have now become a cunning sort of
Overrated pun.
Posats al costat de «Perdó», aquests versos de Jill Jarrell me’n semblarien el millor comentari crític.
Lucas Capellas
Investigador predoctoral (UPF)
