Úter – Magí Sunyer
Ferrater, Gabriel, «Úter», Les dones i els dies, Barcelona, Edicions 62 («MOLC», 21), 1979, p. 137; Les dones i els dies, edició definitiva, Barcelona, Edicions 62 («la butxaca»), 2017, p. 179; Les dones i els dies, edició crítica de Jordi Cornudella, Barcelona, Edicions 62, 2018, p. 185.
Una poesia breu. I clara, o com a mínim m’ho sembla. Núria Perpinyà l’associa a la poesia anterior en l’ordenació alfabètica de Les dones i els dies, «També», en una interpretació pròpia de la crítica psicoanalítica. Jo parteixo de prevencions conscients respecte d’aquest sistema crític, però en el cas d’aquesta poesia de Gabriel Ferrater pot ser diferent. Primer perquè el poeta, en funció de comentarista de literatura, hi va tendir, per exemple, en la conferència sobre Solitud, de Víctor Català; després, perquè el seu poema més extens va ser objecte d’aquesta mena d’atenció per part d’un convilatà seu, el prestigiós psiquiatre Francesc Tosquelles; encara més, però, perquè la interpretació que Núria Perpinyà fa d’aquesta poesia és convincent. Sobretot si forma conjunt amb la poesia anterior, en la qual els quasi tres versos en anglès –sembla que l’anglès de l’esposa del poeta– proclamen que totes les dones són mares i consideren fills seus els pares, versos reblats per l’expressió «única Gran Mare» (v. 11), així, en majúscules, que tanca la poesia. Si la que ara comentem s’anomena «Úter», és difícil no cedir al que sembla una evidència, que el text reclama un comentari psicoanalític, que és el que desplega Núria Perpinyà: la cambra representa l’úter de l’estimada i en la cambra, perquè és territori compartit, i amb l’estimada ell se sent a gust. Ja no sé si per força això ha d’implicar que l’amor reprodueixi el vincle mare-fill i ha de remetre al mite d’Èdip, però rebatre-ho dintre de l’argumentació psicoanalítica reclamaria una argumentació de què no disposo.
De manera molt més elemental, i per això he començat amb l’afirmació que la poesia em sembla clara, el text no presenta gaires misteris i és d’una senzillesa magnífica. Des d’una mentalitat actual, que resultaria excessiu aplicar a la de més de mig segle enrere, potser només hi destorbaria la possessió expressada en l’últim vers aplicada a la dona, però són ganes de fixar-s’hi, perquè ni tan sols ara no resulta anacrònica en el terreny lingüístic, al contrari, són d’ús quotidià les expressions «el meu home» o «la meva dona» sense cap altra connotació possessiva que una fórmula fossilitzada. Podríem aventurar que no tot és tan innocent, que s’atorga a «és meva» (v. 10) el protagonisme de la cloenda de la poesia perquè la dona acaba d’arribar, s’endevina que no és habitual que hi sigui i ell està content d’haver recobrat una normalitat o una intimitat. Salvades aquestes consideracions, diria que no queden obstacles per a una lectura primària de la poesia: la dona, absent durant un temps, no sabem quant, ha tornat fa unes quantes hores i la seva roba externa escampada per l’habitació –la metonímia és «[p]arts del seu cos», v. 2–, incloses les mitges, encercla, fins i tot podríem llegir que protegeix, l’home, que se sent feliç i acomplert quan es mou i toca, inevitablement, alguna d’aquestes peces de roba. El contacte li confirma la presència i la possessió de l’estimada. Sense contradicció i sense gaire esforç, podríem suposar, perquè no es diu directament, que la poesia respon a una sensació d’eufòria sexual, que els amants estan abraçats i que «la cosa que estimo» (v. 6) dins la qual és l’home no es refereix a la roba sinó directament a la dona, al cap i a la fi, roba i dona signifiquen el mateix en aquest context. En qualsevol cas, uns versos magnífics en una poesia perfectament construïda.
Magí Sunyer
Professor (Universitat Rovira i Virgili)