Per no dir res – Joan M. Ribera Llopis
Ferrater, Gabriel, «Per no dir res», Les dones i els dies, Barcelona, Edicions 62 («MOLC», 21), 1979, p. 65; Les dones i els dies, edició definitiva, Barcelona, Edicions 62 («la butxaca»), 2017, p. 81; Les dones i els dies, edició crítica de Jordi Cornudella, Barcelona, Edicions 62, 2018, p. 87.
Captivats pel poeta que, de les escenes en espais oberts i tancats –entre «La platja» i «Ídols», juntament amb el trànsit de l’interior a l’exterior, de la nit al dia, descrit a «A mig matí»–, ens adverteix que el que fou la captació versificada d’un instant només serà la imatge recordada de l’efímer que podrem retenir molt després, restem lligats a aquesta premissa com a llindar de la nostra proposta de lectura. Exercici de fixació memorial com la de la cambra que és retinguda per la dona que l’ocupa al quadre Morning sun (1952-1953) d’Edward Hopper o els llunyans cims que acullen l’eix de la pintura a Pool with Two Figures (1972) de David Hockney, que, significativament, porta el doble títol de Portrait of An Artist, reprenem com a punt de partida la màxima dels versos finals del segon poema de Gabriel Ferrater abans esmentat: «Érem / aquesta imatge. Els ídols de nosaltres, / per la submisa fe de després» (v. 7-9); que, pel que fa als versos previs, sentencien que, quan encara del més immediat «no teníem records» (v. 6), no obstant això, ja «Érem / el record que tenim ara. Érem / aquesta imatge» (v. 6-8).
Llindar versificat que ens situa fora de l’espai i del temps, malgrat tot poetitzats, de manera radical en l’esfera de la memòria, ens mantenim pendents d’un puntual instant de rememoració. Per seguir amb els símils pictòrics, com des de dins del quadre, la model mira la línia del paisatge que podria ésser-li aliena o potser no, jugades del futur, a Christina’s World (1948) d’Andrew Wyeth. Però, potser i per contra d’aquestes representacions plàstiques, amb una hipotètica diferència, la que permet a la literatura –i Gabriel Ferrater se n’aprofita, no obstant això, ésser absolutament pictòric– no neutralitzar de manera tan contundent les imatges viscudes. I és amb aquest punt de partida a les mans amb el qual ens endinsem a «Per no dir res», deixant-nos captivar per un nocturn a propòsit del qual, ai las!, se’ns aconsellarà a la fi que no guardem ni el ressò ni cap petjada memorial dels seus components ni de l’escena bastida, tot suposadament retingut al pensament i a l’espera d’una possible rememoració. Imatges que en un moment de debilitat podríem voler compartir o en les quals íntimament complaure’ns, en el cas d’aquest poema es desitgen finites. Limitades al seu moment d’autonomia creativa, com a joguina poètica per se, com a contundent acte poètic, del tipus de la distant cançó «Farai un vers de dreyt nieu», ‘faré un vers de no dir res’, del trobador Guilhem de Peitieus (1071 – 1126), que, malgrat la seva llunyania, ressona en el títol aquí elegit.
El cas, però, és que ara se’ns nega la possibilitat de supervivència memorial, animada en els altres poemes esmentats a l’inici d’aquestes línies. Tot i el seu anul·lador destí, a «Per no dir res» Gabriel Ferrater basteix la imatge –paraula ja repetida per nosaltres, terme benvolgut al seu lèxic poètic– d’un paisatge amb figura, categoria pictòrica, establerta amb abast genealògic. I ho fa ben detalladament, matèrica i cosmogònica. El signe afegit en aquest poema és que l’espai objectivat mitjançant substantius ben concrets –«bosc», «lluna d’agost», «pedres», «soques», «fusta», «pinassa»– és un nocturn que només pot ésser dinamitzat des de fora per un possible o obedient personatge actiu, «la noia atònita» (v. 2), aquella que «una nit se’n va sola / a endinsar-se en el bosc» (v. 3-4) i a qui li caldrà actuar. És ella qui, si segueix les indicacions de la veu poètica que regeix la composició, «se’n va sola» cap al bosc, qui «es despulla i s’ajeu» (v. 9), ella és «la dolça ignorant / [que] va fent, i paga amb por» (v. 14-15); mentre que els components naturals de l’espai envaït no fan altra cosa que acomplir amb els tòpics establerts pel gènere: la lluna «es vessa per les pedres» (v. 6), les soques «tanquen / la claror de la fusta». (v. 7-8)… Amb aquest ordre de formulació com a destí, és ella qui es farà «nua» com aquelles pedres i aquella fusta; és ella qui es fa «nua» i es fon amb aquells components de la natura i, sensiblement, és aquella «dolça ignorant» que es farà «un aplec de secrets / sense figura» (v. 16-17); el que, és cert, arribat aquest moment, li comuniquen els raigs de lluna, les olors i els sorolls incerts de l’indret que acabarà per acollir-la. Tot un puny de sensacions, atmosfera i sentiments que passen tensament per la seva «pell / nova a exposar-se» (v. 22-23) i que la condueixen a l’essència de la natura condensada en aquella forest, combregant amb els dos elements simbòlicament transcendents, «terra» i «reïnes» o resines (v. 23 i 24).
Tot aquest procés, abastat en una espiral que, des del segon vers i desembocant en aquests dos termes, vint-i-tres versos després, es desenvolupa al llarg d’una única unitat fraseològica i amb una versificació d’estrictes hexasíl·labs amb alternança de rimes femenines i masculines, només pautada la seva sintaxi pels dos punts que ens aboquen a la comunió entre subjecte i espai, tot just abans de l’advertència final. I seran precisament aquests sis versos posteriors i últims els que ens fan sorprendre i haver de recular cap a la proposta explicitada per l’autor en altres composicions seves, com dèiem a l’inici d’aquestes línies; la de poder preservar-nos i guardar, també en aquesta ocasió, la memòria de l’escena més immediatament relatada. En «Per no dir res», Gabriel Ferrater no concedeix cap rememoració possible, la nega com un risc gratuït, improcedent. Potser –si ens mantenim en allò que des de l’inici hem confessat que ens atrau de l’autor i que voldríem repetir, precisament el que se’ns impedeix amb to de prohibició als darrers versos– perquè aquesta no és una escena duta a terme o viscuda, consumada en tot cas, com les dels primers poemes esmentats. A «Per no dir res», és cert, hem assistit a una proposta suggerida, tal vegada a un desig encomanat pel poeta a la «noia» que podrà o no endinsar-se pel bosc descrit. Encara més, fins i tot ens volem arriscar a imaginar que es tracta de la sessió conduïda per un hipnotitzador que opera, amb registre d’ordre, sobre un subjecte sols inicialment pacient: «Sigues» el que jo et diré i, quan jo et digui, esborra-ho de la memòria i no ho rememoris mai més. Si el noble trobador d’Aquitània escriu en aquella fundacional cançó un iniciàtic exercici d’escriptura suposadament automàtica, gràcies a l’ensopiment que li provoca una llarga cavalcada sobre la seva muntura i en què ell mateix és veu i subjecte poètics, Gabriel Ferrater assaja l’enquadrament d’una acció i d’un espai que es perfila efímerament per un acte de decisió omnímoda, dictat sobre un subjecte submís i que es justifica per si mateix.
Sense poder claudicar del tot dels hàbits imperants d’aquest lector a propòsit de les imatges de Gabriel Ferrater, no obstant això, ens costa obeir submisament la màxima final de «Per no dir res». Insistirem a voler guardar-nos la possibilitat de recuperar la seva imatge i, potser en un futur, la d’apropar-nos-la amb una altra perspectiva. Des de més enllà dels marges ben tancats del text, ja fora dels límits del llenç davant del qual se’ns permet puntualment situar-nos, volem acollir-nos a una llum, a la claror de la lluna com a esperançat signe que ens permeti el retorn. Així com en la sèrie de nocturns de René Magritte sempre se’ns ofereix un referent lluminós –també la lluna sobre un cel violaci o l’interior il·luminat d’un anònim habitacle– per tenir un punt de referència des del qual un dia poder refer la seva absorbent foscúria. Fins i tot les figures que l’ocupen, només retallades com a contrallum a la penombra així com els arbres sobre els quals s’alça la lluna en les pintures de l’artista belga, en la imatge confegida per Gabriel Ferrater se’ns ofereix a més l’acció del seu subjecte poètic, fet còmplice del nostre propi desig. I llavors la seva «noia» podrà ésser la nostra personal «Christina».
Joan M. Ribera Llopis
Professor (Universitat Complutense de Madrid)
