Petita guerra – Edgar Illas
Ferrater, Gabriel, «Petita guerra», Les dones i els dies, Barcelona, Edicions 62 («MOLC», 21), 1979, p. 47-48; Les dones i els dies, edició definitiva, Barcelona, Edicions 62 («la butxaca»), 2017, p. 60-61; Les dones i els dies, edició crítica de Jordi Cornudella, Barcelona, Edicions 62, 2018, p. 66-67.
En aquest poema, publicat originalment a Da nuces pueris el 1960, Ferrater explica l’escena al voltant del cadàver d’una noia guerrillera maqui que ha mort en un atemptat contra el règim franquista. La veu poètica, que és el jo habitual que trobem en pràcticament tota la poesia de Ferrater, és la d’un soldat jove que narra la trobada i examen del cadàver. Ferrater, efectivament, va fer el servei militar a Barbastre, a Osca, entre el 1943 i el 1945, i, segons va explicar en una carta, va haver de participar una vegada en la reducció d’un grup de maquis.
El poema comença descrivint els maquis com una mena d’exèrcit dispers, rudimentari i inoperant. Els maquis «[p]ortaven mines antitancs, inútils / i pesades com un símbol històric» (p. 1-2) i «també metralladores / desmuntades dels caces alemanys / i metralletes de ferralla anglesa» (v. 5-7). I, com que es tractava d’un exèrcit de guerrillers, anaven en «grups de dos o tres» (v. 8). A més del seu desplegament en grups petits, l’altra característica essencial dels exèrcits guerrillers és l’arrelament al territori i l’ús estratègic de la geografia per poder atacar sense haver-se d’enfrontar de cara a un exèrcit convencional. Ferrater descriu aquesta segona característica amb una imatge precisa i suggestiva: «ínfims i tossuts / com els corcs d’una gran soca aterrada, / els maquis foradaven Pirineu» (v. 9-11).
La veu poètica manté una fredor distant vers l’escena que descriu. Ferrater parla del fenomen dels maquis dient que «[v]a ser una guerra de les més petites / que hem conegut. No em va posar al davant / sinó un cadàver» (v. 12-14). El jo, per tant, no se sent seva la guerra. La guerra simplement l’ha coneguda i li ha posat un cadàver a davant, i això no ha fet que ell sentís cap implicació ni cap militància concretes. El plural de les guerres «més petites / que hem conegut» evoca immediatament l’altra guerra, la més gran, la guerra del 36 al 39, a la qual Ferrater s’ha referit en el poema més famós del recull, «In memoriam». A «In memoriam» trobem la mateixa manca d’identificació amb la lluita, i, de fet, Ferrater no parla de «guerra civil», sinó simplement de «la guerra» que en un moment determinat «va esclatar» (v. 1). L’anècdota més reveladora sobre aquesta no identificació, i que demostra que la seva experiència no era només individual, és quan diu que en un concert tocaven himnes revolucionaris, però «[l]a gent / va aplaudir més els Segadors» (v. 269-270). Per associació directa, doncs, podem deduir que el subjecte col·lectiu de l’«hem conegut» de «Petita guerra» també es refereix als catalans que no se sentien seves les guerres d’Espanya que havien esclatat.
El poema procedeix a descriure la noia morta, que es va morir quan «va pujar / a un camió militar, i va fer / també de símbol fàcil. Va distreure / el xòfer i el mecànic, i tots tres / es van anar a estimbar d’un pont» (v. 15-19). La mescla de mort accidental i de clixé revolucionari generen un retrat cru i antiheroic. La cruesa s’intensifica en els versos següents, en què Ferrater explica que durant l’autòpsia els metges es van entretenir explorant el turmell de la noia, on tenia «una deformitat remarcable, d’origen / hereditari, xuclada d’arrels / molt remotes en l’arbre de la raça» (v. 23-25).
A l’última part, el poeta explica que la visió i l’olor del cadàver, juntament amb la duració de l’autòpsia i el sol que petava, li van provocar una basca. La carn morta s’associa amb la fortor del sexe: «la fetor de mort em va semblar / que era l’olor d’un sexe brut» (v. 38-39). La conclusió per al poeta és que la seva experiència feta de terra, carn, mort i sexe reflecteix l’experiència dels joves «que van a les guerres, i la carn / els fa por, i la destrossen i n’abusen» (v. 41-42). El poeta, doncs, retrata la guerra més enllà de qualsevol idealització o causa política i la identifica amb un fàstic físic i amb el que en podríem anomenar una libido vòmica.
Aquest fàstic no és pròpiament personal («tampoc / tenia res de personal, la basca», v. 31-32). De fet, Ferrater acaba resumint l’experiència amb una qualificació sarcàstica: «Tot emblemàtic, immemorial» (v. 43). Per tant, amb aquest sarcasme, Ferrater evita convertir el poema en una mera al·legoria de l’absurditat de la guerra i la vida humana, una al·legoria existencialista, per dir-ho curt. El que fa Ferrater és més subtil: quan diu amb sarcasme que és impossible no convertir aquesta experiència en un símbol, perquè tot és molt emblemàtic, desactiva precisament la lectura del poema com a símbol ideològic. Dir que tot és emblemàtic és una manera de situar la veu poètica més enllà d’aquest tot. En el context del franquisme, tot l’espai simbòlic està determinat, o bé pels discursos oficials del règim, o bé per les formes de resistència antifranquista, com ara la lluita dels maquis. Per això el gest final del jo poètic és subvertir aquesta totalitat simbòlica mostrant justament la impossibilitat de parlar d’una carn, una mort i un sexe més enllà dels marcs simbòlics imperants.
Edgar Illas
Escriptor i professor (Universitat d’Indiana, Bloomington)
Tornar al llistat d’Apadrina un poema
