Paisatge amb figures – Joan Ramon Veny-Mesquida
Ferrater, Gabriel, «Paisatge amb figures», Les dones i els dies, Barcelona, Edicions 62 («MOLC», 21), 1979, p. 41; Les dones i els dies, edició definitiva, Barcelona, Edicions 62 («la butxaca»), 2017, p. 53; Les dones i els dies, edició crítica de Jordi Cornudella, Barcelona, Edicions 62, 2018, p. 59.
Tal com explica Jordi Cornudella a la seva edició de Les dones i els dies (2018: 309), sabem per Pep Solà que el pretext que va generar la concreció poètica de la idea subjacent de «Paisatge amb figures» (així cal dir-ho, vist el procés de fecundació, gestació i elaboració dels poemes de Da nuces pueris) va ser una calçotada que van fer «el 15 de març del 1959 el grup d’amics amb què els Vinyoli solien fer sortides dominicals (els matrimonis Valentí, Petit, Gomà i Cosp, i també Gabriel Ferrater)» (voilà unes «figures») «al mas Bosc de Valls», «propietat de Joan Petit» (voici un «paisatge»). A banda que l’anècdota bé podria haver proporcionat la concepció del títol, aquest no amaga unes clares reminiscències pictòriques (Renoir, Monet i tants altres) que creen en el lector l’expectativa de captació gairebé fotogràfica d’un moment, i, doncs, d’un cert estatisme, que el text de seguida confirma, atès que tant el «paisatge» com les «figures», si hi apareixen, ho fan de manera implícita: el que interessa no n’és el moviment, allò que fan en el paisatge, sinó la reflexió que provoca l’anècdota, que podria haver estat el tema embrionari de la peça: «yo pensaba que había que escribir un poema sobre tal tema, producto de la observación moral, psicológica sobre la gente; y entonces esperaba dos o tres semanas a que de pronto este tema puramente abstracto, intelectual, se concretara mediante una anécdota o mediante la observación de una cosa vista por la calle» (Ferrater 1986: 513).
Efectivament, no hi ha moviment en el poema, o hi és molt alentit (sí, els avions a reacció són rapidíssims al cel, però no pas vistos «arran / de terra» (v. 3-4), que és la perspectiva que proposa el text; com la bella imatge de la injecció de «l’agulla de polsim / al cor del vast oblit solar» (v. 2-3) no implica ‘activitat’, sinó plasmació plàstica d’una instantània). Això no obsta perquè part de la seva tensió vingui d’un cert efecte d’inestabilitat («tota vertical / se’ns decanta», v. 6-7), aconseguit a través d’una estudiada disposició de les frases i els sintagmes dins els versos, concretament amb el recurs a l’encavallament de pràcticament tots, excepte els v. 2, 16, 17 i 19, de vegades prou abrupte o sirremàtic (situant el final de vers on normalment no hi hauria pausa prosòdica: v. 3-4, 5-6, 6-7, 7-8, etc.), d’altres a través del contre-rejet (v. 1: «S’enfilen»; v. 3: «Arran»; v. 9: «Els ametllers»; v. 12: «A punt»; v. 14: «Tot és més»; i v. 18: «Partim-nos») o del rejet (v. 9: «al mig»). Una inestabilitat poètica que tradueix la pròpia de la transformació dels elements de la natura, a punt com estan d’efectuar el canvi estacional, quan encara no ensenyen, però tanmateix contenen gairebé completa «la seva primavera».
L’encavallament majoritari contrasta palesament amb l’esticomítia del v. 16 (l’únic que coincideix amb l’inici i el final d’una frase), el qual marca la transició entre els dos eixos sobre els quals es basteix el poema. El primer (v. 1-15) pivota al voltant del sintagma central del v. 9 «Avui diumenge» (el 15-3-1959 era diumenge), que fa de pont entre la narració dels v. 1-9 («corquen», «S’enfilen», «fuig», «gira», «decanta», etc.) i la descripció dels v. 9-15 («riuen», «fan», «és», «té»). El v. 16 actua de falca que apuntala la inestabilitat en tant que dona la clau irònica i distanciadora del poema («Com que ens ho creiem tot») i obre la reflexió moral («ens sentim rics») del segon eix, que tanca el text (v. 17-20).
Narració, descripció i reflexió, doncs, són les tres menes de discurs poètic que determinen les tres parts del text. La primera se sosté sobre l’analogia «cel»/«terra» establerta amb l’adverbi «també»: ara –«diumenge»– que el món amaga que «li fuig el seny» (v. 5), podem allunyar-nos de la follia vital quotidiana (el «mig» del viure) per col·locar-nos en aquesta situació excepcional («les vores / del viure», v. 7-8) que ens proporciona la natura l’espectacle de la qual es descriu a la segona. En aquesta, la contemplació i assimilació de la natura, d’allò que pot representar la primavera embrionària que hi és continguda, provoca la consideració plantejada a la tercera: una hipotètica («ens sembla», v. 18) felicitat compartida que provoca, al seu temps, una proposta de fidelitat («partim-nos» ‘compartim’) de cara al futur («els dies que vindran», v. 19) de què l’autor dona la primera mostra («Té») concretada en «els grillons d’una taronja» (v. 20, l’Atles lingüístic del domini català, per cert, recull «grilló» com a forma pròpia del Tarragonès i el Baix Camp, d’on era Gabriel Ferrater, que l’empra com a reusenc, però segurament també per exigències mètriques i rítmiques) i en què implica també el lector, de manera que el nosaltres dels protagonistes de l’anècdota germinal del text abraça també la possible comunitat dels seus lectors.
Joan Ramon Veny-Mesquida
Professor (Càtedra Màrius Torres, Universitat de Lleida)
Referències
Gabriel Ferrater, Papers, cartes, paraules, Barcelona, Quaderns Crema, 1986.
