Idolets – Esteve Sala i Casellas
Ferrater, Gabriel, «Idolets», Les dones i els dies, Barcelona, Edicions 62 («MOLC», 21), 1979, p. 124; Les dones i els dies, edició definitiva, Barcelona, Edicions 62 («la butxaca»), 2017, p. 161; Les dones i els dies, edició crítica de Jordi Cornudella, Barcelona, Edicions 62, 2018, p. 167.
«Idolets», poema que pertany a la quarta secció de Les dones i els dies, és compost de trenta-dos versos repartits en vuit estrofes de quatre versos, heptasíl·labs o octosíl·labs, de rima assonant i seguint l’esquema abab cdcd…, menys les dues últimes quartetes, que no rimen.
És un pamflet contra les mitificacions desaforades, falses i allunyades del nostre abast, en les recomanacions i exhortacions que la veu poètica adreça a una dona per reflexionar sobre els ídols del passat, els idolets, als quals ambdós han acabat renunciant.
El diminutiu del títol, repetit en l’últim vers, «idolets de la joventut» (v. 32), obre i tanca el poema en un embolcall que en reforça la intenció i ens evoca el regal enganyós a què al·ludeix: «Desemboliques la seda / marcida» (v. 25-26). Els «lluents aeris granets» i els «milions de déus menuts» (v. 6 i 7) són dues imatges que refermen la petitesa, la inconsistència i la volubilitat dels ídols de jovenesa, en la desmitificació d’un passat compartit en un temps i una memòria personal i diversa.
En l’estructura del poema, dividit en quatre parts de dues estrofes cadascuna, s’estableixen uns paral·lelismes de significació entre les estrofes que contenen les imatges del record, la memòria i el pas del temps. En aquest sentit, la primera es relaciona amb la sisena, la segona amb la cinquena (déus) i la setena (dimonis), i la sisena amb la vuitena.
Els verbs i els nombrosos consells, recomanacions o exhortacions que la veu poètica adreça a la dona: «recorda», «propicia’t», «Trenca», «aixeca’t», «fes», «cerca» i «Veus:», es focalitzen en el present (llevat dels dos pretèrits de la segona estrofa: «S’han remogut» i «a qui tu vas fingir fe», v. 5 i 8, ben lligats també a aquest temps verbal: «Parles de fe?», v. 5, i que es relacionen amb un passat d’ídols superats «a qui tu vas fingir fe»). Aquest passat serà el referent comparatiu durant tot el poema per incidir en les dicotomies passat-present i jovenesa-maduresa damunt de les quals es construirà tota la seva estructura. Un present al qual es retorna a través de l’«Ara», en l’anàfora que uneix les dues estrofes de la segona part, i amb una interrogació que serveix d’introducció a una fe que serà omnipresent a la segona.
Les meravelloses imatges d’un raig de sol per referir-se a la memòria, que «et clivelli el recer fosc» (v. 3), i a «la pols dels anys» (v. 4) –al pas del temps que voleia als «lluents aeris granets» (v. 6)–, es relacionen amb «l’encantament fosc» (v. 21), amb el qual l’exhorta a trencar, i amb la cerca dels records adients: «tu en tens les teves imatges» (v. 24), en l’experiència pròpia i viscuda, l’única autèntica i vàlida a parer de la veu poètica.
Aquest «encantament fosc» (v. 21) i el «fes llum a la cambra, / cerca» (v. 22-23), ens fan pensar en el personatge mitològic de Psique, amb qui s’enfadà Afrodita a causa de la seva bellesa; que en patí l’oracle («l’encantament fosc») i que amagà una llàntia durant la nit per descobrir el monstre que dormia vora seu («fes llum a la cambra, / cerca»). La insinuació al monstre de lletjor (els idolets), la comparació entre la bellesa seductora de la dona i la de Psique, i la cerca dels records que ens portin a trobar el camí i l’ànima (psique en grec), unifiquen aquesta part i hi afegeixen un altre mite, el clàssic, com a font de l’aprenentatge a través de la imaginació, la lectura i la literatura.
El lligam entre la segona i la cinquena estrofes són els déus: «milions de déus menuts / a qui tu vas fingir fe» (v. 7-8) i «els déus, que són tan humils […] / que els coneixes» (v. 19-20), i l’ambigüitat que provoca la inversió del subjecte i l’objecte directe. Ara és la dona la seductora dels déus-homes, i no els idolets els que la sedueixen a ella, una facultat que la veu poètica coneix i insinua que podria aprofitar en el futur, i que s’expressa irònicament i desmenjada entre parèntesis «(mig d’intenció, mig d’esma)» (v. 18) com un retret o un cansament. Aquest recurs de la ironia distanciadora és present en totes les parts del poema –llevat de l’última, aquella que curiosament no rima, i que ja és prou contundent–. Es repeteix amb anterioritat a: «a qui tu vas fingir fe» (v. 8) i «(i no cal / que et reservis amb un somriure)» (v. 9-10), i després a: «ni saps creure que hi romandrà» (v. 16) i «Si et recordes on» (v. 23). Ironies a través de les quals la veu poètica expressa, sempre indirectament a través de l’actitud, la intenció o la voluntat de la dona («Si et recordes on», v. 23), el seu escepticisme davant de qualsevol ídol, sigui de joventut o de maduresa. Ironies que sorprenen i nodreixen aquesta ambigüitat tan característica en Gabriel Ferreter, i que, ben repartides al llarg del poema, fan de contrapunt al caràcter d’una dona més indecisa, contradictòria o indolent, i menys escèptica que la veu poètica en temes com la fe, els déus, el poder de la seducció o els «dimonis vells» (v. 27).
La segona part té com a tema una fe que agafarà forma de pronom personal: «ella», per identificar-se amb la dona i amb la seva metàfora: la llar, amb l’ajut de les personificacions: «els de la llar que ella es tria» (v. 12) o «[l]a llar on ella va entrar» (v. 14), amb la intenció d’humanitzar i fer possible una fe de fites menys elevades i col·lectives, més humil, íntima, personal, i basada en l’autenticitat, la reflexió i la llibertat d’elecció.
En l’última part –en què els versos no rimen en assonant–, les imatges «seda / marcida» (v. 25-26) i les «ganyes de dimonis vells / tallats en vell jade xinès» (v. 27-28) aclareixen els tipus de mitificacions ideològiques que critica, reconvertides en dimonis que les hi ofereixen embolicades com a regal –ara ja superades per la dona–, i sobre les quals l’ha advertida: el maoisme o l’espiritualitat oriental dels anys seixanta?, tal com comenta Núria Perpinyà (1991: 103).
L’adverbi de temps, al primer vers de l’última estrofa, recorda que els idolets «encara» (v. 29) són actuals; l’encavalcament «plens de virtut / irrisòria» (v. 29-30) trenca el sintagma i en destaca l’adjectiu per acabar-los de devaluar del tot, i l’altre encavalcament. «els innocents, els nocius / idolets de la joventut» (v. 31-32), n’allunya el diminutiu per connotar insignificança, distància temporal i desmitificació. La paradoxa clou el poema reblant la dicotomia déus humils i coneguts de joventut, a la tercera part, i «dimonis vells» i fal·laços de maduresa, a l’estrofa anterior.
Esteve Sala i Casellas
Escriptor i professor
Referències
Núria Perpinyà, «Teoria dels cossos», de Gabriel Ferrater, Barcelona, Empúries, 1991.
