Helena – Vicenç Llorca
Ferrater, Gabriel, «Helena», Les dones i els dies, Barcelona, Edicions 62 («MOLC», 21), 1979, p. 66-67; Les dones i els dies, edició definitiva, Barcelona, Edicions 62 («la butxaca»), 2017, p. 83; Les dones i els dies, edició crítica de Jordi Cornudella, Barcelona, Edicions 62, 2018, p. 89.
Helena: la dona i el dia
No podem comprendre una part substancial de l’obra de Gabriel Ferrater sense el nom d’una dona: Helena Valentí. Es tracta de la filla del professor de llatí del poeta a l’institut de Reus, Eduard Valentí Fillol. Després de publicar el seu primer llibre, Da nuces pueris (1960), Ferrater freqüenta la casa dels Valentí, on comparteix poemes. En les tertúlies i trobades, manté una relació de complicitat especial amb la dona del professor, Roser Petit, que aviat s’adona de l’atracció que s’estableix entre el poeta (nascut el 20 de maig de 1922) i l’Helena, molt més jove que ell (nascuda el 5 de juny de 1940). Finalment mantindran una relació formal entre el 1961 i el 1963.
El poema «Helena», pertanyent a Menja’t una cama (1962), cal situar-lo en aquest moment de trobada entre en Gabriel i l’Helena, cosa que explica la celebració poètica del vintè aniversari de la noia. La seva joventut queda resumida a través de dues imatges: la d’un passat que, de tan breu, no es recorda i la d’un futur que convida a mirar endavant: «Véns d’on no recordes, / mires endavant» (v. 2-3). Ensems amb això, el jo poètic vol posar de relleu la voluntat de l’Helena de construir una transparència composta per milers de vidres «que són dies teus» (v. 8) i a través dels quals mirarà «com se t’obre el temps» (v. 10). En aquest punt, apareix la fina corba del corb –notem el joc de paraules entre corba i corb– que, en allunyar-se, «biaixa el cel» (v. 13) i crea un ordre nou. Un verb en imperatiu transmet un desig de bon auguri: «Talla tu com ell / blau i temps i món» (v. 17-18). Irromp llavors una inflexió que duu el lector a conèixer alguns trets de l’Helena. Així sabem que és «gola-llarga» (v. 21), riallera i que es decanta «un poc, a la dreta, / a l’esquerra» (v. 24-25), i, en aquest moviment juvenil –insisteix en el fet dels seus vint anys–, disposa per al seu balanç «les ratlles del món / amb tot el que és vell / (com és ara jo)» (v. 28-30). La inclusió del parèntesi final resulta significatiu, ja que el poeta no pot evitar identificar-se amb tot allò que és «vell» –recordem la diferència notable d’edat que els separa– davant d’aquesta joventut esclatant.
Gabriel Ferrater actualitza un tòpic, la celebració dels vint anys com a símbol de la joventut en la seva esplendor, per expressar-lo en uns termes molt personals. Des d’una perspectiva formal, destaca el ritme trepidant del poema a causa de l’elecció de versos blancs de cinc síl·labes i de l’encavalcament d’imatges concretes. A més, hi ha també un ritme conceptual a través d’una sèrie de sintagmes clau que semblen complir la funció de projectar una dimensió connotativa del significat a partir d’elements referencials. Així es pot subratllar la «neta transparència / dels milers de vidres» (v. 5-6) que estableix la correspondència entre la mateixa noció de transparència com a netedat i puresa i el vidre. La successió de vidres, «(l’un darrera l’altre)» (v. 7), és el pas dels dies a través dels quals es projectarà la mirada jove de l’Helena, capaç d’obrir el temps, és a dir, amb la força suficient per construir-lo. També resulta significativa la «corba / del corb» (v. 11-12), capaç de crear una nova percepció de la realitat. La presència del corb crida l’atenció. Aquesta au adquireix múltiples significats simbòlics en diverses cultures del món. En la grega i llatina significava el futur, d’aquí el seu valor com a transmissor d’auguris. En aquest cas, el moviment de l’ocell talla de biaix la vista del cel i decanta els arbres, de manera que transforma l’ordre espacial –el camp– i temporal –la tarda–. El signe d’admiració emfasitza aquest canvi, alhora que tanca una part del poema en què només hi ha hagut dos punts de pausa sintàctica.
Comença un segon moviment que torna a presentar una estructura entrellaçada mitjançant encavalcaments, comes i parèntesis en aposició fins al final. Un altre sintagma marca el sentit: «Talla tu com ell» (v. 17). Amb l’ús d’un verb en imperatiu, el jo poètic demana a l’Helena que aquesta capacitat de transformació del corb sigui també el seu a través dels mots «blau» (v. 18), en referència al cel, i dels més abstractes «temps» i «món» (v. 18). I això sense perdre’l de vista «per molts anys» (v. 20). Subtilment, aquest desig de perdurabilitat coincideix amb la felicitació per l’aniversari, cosa que permet al poeta tornar a posar el focus sobre la dona a qui s’adreça el poema per descriure alguns dels seus trets físics, com ja hem comentat. La part final la determina un altre sintagma clau: «i sempre et decantes» (v. 23). Com hem advertit anteriorment, el moviment de la noia disposa de tot, fins i tot d’allò «vell», adjectiu amb què el poeta s’identifica i que acaba actuant com a contrapunt de tant de futur.
«Helena» és un poema profund i remarcable que sembla resumir en essència el que més tard impulsarà Gabriel Ferrater a intitular la seva poesia Les dones i els dies. Ara, però, amb una dona, Helena, i un dia: el del seu aniversari.
Vicenç Llorca
Escriptor i professor
