Apadrina un poema

Teseu – Meritxell Cucurella-Jorba

Lleugerament frisós (A propòsit de «Teseu»)


Ferrater, Gabriel, «Teseu», Les dones i els dies, Barcelona, Edicions 62 («MOLC», 21), 1979, p. 154; Les dones i els dies, edició definitiva, Barcelona, Edicions 62 («la butxaca»), 2017, p. 202; Les dones i els dies, edició crítica de Jordi Cornudella, Barcelona, Edicions 62, 2018, p. 208.


 

Perquè si deus poder girar un poema del dret i del revés i en pots fer trossos i els pots escampar aquí i allà i que continuïn tenint, aïllats, la força que tindrien en conjunt vol dir que el poema en qüestió és una meravella, l’ésser que l’ha escrit, un geni, i tu, una delinqüent. Doncs tot això. «Teseu». El poema amb què Gabriel Ferrater clou Les dones i els dies (1968), el volum monument que és la reedició corregida dels seus tres llibres de poemes: Da nuces pueris (1960), Menja’t una cama (1962) i Teoria dels cossos (1966).

t’esperen les dones

L’any que vaig cursar COU, a l’Institut Pompeu Fabra de Martorell, teníem com a lectures obligatòries –lectures obligatòries!– Teoria dels cossos i El poema de la rosa als llavis, de Salvat-Papasseit. Oh! Soc nascuda l’any que Biel Mesquida va guanyar el Prudenci Bertrana amb L’adolescent de sal, que no va poder publicar de seguida per mor de la censura. Tampoc de seguida no vaig llegir-lo, jo, L’adolescent, perquè aleshores de llegir no en sabia i cada dia em sembla que encara n’estic aprenent.

No trepitges fort

Com es llegeix, un poema? En silenci? Dient-lo en veu alta? Cridant-lo? Per dins, mentre el subratllem i el guixem amb un llapis que sigui com una carícia suau, però contundent, sobre la pàgina? Ni en silenci ni cridant gaire, sinó respectant les pauses lleus o greus que imposa cada final de vers, cada coma, cada punt, cada parèntesi, cada incís? Estimant-lo? Estimant el poema des de la primeríssima lectura fins a la darrera (que mai no sabrem) passant per totes lectures, més o menys planeres i/o envitricollades, que anirem fent al llarg dels nostres anys?

la teva ombra espessa

No soc teòrica de res, jo, només sé viure la vida intensament, dissidentment, apassionadament. I la meva vida pren sentit amb la poesia, la que llegeixo, la que escric i la que dic, sigui meva o d’altri. Deixo, doncs, per als doctes, la teoria i la llei, que jo tinc molta feina a infringir-la flagrantment.

algú que pots dir / que és tu mateix

El temps és el gran devorador. El gran devorador que es devora a si mateix. Que es devora sense aturador. No és cap mite, això, és una realitat devastadora, la més gran realitat que assola els humans. Per això, els humans que ens dediquem al ritualitzant i magne ofici de la poesia –tan magne i ritualitzant com l’ofici de pagès o l’apicultura– només parlem del temps –en les seves múltiples formes interrelacionades: kronos, aión, kairós– i de l’amor. Perquè sense amor el temps no té sentit. I és que l’amor és, de retruc, alhora, una arma per combatre l’ànsia de la mort.

lluïssors de fe

Els mites, per més duradors que siguin, muten, i creixen, i decreixen, i passen de moda i hi tornen, com els colors, o les formes, sempre iguals, sempre iguals, però tanmateix amb lleugeres variacions al llarg dels anys. Què va donar Ariadna al bell Teseu perquè sortís del laberint, un fil o una corona de llum? Fusiona referents, Ferrater, quan ens diu que el fil daura? Tot són re-interpretacions d’una mateixa realitat (concreta o abstracta), com músics que s’han fet seu, que es fan seu, que continuaran fent-se seu un mateix estàndard de jazz? Un «Autumn Leaves» etern, per entendre’ns?

a la llum del sol

El 1891 l’italià Antonio Canova (Possagno, 1757 – Venècia, 1822) va esculpir el conjunt Teseu i el minotaure i va deixar enrere els qualificatius de tou, suau i senzillament elegant que semblava que el perseguissin arreu. Aquesta peça és força i és contundència i és coratge i és violència i és, també, evidentment, bellesa i saviesa. La saviesa de l’escultor que domina la matèria primera que passarà de ser només matèria a ser obra d’art. Tot alhora.

Tornes, tornes tu?

Tot alhora és el que posa en joc Gabriel Ferrater amb el poema «Teseu». El mite, les certeses, les incerteses, el pretext, la metàfora, la tensió extrema del llenguatge-matèria, l’indissoluble començament sempre de tot, el dubte etern, el dubte etern de ser jo i ser l’altre o ser-los tots alhora i no ser-ne cap i trair (i trair-se!) i traduir en paraules i incisos verticals el neguit de les vides (totes, totes) que habiten dins nostre.

la fosca memòria

L’indissoluble començament sempre de tot porta implícit, en el cas de Ferrater, de la seva vida mateixa, de molts dels seus poemes i del nostre «Teseu», la incompletesa, l’imperfet, la fragmentació, la falsa parcialitat, la perfecta imperfecció.

el dúctil propòsit / amb què saps trair

Les dones que esperen Ferrater i Teseu són tan inexhaustes com ells, i tanmateix són musa, inspiració, contradicció i sentit últim. O potser no. Potser no hi ha sentit últim. Potser no hi ha sentit enlloc. Potser aquest enlloc és l’espai immaterial on jeu, lleugerament frisós, el sentit últim d’aquella cosa que hauria tenir un sol sentit: el poema, la vida, la fragilitat.

 

Meritxell Cucurella-Jorba 

Poeta

 

Tornar al llistat d’Apadrina un poema

 

Comparteix:

Twitter
Telegram
WhatsApp

Associació Gabriel Ferrater

Fomentem estudis, promovem i organitzem activitats per a donar a conèixer la vida i l’obra de Gabriel Ferrater i Joan Ferraté.