Per José María Valverde

Ferrater, Gabriel, «Per José María Valverde», a Les dones i els dies, Barcelona, Edicions 62 («MOLC», 21), 1979, p. 148; Les dones i els dies, edició definitiva, Barcelona, Edicions 62 («la butxaca»), 2017, p. 194; Les dones i els dies, edició crítica de Jordi Cornudella, Barcelona, Edicions 62, 2018, p. 200.

Gabriel Ferrater va fer notar tot sovint la riquesa de la constant relació d’un text amb d’altres de precedents i amb el seu context, la creació literària com a reescriptura constant, allò que anomenem la intertextualitat. Ferrater parlava de «paràfrasi» i «parafrasejar», de referències, evocacions i al·lusions.

I el poema que estem llegint n’és una bona mostra, rica i amb escreix. Començant, evidentment, pel títol –«Per José María Valverde»– i la primera datació –2.9.65–, signes clars d’intertextualitat, tant pel que fa a l’aspecte de citació explícita –el títol–, com al de l’al·lusió que cal entendre pel context –la datació. Efectivament, Ferrater dedica el poema al seu amic i col·lega, el professor Valverde, catedràtic d’Estètica de la Universitat de Barcelona, que havia renunciat a la seva plaça en solidaritat amb professors universitaris de Madrid –Tierno Galván, López Aranguren, García Calvo…– que havien estat expedientats, sancionats i allunyats de les seves càtedres per les autoritats franquistes, i ho data en el moment en què Valverde fa efectiva la seva renúncia i emprèn un exili que durarà uns quants anys.

Per diversos motius, tant per la necessitat de no donar carnassa a la censura franquista com per la seva pròpia voluntat creativa, el poema que ens ocupa pot semblar, d’entrada, de difícil comprensió, més i tot del que Ferrater ens tenia acostumats en textos anteriors. El mateix Valverde, en commemorar el desè aniversari de la mort del poeta reusenc, va publicar un article (1982: 18-19) en què apuntava que el poema contenia elements que només ell podia entendre. I esmentava el trobar clus dels trobadors, és a dir, el poema fosc, difícil de comprendre, clos en ell mateix. I és ben cert que, en una primera lectura, no sembla un poema fàcil, tal com Ferrater defensava que els poemes havien de ser, deliberadament obscurs. Referint-se a Foix, va deixar anar una d’aquelles afirmacions seves aparentment contradictòries –només en aparença: «el poeta, actualment, ha de procurar de no ser entès, però no per perversitat ni per cap mena de gratuïtat, sinó perquè li convé de no ser entès, simplement, per la gent que ell no vol que l’entengui. […] Per tant, és inevitable que el poeta es refugiï a amagar el seu sentit a aquesta gent de qui no vol ser entès, justament, per crear-se un públic, ben reduït, a qui demana i de qui espera que l’entengui plenament» (Ferrater, 1987: 109). És a dir, el poeta –Foix, ell mateix…– no escriu per a qui no en vol ser lector atent, i per això es presenta, en superfície, com a obscur, però espera una plena comprensió de qui sí que n’és, per a qui esdevé diàfan en el fons. I, per assolir-ho, tot acceptant que sempre hi pot haver claus personals que se’ns escapin, la intertextualitat és un camí prou útil              –com ho és el context. Especialment en el poema que ens ocupa.

Tornem a «Per José María Valverde». Hi podem aplicar la línia d’anàlisi suggerida per Gérard Genette i centrada en la transtextualitat, és a dir, en la relació entre textos, especialment en la hipertextualitat, la que uneix un text –l’hipertext– amb un altre d’anterior del qual deriva –l’hipotext. Genette va formular les seves teories a partir de la imatge clàssica del palimpsest, el pergamí que conserva empremtes d’una escriptura anterior, en el qual podem veure un text superposat a un altre (Genette, 1982). La relació, doncs, entre les dues cares del palimpsest, el text nou i el text matriu, és una relació de derivació, per a la qual no cal cap esment explícit. La reescriptura i la paràfrasi que deia Ferrater.

La primera estrofa –contextualitzada a partir del títol-dedicatòria– se centra, per contraposició, en la valentia de l’acte solidari de Valverde, que no ha volgut ser un «súbdit» ni restar «ofegat», com sí que ho estan els que callen davant la repressió franquista, que en són «encantats / súbdits» (v. 1-2). Aquest quartet, i l’estructuració d’allò que ens diu, és una mostra diàfana d’hipertext, un palimpsest que costa poc de gratar, una paràfrasi de bon rastrejar. Anem a un poema d’Arthur Rimbaud, pertanyent al seu poemari  Dernier vers, datat el 1872, i publicat a Poésies completes (1895):

Bonne pensée du matin

À quatre heures du matin, l’été,

Le sommeil d’amour dure encore.

Sous les bosquets, l’aube évapore

L’odeur du soir fêté.

Mais là-bas dans l’immense chantier

Vers le soleil des Hespérides,

En bras de chemise, les charpentiers

Déjà s’agitent.

Dans leur désert de mousse, tranquilles,

Ils préparent les lambris précieux

Où la richesse de la ville

Rira sous de faux cieux.

Ah ! pour ces Ouvriers charmants

Sujets d’un roi de Babylone,

Vénus ! laisse un peu les Amants

Dont l’âme est en couronne

Ô Reine des Bergers !

Porte aux travailleurs l’eau-de-vie.

Pour que leurs forces soient en paix

En attendant le bain dans la mer, à midi.

Fixem-nos especialment en les dues darreres estrofes, en versió de Joan Brossa:

Oh, per aquests simpàtics Obrers

Súbdits d’un rei de Babilònia,

Venus! deixa un moment els Amants

Que tenen l’ànima en zel.

Oh, Reina dels Pastors,

Porta als treballadors l’aiguardent,

Que llurs forces trobin repòs

Tot esperant el bany en el mar a migdia.

I retornem al poema de Ferrater:

Oh, aquests que peonen, encantats

súbdits del rei de Babilònia!

Cap aigua viva no et demanen. Van

a la seva; pols, i l’ofec segur de parsimònia. (v. 1-4)

Tant pel que fa a les literalitats com a tot el desenvolupament del quartet de Ferrater, la paràfrasi és notòria i Rimbaud n’és la cara oculta que cal descobrir, i, per això, també n’és el conductor. De contingut i de forma: la tria del quartet com a estrofa i, fins i tot, la dissimetria dels dos versos consonàntics, empesa per la força sonora de «Babilònia». És l’explicació diàfana de les metàfores triades per Ferrater per blasmar els que acotaven el cap davant la repressió. Un referent evident, que també dona peu a un joc de paraules que, d’antuvi, ens pot sobtar: l’«eau-de-vie» (‘l’aiguardent’) de Rimbaud ha esdevingut «aigua viva» en Ferrater (v. 3), en una gairebé literalitat que manté l’eufonia però en varia el significat, que també és modificat per l’acció positiva en el poeta francès –«porta als treballadors l’aiguardent»– i la negativa en el català  –«cap aigua viva no et demanen» (v. 5). Aquesta és la reversió del palimpsest ferraterià: Rimbaud es dirigeix en positiu als «simpàtics obrers», per als quals demana «aiguardent» i «repòs», mentre que Ferrater ho fa als que «van a la seva» (v. 3-4). Tots són «súbdits», però els de Ferrater, recordem-ho, n’estan «encantats» (v. 1).

Ara, l’«aigua viva» per la qual es decanta el nostre poeta és també, ni que no ho sembli, la millor paràfrasi de l’«eau-de-vie» de Rimbaud, per molt que en trenqui la literalitat i li serveixi per al canvi d’acció. Els palimpsests literaris són profunds, i tenen més de dues capes. La crítica francesa ha insistit, abans i ara, que Rimbaud era un poeta de reescriptures no sempre reeixides. A l’inici, hi ha rastres del poema «Ariettes oubliées» de Paul Verlaine (de Romances sans paroles). Però les referències de Rimbaud que ens interpel·len més directament són les dels mites bíblics i símbols cristians presents, precisament, en les dues darreres estrofes del seu poema. El referent babilònic és directe, però n’hi ha més. I un és, justament, «eau-de-vie», que li permet un joc de paraules, que no deixa de ser, amb la dificultat de la translació idiomàtica, el joc de Ferrater. En francès, eau-de-vie és l’esperit de vi, l’aiguardent, i eau de vie és l’aigua de vida del cristianisme. La font de la vida –inicialment, la font d’aigües de vida–, el baptisme en la fe per a la simbologia cristiana. Una homofonia resolta gràficament per l’ortotipografia normativa, però plenament confusa a l’oïda.

En el segon quartet del seu poema, Ferrater ressegueix el camí bíblic de Rimbaud, encara que l’abandoni parcialment en la seva reescriptura, i fa cap a Josep Carner, un dels clàssics contemporanis catalans que més li interessava, i a un dels seus llibres, Nabí, el llarg i singular poema narratiu sobre el mite del profeta Jonàs, el personatge que és «empassat» per una balena i que roman «tres dies» «sol» en la «negror» del seu ventre fins que és «escopit a mar»:

Ara, ni tu no vulguis beure. Deixa’t només

empassar. La negror d’ésser sol. Tres dies

plega-t’hi, groc roent com un metre de fuster.

Serem potser escopits a mar? Un gran migdia? (v. 4-8)

Mite bíblic i referent literari per a la metàfora de la nit del franquisme i la solitud de l’exili –que el mateix Carner ja feia molt que patia aquell 1965 i que Valverde just acabava d’iniciar. I el plural en primera persona com a esperança d’un futur millor, en llibertat, aquest «gran migdia» interrogatiu (v. 8), en aquest darrer vers que presenta característiques mètriques pròpies i és l’epifonema del sentit del poema. I que, com a tal, uneix tots els hipotextos referents: «midi» clou el poema de Rimbaud, «migdia» el de Ferrater.

La negra nit del franquisme, fosca i agra com l’estómac de la balena, des de la solitud i la llunyania de l’exili. I la gent que hi és sotmesa, plegada com el «metre de fuster» (v. 7), d’aquell «groc roent» de la cinta mètrica tradicional –amb l’afegit de la possible nova al·lusió bíblica, ara a l’ofici de Josep, el pare de Jesús. L’esperança de sortir-se’n, com va aconseguir Jonàs, en aquell esperançador «gran migdia» lluminós, ple de claror, que Ferrater no va arribar a veure –ni que s’acabés donant amb molta menys claror i molta més obscuritat del que el poeta reusenc preveia i desitjava.

En aquest segon quartet, doncs, l’hipertext de Ferrater es regira, ja no es tracta de treballar essencialment la literalitat –dur bona part dels dos darrers quartets de Rimbaud al seu primer quartet per tal de reformular-los–, sinó de jugar amb el context cultural –el mite bíblic, suggerit indirectament pel simbolista francès i refermat per l’obra carneriana– per fer explícit el propi text. Seguint la terminologia que Ferrater fa servir en els seus comentaris d’altres poetes, diríem que el primer quartet és una paràfrasi i el segon una evocació –amb una nova paràfrasi concloent, al darrer vers. Aquests hipervincles textuals són la clau del poema. De fet, sense tenir-los en compte, esdevindria certament obtús, clus, obscur. Coneixent-los, la seva lectura és molt més planera del que afirmava Valverde –que evidentment els coneixia.

«Per José María Valverde» és un bon exemple del que explicava Ferrater a les seves lliçons. Un poema farcit de càrrega política, d’ideologia antirepressiva i antifeixista, solidari amb els opositors, però bastit d’imatges que no amaguen el pòsit ideològic, però el depuren en un registre líric del llenguatge i una successió de referències, al·lusions i metàfores. Un joc de recurrències, la pura imatge de les idees.

Josep Bargalló Valls

Professor

Referències:

Joan Brossa, Les ungles del guant. Ronda de Rimbaud, Barcelona, Llibres del Mall, 1974.

Gabriel Ferrater, Foix i el seu temps, Barcelona, Quaderns Crema, 1987.

Gérard Genette, Palimpsestes. La littérature au sécond degré, París, Seuil, 1982.

Arthur Rimbaud, Poésies completes, París, Vanier, 1895.

José Mª Valverde, «Ferrater: l’experiència de traduir-lo», Faig, 16 (1982), p. 18-19.

Tornar al llistat d’Apadrina un poema