Solstici
Ferrater, Gabriel, «Solstici», Les dones i els dies, Barcelona, Edicions 62 («MOLC», 21), 1979, p. 136; Les dones i els dies, edició definitiva, Barcelona, Edicions 62 («la butxaca»), 2017, p. 177; Les dones i els dies, edició crítica de Jordi Cornudella, Barcelona, Edicions 62, 2018, p. 183.
El filòleg anglès Arthur Terry fou un lector extraordinàriament sensible de poesia. Promotor incansable de la cultura catalana a les illes britàniques, Terry exercia, així mateix, de traductor, i posà a l’abast del lector anglòfon les figures, entre moltes altres, d’Ausiàs March, J. V. Foix i Salvador Espriu. Un dels seus èxits més destacats, tanmateix, va ser l’antologia bilingüe de la poesia ferreteriana, Women and Days (amb introducció de Seamus Heaney, Todmorden, Arc Publications, 2004). I «Solstici» forneix un exemple apropiat de la notable qualitat d’aquesta edició.
La gran sorpresa inicial per als coneixedors de la feina d’aquest gran catalanista fou que la traducció de l’obra fos en vers. Terry era tan conscienciós en el seu treball que solia evitar religiosament aquesta opció. La versificació, amb la seua factura forçada, complicava l’ordre sintàctic i posava en evidència el flux semàntic de la traducció. I ell preferia la seguretat d’una senzilla versió explicativa en prosa. En el seu pròleg al poemari de Ferrater, tanmateix, el traductor ens revelava que l’afinitat que aquest escriptor sentia pels «poetes de l’experiència» anglesos –Hardy, Frost i Auden– i, sobretot, la sintonia que tots compartien en termes de tarannà i cadència decasil·làbica, facilitaven aquesta classe de transposició rítmica. I, tal com es pot veure amb «Solstici», l’encert és evident.
Jo em permetria d’anar més lluny respecte d’aquesta coincidència d’estil, de sensibilitat i d’inspiració. O, per dir-ho d’una altra manera, em pense que aquests escriptors bevien d’una mateixa font o, més aviat, parlaven una mateixa llengua creativa. La meditació ferrateriana sobre el temps i el seu pas –sobretot des de la perspectiva còsmica de la natura, la fortuna i la intensitat de la vida sota el moviment de les esferes, evident en aquest poema– recorda una constant de la lírica anglesa des del Romanticisme més vital fins al pessimisme científic del XIX finisecular i la generació de Hardy i Frost. Un element recurrent en les teories sobre la traducció tracta precisament de l’assimilació crítica de l’autor en la llengua de recepció, una consideració que Terry ja sembla haver intuït amb el seu modus operandi de traductor. I aquesta coincidència lírica facilitava l’entrada de Ferrater en el si de la convenció anglesa i en ressaltava, alhora, la correspondència prosòdica que tan gratament va sorprendre l’acadèmic.
Els versos ferraterians no expressen la mateixa vivacitat –aquelles «dizzy raptures» del primer Wordsworth– recordada a «Tintern Abbey». No hi ha dubte, però, que s’hi troba la mateixa presència dels anomenats pensaments més elevats. I si el geni del romanticisme anglès es comunicava per un panteisme fonamental –«a sense sublime / Of something far more deeply interfused, / Whose dwelling is the light of setting suns»–, amb Ferrater serà una similar visió lluminosa de la benevolència còsmica –«l’ull que ens forma, l’ull / de la llum nova» (v. 8-9)–, que durà l’ésser humà a bon port, malgré lui.
L’estoïcisme –tan habitual en Hardy– seria la característica de la segona generació victoriana. I «Dover Beach» de Matthew Arnold –traduït al català pel mateix Ferrater– seria emblemàtic de la noblesa de la resignació d’aquest corrent, sentiment que coincideix netament amb el to controlat de la meditació del reusenc evident al poema que comentem.
Aquesta reflexió en vers, rítmicament planyívola, comença amb una idèntica fita planetària amb totes les seues connotacions paganes; l’observació de la lluna i la implicació del seu efecte mil·lenari sobre el moviment de l’aigua marina: «The sea is calm tonight. / The tide is full, the moon lies fair» (v. 1-2). Per als dos poetes, doncs, el trop còsmic evoca nocions de fortuna i traspàs en la juxtaposició absència/presència: la transitorietat de la fe religiosa, «The Sea of Faith / Was once, too, at the full» (v. 21-22), per la banda anglesa i, per l’altra, la neu (que no hi és) que «encaua el jaç del nostre milió» (v. 3). I ambdós escriptors fan ressò del patiment associat amb el «neguit nostre» (v. 7) d’aquesta «human misery» que n’és el resultat.
La vitalitat panteista de Wordsworth, per tant, ha donat lloc a un agnosticisme científic en el cas d’Arnold i un atavisme nebulós en Ferrater. L’element compensatori que els dos últims ofereixen, tanmateix, és la solidaritat amorosa de la parella. Íntim, evocatiu i supremament controlat, Arnold afirma el seu compromís: «Ah, love, let us be true / To one another!» (v. 29), que queda reiterat per Ferrater, «la cara on reposo / la meva millor fe» (v. 11-12). I si, segons la visió dialectal de la tradició angloamericana, es nota ací la dissidència entre progenitor i deixebles en el tema de la fidelitat, s’hi deixa percebre, així mateix, una discrepància semblant entre aquests darrers en la seua condició de fidels.
Amb el seu agnosticisme, els versos d’Arnold abracen el positivisme dominant de l’època victoriana. Per al català, tanmateix, els planetes continuen girant i els déus precristians i els seus cels, que supervisen la humanitat com un ull, han recuperat la seua potència prehistòrica. El conjur atàvic que conclou «Solstici» rebutja el cientisme dinovè i es remet a un sistema gairebé precientífic de possibilitat i latència comunicades per l’exhortació final del subjuntiu repetit: «la dolça cara […] que es giri / i em torni, com un fruit al meu abast» (v. 15-16). Aquests punts dialectals de divergència i retoc resulten immensament enriquidors per a una tradició lírica –l’europea– i la seua continuada revitalització.
Dominic Keown
Professor (Universitat de Cambridge)
Tornar al llistat d’Apadrina un poema
