Apadrina un poema

Le grand soir – Joan Todó

Le gran soir


Ferrater, Gabriel, «Le grand soir», Les dones i els dies, Barcelona, Edicions 62 («MOLC», 21), 1979, p. 81-82; Les dones i els dies, edició definitiva, Barcelona, Edicions 62 («la butxaca»), 2017, p. 105; Les dones i els dies, edició crítica de Jordi Cornudella, Barcelona, Edicions 62, 2018, p. 111.


 

No acostumem a admetre-ho, perquè generalment va enfora dels protocols crítics, que demanen que la crítica literària sigui una escriptura neutra, objectiva, atenta al fet cert, palpable, del text que ha escrit algú altre, una escriptura que sigui útil a un tercer, el lector, que no sempre coneixem; no acostumem, dic, a admetre-ho, però, més sovint que no sembla, llegim els poemes des d’una idea mental que, completament excèntrica al text com a fet objectiu, ve més aviat impregnada per les nostres experiències personals, que l’autor en cap cas no podia conèixer ni preveure i que són en bona mesura alienes al text que ell ens proposa. Jo, per exemple, quan era xiquet, m’havia endinsat per clavegueres. Vivia en un poble petit, amb rogles aleshores a mig fer i carrers encara no urbanitzats, i nosaltres, els meus amics i jo, el recorríem amb les bicis, n’escorcollàvem els racons, els masos abandonats, els carrers estrets de la part vella, els caminals de la vora del riu, els carrers acabats de fer, encara sense cases, hi descobríem misteriosos túnels on ens endinsàvem amb prevenció, temorosos d’ensopegar amb alguna bestiola, d’aixafar alguna xeringa, amb el neguit de tocar les parets humides, pudentes. Érem els nens de «Le grand soir»:

Mentre nosaltres érem pacients,

ells han furgat sota el cos de la bèstia.

Saben rieres, esvorancs, desguassos

per on se’ns escolava el pus. Passem-hi.

És un ofec darrer, i buidem el monstre.

Passem-hi tots. Sortim a negra nit.

Demà xisclarà el sol. De lluny, salvatges,

veurem com es resseca el ventre immund. (v. 23-30)

O potser no ho érem, esclar, però la lectura d’aquest poema ferraterià sempre se m’ha contaminat amb aquest record, fins al punt que són sobretot aquests nens, el que hi llegeixo, més que no les dones o la tardor; sí que hi llegeixo, però, el tren que arriba «quan la ciutat / no té més esma per desfer-lo a peces, / i s’adorm com un cuc, flàccid i llarg» (v. 19-21). És, en realitat, aquest tren el que em domina la imatge mental que tinc d’aquest poema, i això no és per altra cosa que per un altre record personal que s’hi barreja: el primer cop que vaig llegir-lo, que potser no és el primer cop (perquè, fet i fet, Ferrater em va caure a les mans quan era realment molt jove), però sí que va ser la vegada que, més enllà de «Posseït» o «El mutilat» (aquests poemes més evidents que, de ben joves, ens poden ajudar, amb les seves imatges truculentes o els seus jocs pronominals, a explicar-nos aquella misteriosa picor que ens ve de les fondes llanes femenines), vaig adonar-me que aquest poema també hi era, aquest primer cop va ser en un vagó dels Ferrocarrils de la Generalitat que em duia, segurament, llarg i flàccid, de Bellaterra a Barcelona.

Imatge mental, llegir-hi, idea: he emprat diferents noms per mirar de designar una cosa que, sense ser això, d’entrada denominaria «presència». Que no ho és, esclar: jo no soc un dels nens de Ferrater, el tren on llegia el seu poema probablement no és aquest cuc que no cal ni mirar, res d’això és realment present (és una imatge, una idea), però, d’alguna manera, és com si ho fos, justament perquè «Le grand soir» m’és un dels exemples màxims del que, temptativament (perquè potser és una denominació descartable, igual que si un dia m’aturo a llegir Ferrater detingudament, potser caldrà revisar que aquest sigui un exemple màxim, tenint en compte que podria també ser-ho el «pinyol / tot salivat, pelat de polpa» de «Punta de dia» (v. 13-14); però el cas és que, encara que la descarti i en triï una altra, al fons del meu cervell sempre bategarà aquesta temptativa d’exemple), no sé anomenar d’altra manera que «talent matèric».

Són imatges aïllades, detalls concrets gairebé anteriors a la lectura del poema. Hom comença a llegir-lo, capta la situació general, el sobten aquests punctums aïllats; després vindrà la comprovació que el títol del poema és un lema llibertari, que tot ell parla, potser (tan indirectament com era necessari per poder publicar el llibre) del jorn de la revolució; vindrà també l’examen detingut d’aquesta tardor, d’aquestes dones, d’aquest tren, d’aquests nens. Tot això vindrà després i ja farà sentit: però, d’entrada, hi ha aquesta textura tàctil, gairebé expressionista, que no pot sinó recordar-me una de les grans boutades ferraterianes, aquella segons la qual, després d’anys parlant de realisme, «em fa cara que comença a ésser hora que mirem de tocar les realitats». Ell va tenir la traça de fer creïble el fet que, en el seu cas, les havia tocades.

 

Joan Todó

Escriptor

Tornar al llistat d’Apadrina un poema

 

Comparteix:

Twitter
Telegram
WhatsApp

Associació Gabriel Ferrater

Fomentem estudis, promovem i organitzem activitats per a donar a conèixer la vida i l’obra de Gabriel Ferrater i Joan Ferraté.