Il gran rifiuto

Ferrater, Gabriel, «Il gran rifiuto», Les dones i els dies, edició crítica de Jordi Cornudella, Barcelona, Edicions 62, 2018, p. 220.

«Il gran rifiuto» era un dels quaranta-vuit poemes del volum Da nuces pueris que Gabriel Ferrater presentà a la primera convocatòria del premi Carles Riba l’octubre de 1959, i que Josep Pedreira –convocant del premi i editor dels Llibres de l’Óssa Menor– sotmeté al dictamen de la censura el febrer de 1960. Tot i que amb peu d’impremta de 1960, el llibre degué sortir un any més tard, cap al març de 1961. Durant aquest interval, Ferrater repensà l’organització del volum, hi afegí un sol poema i en descartà set, entre els quals hi havia «Il gran rifiuto», que no havia estat publicat anteriorment i que tampoc no fou recollit el 1968 a Les dones i els dies. N’hem d’agrair la conservació als arxius de la censura. Avui figura entre els «Poemes descartats» a l’edició crítica de Jordi Cornudella, i l’hem pogut llegir també, amb un breu comentari, en un article d’Anna Perera Roura sobre la gènesi de Da nuces pueris (2019).

Consultar la taula del Da nuces pueris presentat a la censura (Cornudella 2018: 272-273) permet d’observar alguns detalls significatius. Els deu primers poemes eren gairebé els únics que no consistien exclusivament en decasíl·labs –gairebé tots els combinaven amb dodecasíl·labs, com «Il gran rifiuto»–, i tots deu semblen primerencs: «La rosa bruta» al·ludeix a circumstàncies de l’abril o el juny de 1958, com ha observat Cornudella i recorda Perera (2019: 137), mentre que una còpia mecanoscrita de «Punta de dia» hi assigna la data del 29 de juny de 1958, a més del número 10 que encara ocupava en l’exemplar de la censura (Cornudella 2018: 306). Però d’aquests deu poemes tan afins, només quatre arribaren a la impremta: «Amistat del braç», «Floral» i «Punta de dia», a més d’«El mutilat», hexasil·làbic. El volum s’obria amb el poema pròleg «Per l’amnistia», però a continuació «Il gran rifiuto» es concentrava en la temàtica amorosa i al·ludia a un sentiment rebutjat, a un «tribut» d’amor descrit en uns termes gairebé vassallàtics.

La primera part del poema (v. 1-6) acusa l’absurda obstinació d’aquest sentiment no correspost: «aquesta estulta dèria / d’anar pagant el gran tribut que tu rebutges» (v. 5-6). Però també s’hi justifica la tria del títol: un ressò de la Commedia de Dante ­–de l’antinfern dels pusil·lànimes que visqueren eludint tota ocasió de bé o de mal (Inferno III, 60)– que Cavafis ja havia convertit també en títol d’un poema en què contraposava el «sí» del qui es llança decididament a la vida, al «no» del qui hi refusa sense penedir-se’n. Feia molt poc que Ferrater havia descobert Cavafis gràcies a la traducció francesa de Marguerite Yourcernar i Constantin Dimaras (1958) que ell mateix va fer conèixer a Carles Riba.

Els ressons de Dante i de Cavafis insinuen un retret a aquesta puella que governa i que rebutja el servitium amoris del poeta. Ell, en la seva absurda obstinació, voldria el seu sí, representat per la cançó que tres joves amb jersei blanc –deu fer fred– fan sonar repetidament: «As time goes by», composta per Herman Hupfeld el 1931 i popularitzada pel film Casablanca (1942), estrenat a Espanya el 1946 (Cornudella 2018: 353; Perera 2019: 133). Dotze anys després –l’escena pot situar-se encara als primers mesos amb erra de 1958– ell voldria que midons fes seu el sí a les coses fonamentals de la vida que aquella cançó revelava, com una lliçó d’amor, a una altra noia.

Els versos centrals projecten sobre el tribut amorós del poeta les paradoxes del record i l’oblit, del temps corrosiu i la memòria. És un sentiment que pertany alhora al present moridor, transitori (v. 7-8), i al passat profund que tot d’una reviu i es fa present, anguniat sota una llum violenta (v. 9-11). Sens dubte, encara som lluny de poder dir que «no el sobtarà / l’atzagaia de llum / de la nostra memòria» («El mutilat», v. 31-33). El present no és innocent i el passat menteix, sotmès al tercer grau de la memòria. Potser més endavant «podrem recordar i dir / que no te l’estimaves. / No ens farà cap angúnia / de veure com li manques» («El mutilat», v. 36-39). Encara no, però, perquè la mutilació és fresca, i el present i el passat encara són culpables.

Al vers 12 el poeta pronuncia finalment el pronom «jo» per atribuir-se tota la crueltat d’aquest interrogatori i de la seva pròpia obstinació. Ho fa, però, en contraposició a un «tu» també culpable d’abstenció o negació, ferma i incorruptible. El jo es desfà llavors en una pluja de retrets que convoca el llenguatge de la tradició romana i medieval, d’Ovidi a Ausiàs March –una tradició en què l’amant despitat solia titllar de «cruel» a la qui rebutjava el seu tribut amorós. El quiasme del darrer vers emfasitza l’adverbi «sempre», la duresa incommovible de la negació que cancel·la i desfà el vincle d’amor –resiliar és aquí un gal·licisme jurídic. Però el mot clau és el terme central «abjecció», amb què el jo cruel jutja la seva pròpia actitud, la seva culpa de submissió i vassallatge.

Més enllà de la represa irònica del senyal «plena de seny» –elogi i retret tot alhora–, és possible que rere la tria del títol també s’hi amagui una evocació d’Ausiàs March, com han suggerit fa molt poc Lluís Cabré i Marcel Ortín (2019: 259). Es tractaria concretament d’uns versos del poema 19, «Oïu, oïu tots los qui bé amats», en què el poeta s’acusa d’una altra mena de condició morbosa, la seva timidesa excessiva i paralitzant:

Mon primer mal és mon esperdiment,

per què m’aïr e per no res m’acús,

e lo segon és terrible refús

que vós mostrau si us feia enqueriment. (v. 17-20; Ferraté 1979: 45)

Els poemes de Da nuces pueris foren escrits quan ja feia uns quants anys que Ferrater s’exercitava en la lectura atenta d’Ausiàs March en l’edició en cinc volums del seu amic Pere Bohigas, publicada per Barcino entre 1952 i 1959. Ferrater degué experimentar una profunda afinitat amb la dicció eixuta de March i amb les veritats descarnades de la seva autoanàlisi moral i existencial, i compartí aquesta vibració íntima amb Jaime Gil de Biedma. Les traïcions de la pensa, els turments i els paranys del present i de la memòria, són alguns dels motius més freqüentats per Ausiàs, començant pel poema que ocupa el primer lloc en les seves edicions modernes («Així com cell que en lo somni es delita») i continuant pel breu «Lo jorn ha por de perdre sa claror» (28), que Joan Ferraté comentà en el context d’una tradició mil·lenària, al costat de Virgili i Baudelaire (1968: 135-137). No és pas estrany que Gabriel Ferrater triés de referir-se precisament a March i als poetes medievals en la nota de presentació de Da nuces pueris, escrita quan «Il gran rifiuto» ocupava encara el segon lloc del volum i era el primer poema que hi presentava una situació amorosa.

Aquest poema, fins no fa gaire desconegut, ens aproxima com pocs a aquella «crisi sentimental» i de «masoquisme autodestructiu» que segons Joan Ferraté i Carlos Barral impulsà Gabriel a fer versos la primavera de 1958 (Cornudella i Perpinyà 1993: 79, 115 i 126). Però els poemes de Ferrater no són mai una pura supuració sentimental. «Il gran rifiuto» és un colpidora expressió de despit amorós i un dels millors exemples de la tècnica compositiva que predomina en Da nuces pueris. Partint d’una anècdota circumstancial, d’accent actual i realista, el poema planteja una reflexió existencial i moral sense hipocresia ni concessions, transcendint el present i la concreció de l’experiència personal amb una subtil consciència del temps, un ús intel·ligent del poder connotatiu del llenguatge i un joc complex de miralls culturals.

Francesc J. Gomez

Poeta i professor (UAB)

Referències:

Lluís Cabré i Marcel Ortín, «L’interès de Gabriel Ferrater per la poesia d’Ausiàs March», Reduccions, 113 (2019), p. 241-275.

Jordi Cornudella i Núria Perpinyà (a cura de), Album Ferrater, Barcelona, Quaderns Crema, 1993.

Joan Ferraté, «La vigilia nocturna del amante (notas a un topos antiguo)», Dinámica de la poesía, Barcelona, Seix Barral, 1968, p. 119-140.

Joan Ferraté (a cura de), Les poesies d’Ausiàs March, Barcelona, Quaderns Crema, 1979.

Tornar al llistat d’Apadrina un poema