Algunes consideracions
Ferrater, Gabriel, «Any», edició definitiva, Barcelona, Edicions 62 («la butxaca»), 2017, p. 205; Les dones i els dies, edició crítica de Jordi Cornudella, Barcelona, Edicions 62, 2018, p. 211.
Els poemes «Any» i «Cadaqués» havien de figurar a la segona part de Teoria dels cossos i, després, a la secció 4 de Les dones i els dies. Tots els poemes d’aquest apartat fan referència a la relació entre en Gabriel i l’Helena, però aquests dos poemes no hi van figurar perquè, com a conseqüència de la diferència d’edat (ell tenia trenta-nou anys i ella vint-i-un), cap dels dos no volia fer pública la seva relació, i per això els dos poemes en qüestió van ser eliminats. «Any» deia la data, i «Cadaqués», el lloc.
De totes maneres, qui hagués sabut llegir bé el poema «Xifra», la data de l’inici de la relació hi queda del tot explícita.
Amor, portaves al món
set mil set-cents seixanta-cinc
dies, en cloure’s la nit
que em vas cridar del teu racó. (v. 1-4)
Jordi Cornudella en fa el còmput tenint en compte, és clar, els anys de traspàs, i s’adona que la data iniciàtica que assenyala el poema és el 7 de setembre de 1961, en què ella era a Cadaqués preparant els exàmens de setembre; a l’inici del «Poema inacabat» hi ha una al·lusió a aquest fet (v. 22-28).
«Any» havia d’encapçalar la sèrie, perquè l’ordre en què havien d’aparèixer els poemes era l’ordre alfabètic de títols. El poema té vuit estrofes de quatre versos heptasil·làbics, el metre de moltes cançons populars en moltes llengües; i és també un poema amb un to de veu molt vital, alegre i optimista, que canta la joia d’una relació iniciada de feia poc. Si no hagués estat eliminat, hauria contrastat brutalment amb el segon, «Boira», que preveu l’inevitable acabament de l’amor i de la relació, i fins i tot pressent l’arribada dels futurs amants de la noia. El símbol que el representa a ell és la boira, l’ombra d’un núvol que provoca sobre ella (l’estesa de natura i conreu) un fred caduc.
El contrast entre «Any» i «Boira» no pot ser més brutal, i el to final del poema encara és més explícit:
… Tot desesper
d’alçar-me, m’emparraco en esbarzers
i omplo de plor còrrecs d’incertitud. (v. 14-16)
No hi ha maneres de saber per què Ferrater va voler aquest contrast. En tot cas, no és pas l’únic de l’apartat 4 de Les dones i els dies. Però ell ho va voler així, i va ser ell que va posar els títols i els va ordenar per ordre alfabètic, encara que «Any», per la raó dita més amunt, no aparegués finalment en el llibre.
Abans dels quatre mesos de l’inici de la relació, «Any» diu clarament que tenen tot un any per endavant per fer l’amor. La segona estrofa inicia la part central del poema, que ocupa sis de les vuit estrofes, i ho fa amb el vers «un any de dies i nits» (que serà també el vers que tancarà aquesta part central):
Un any de dies i nits:
àmbits amples pels minuts,
no pocs, que podré entrar en tu
i tu emparar-te de mi.
No vull que en perdem ni un. (v. 5-9)
En tant que relació clandestina, no els era fàcil trobar-se. I ell diu que vol:
Que el goig no es trobi captant
per un carrer sense llar. (v. 10-11)
És a dir: no vol que, per trobar-se, hagin d’anar buscant i pidolant un lloc secret per fer l’amor.
El desig d’ell (i hem de suposar també que el d’ella) és tenir «els cossos astuts» (v. 12) per conèixer un camí doble: el «del secret i de l’avís» (v. 16) perquè això és el que els convé. «Cossos» no és una mera metonímia que tingui per tenor la ment. Com explica molt bé Cornudella, a partir de la carta a l’Helena de l’11 d’octubre de 1962. Per a Ferrater, el cos es refereix «a l’ordenació més elemental de la vida, a la prossecució del pur fet de la nostra existència. Viure és, abans que res, exercici a l’aptitud a viure, i molt sovint no és res més» (Jordi Cornudella citant una carta de Ferrater a l’Helena, «Quatre notes parcials sobre un grup de trenta poemes», Reduccions. Revista de poesia, núm. 113, p. 219, p. 161).
La segona part central del poema relaciona irònicament la relació clandestina dels amants amb la clandestinitat de l’època de la dictadura. És possible que als lectors joves d’avui els costi d’entendre aquesta ironia, però l’any 1962 la dictadura encara no havia experimentat la primera tímida obertura, provocada no pas pel règim, sinó per la societat i també pel capital que necessitava més llibertat per expandir-se. L’any 1962, la vida política clandestina estava molt representada pel Partit Comunista, que no podia actuar obertament per la vigilància que exercia la policia de la dictadura. Quan esmenta la policia, es refereix als que no aproven la seva relació amorosa, i, després, per associació parla de la cèl·lula
d’un PC no compromès
a pagar deutes de fe
per cap règim redemptor. (v. 22-24)
Nosaltres, continua el poema:
No ens deixarem redimir.
Conspirarem l’actual
règim de felicitat:
un any de dies i nits. (v. 25-28)
L’última estrofa, després d’esmentar la possible infidelitat amb el verb «trair», acaba dient:
Aquest nostre doble cos
veus que no vol morir enguany. (v. 31-32)
No parla d’una duració llarga, sinó només d’enguany. Més enllà d’aquest enguany, no sabem què passarà. Però a la que llegim «Boira», veiem que el poema assumeix, sense dir-ho, des d’una lucidesa extrema i com a punt de partida, el fet que, per la mateixa naturalesa de tota relació amorosa, l’amor s’acaba.
Aquesta lucidesa està sempre més o menys present en tots els trenta poemes d’amor, i, malgrat els diferents tons de veu que s’hi poden observar, tots ells s’il·luminen mútuament.
Poeta, traductor i professor (UdG)
Tornar al llistat d’Apadrina un poema
