«In memoriam», finale scontato?
Ferrater, Gabriel, «In memoriam», Les dones i els dies, Barcelona, Edicions 62 («MOLC», 21), 1979, p. 15-23; Les dones i els dies, edició definitiva, Barcelona, Edicions 62 («la butxaca»), 2017, p. 17-27; Les dones i els dies, edició crítica de Jordi Cornudella, Barcelona, Edicions 62, 2018, p. 23-33.
Ja en una primera exposició, «In memoriam» al·ludeix al cas d’un personatge destacat i volgut que ha mort. Una mort potser traumàtica, significativa i emblemàtica. Sembla aquest darrer, en el cas del poema ferraterià, que és costum editorial que ja en vida del poeta encapçali els reculls del seu escàs, i tanmateix decisiu, poemari. Preeminència confirmada en la versió en castellà Mujeres y días, que fou una antologia àmplia de les seves poesies publicada l’any 1979 i en què el text apareix traduït per Pere Gimferrer, traducció que, de fet, és també un comentari.
És possible que hagi perdut el control de la bibliografia, però no crec que hi hagi un estudi d’identificació del personatge que s’inscriu realment darrere del protagonista objectiu del text. Ferrater dona pistes contrastants sobre la possibilitat que una figura personal es pugui indicar com a ocasió inspiradora. Tot i que –i crec que més d’un lector s’hi ha sentit temptat– resta l’opció a favor d’una suggestió al·legòrica que podria incloure un ventall ampli de possibilitats: el país (incloent-hi les seves confrontacions, com Catalunya/Espanya, dreta/esquerra, feixisme/barbàrie, ordre/desordre, etcètera), el bordell (contraposat a la família) i, més plausible, l’adolescència. Crec que la identificació personal s’escau dins de la mentalitat estètica ferrateriana del respecte a les convencions retòriques. En aquesta opció cal dir que n’hi tenen cabuda dues de l’enumerat anterior: la Sol i l’adolescència interpretada per la primera persona diarística, que parla com a identificada amb un jo autobiogràfic i picaresc.
Seguint les pautes del gènere en el qual s’inscriu, «In memoriam» se subdivideix en seccions. La que aquí m’interessa és l’última o acabament, segons l’organització que va proposar Frank Kermode. En faré una breu anàlisi començant per la descripció dels personatges. Dels principals i abstractes ja n’he fet esment. N’hi ha d’altres, en canvi, que podem dividir en personatges principals i secundaris. Entre els primers, hi trobem el Pare i l’Oliva; entre els segons, el senyor Subietes i el llogater de bicicletes, figures del costumisme de començament de segle, un costumisme de bonhomies a l’estil de Carner. Però hi ha una altra una figura que vull destacar, i és la figura de dona que es desdobla en dues: la mare de l’adolescent i la dona de l’Oliva. Cal dir, com a anècdota, que l’adolescent va ser detectat amb astúcia per Ramon Gomis, en un article aparegut a Serra d’Or i en un volum biogràfic, El Gabriel Ferrater de Reus, del 1998. El fet destaca en una foto esportiva prou suggestiva i reveladora, en què el xic rep el cop d’una pilota que tanmateix reté, malgrat que li provoca un fort sotrac. Parafrasejant el propòsit d’aquell interès o resipiscència meva de fa uns pocs anys, podríem dir ara que aquelles dues dones, al final, ens són descrites enfrontades com ho havien estat els seus marits per una qüestió musical: si calia cantar Els segadors o la Warszawianka, que es feia servir com a himne de la FAI, i que representen, en versió retrospectiva i permanent, els valors clàssics antics i mediterranis, de l’èpica.
L’Oliva,
sis o set anys més tard, quan se’ns havia
tornat inesperat, el va conèixer
la meva mare. Un vespre de Bordeus,
quan era sola a casa, li va obrir.
Ell havia pujat la nostra escala
perquè sabia que hi vivien gent
del seu poble. Volia algun auxili.
Va dir que treballava en una usina
dels alemanys, em sembla que a Royan.
Un bombardeig havia destruït
la fàbrica i el campament annex.
L’Oliva, per atzar, es trobava fora,
però ho havia perdut tot, la roba
i els diners, tot el seu, sinó la vida
que se li havia fet estranya, i no
n’era ja responsable: els alemanys
s’encarregaven del seu nou destí.
Potser la meva mare va ser l’última
dona que va parlar mai amb l’Oliva
que sabia res d’ell. Li va donar
unes peces de roba, que ell potser
no va arribar a portar. Dos dies
després, un altre bombardeig anglès
el va enxampar. (v. 317-341)
Sembla –volgudament– que aquesta conclusió del poema tot ho rebaixi seguint una deriva burlesca i degradant del model heroic, tendència que havia estat ben típica del renaixement, tendència que fins i tot havia arribat a tocar la poesia catalana de l’època, malgrat la seva relativa marginalització a l’edat que li era contemporània. Ho denoten primerament la dispersió temporal, altament improbable en un pla de narració realista i versemblant: havien transcorregut sis o set anys, insisteix incerta la memòria de la mare ferrateriana, des de la victòria militar franquista en terres peninsulars a l’exili a França, país que actualment, com veurem uns versos mes enllà, resulta que és ocupat pels alemanys, efímers guanyadors de la guerra europea. De seguida arriba la determinació de Reus com a «poble» que repeteix, contrafactum, el lema «Reus, París, Londres» de la puixança agrícola i comercial de la ciutat del Baix Camp i alhora de la mateixa nissaga Ferraté. El desapropiament té el seu acme en la pèrdua de responsabilitat dels polítics catalans, de tots. Pel que fa a l’Oliva, el seu destí ja no és en mans espanyoles, sinó foranes («els alemanys / s’encarregaven del seu nou destí», v. 333-334), però també el que havia estat el seu contrincant, el Pare, no era a casa, sinó que era fora, encara que evidentment no pas a cap combat, i la mare apareix desemparada pel cap de la família («era sola a casa», v. 321). Qui era la mare?
Potser la meva mare va ser l’última
dona que va parlar mai amb l’Oliva
que sabia res d’ell. (v. 335-337)
Això és una falsificació intencionada; no era l’Oliva qui podia haver anat a demanar, sinó que era la seva dona; el cabdill anarquista instal·lat en la incertesa temporal (aquella incertidumbre cervantina que tan bé va identificar Claudio Guillén) apareix en una disfressa femenina, com si ara no fos ell, sinó la seva dona. De fet, podem suposar, en el pla de la versemblança, que la protagonista autèntica dels darrers versos és la mare, la «mare». Tanmateix la mare històrica del Gabriel Ferrater, i encara més la mare entesa com a funció biològica i social, de l’Oliva actual no en sabia gairebé res, i podria ser que no n’hagués sabut mai res, tampoc del vell militant, el que feia «por» o que aspirava a fer-ne. Fer por a l’amo de la casa (el domus) i de retret al seu fill, narrador autobiogràfic, quasi Telèmac. D’altra banda, la que un temps podia haver estat una dona rica del poble i que ara lliurava peces de roba al mateix Oliva, tampoc no havia arribat a saber-ne gaire, d’aquest, ja que un nou bombardeig anglès «el va enxampar» (v. 341), quan en una anterior incursió se li havia menjat la poca vestimenta que li quedava. D’aquell «vestit de cuir, amb una Luger / que duia culatada amb fusta clara, / més llarga que la cuixa, fent-li més / d’insígnia que d’arma» (v. 224-227), ja no en quedava –feia temps– menys que res. L’Oliva desarmat de tota identitat ja no era un «home» i aviat no seria tampoc persona, dramatis persona. Si llegim, i crec es pot o s’ha de fer, el Poema «In memoriam» com a poema dramàtic o per dramatitzar.
La misèria de les ideologies, doncs, havia perdut la batalla de les vides. I qui sap si «In memoriam» no cal entendre’l com un al·legat a favor de les dones. Però, no de Nausicaa ni de Circe, sinó com a homenatge a Penèlope. I qui sap si a una Penèlope burlesca. I la Sol, la del cos central del text, una sàvia dida del narrador. Finale scontato, que diria la Mina en una de les seves cançons de l’època daurada de cantant de la Rai, als programes de la vesprada familiar dels dissabtes.
Giuseppe Grilli
Professor (Universitat de Roma)
Tornar al llistat d’Apadrina un poema
