Un pas insegur – Víctor Martínez-Gil
Ferrater, Gabriel, «Un pas insegur», Les dones i els dies, Barcelona, Edicions 62 («MOLC», 21), 1979, p. 51; Les dones i els dies, edició definitiva, Barcelona, Edicions 62 («la butxaca»), 2017, p. 65; Les dones i els dies, edició crítica de Jordi Cornudella, Barcelona, Edicions 62, 2018, p. 71.
«Un pas insegur» és un poema gairebé cristal·lí. En textos com aquest, Ferrater fa servir tot un seguit de recursos pensats per afavorir la llegibilitat i per crear una sensació de confiança. En el fons, el que vol és deixar ben clara la funció de la seva poètica i evitar distraccions. Així, el primer esquer per atrapar la nostra atenció és un desacord que es manifesta fins i tot visualment: els vint-i-dos decasíl·labs del poema són ocupats tan sols per quatre períodes, el darrer dels quals es menja catorze versos. Ferrater, ja se sap, va ser un mestre de l’encavalcament, que combinava amb versos interromputs per punts i, quan volia ser molt contundent, amb esticomíties incontestables. Era, tot plegat, el joc mètric que li permetia descriure el món amb una mena de prosa ritmada. En el cas d’«Un pas insegur», l’encavalcament ens ofereix exquisideses com ara la suspensió del verb que ja indica suspensió («un temps brevíssim, em retarda / l’instant que el peu se m’assenta a l’asfalt», v. 3-4) i un entramat connotatiu que, sense renunciar a altres ruptures, tendeix a focalitzar en l’inici dels versos el valor dels epítets: «xipolleig / flàccid» (v. 1-2), «peus / hàbils i sapients» (v. 10-11), «uns peus de nen / feliços» (v. 11-12), «pissarres / negres» (v. 13-14), «soles de cànem / xopes i llefiscoses» (v. 14-15).
Ferrater, és clar, no s’atura pas aquí. L’encavalcament seria eficaç però superficial si no fos flanquejat per altres recursos que contribueixen a crear en el lector la sensació d’una estructura clara i a la vegada complexa. «Un pas insegur» és, tot ell, una gran sinècdoque: el peu, els peus, per resumir l’home, el nen. Des del títol, l’acció es concentra en el moviment d’un peu que avança –el temps lineal– i que, per una percepció evocadora a manera d’efecte proustià, s’atura abans de trepitjar un bassal: el pas segur esdevé insegur en el moment de baixar la vorera (l’acera del poema és una d’aquestes apostes per la col·loquialitat que a la fi no surten bé). Ferrater insisteix en una paradoxa cinètica que, en la seva banalitat, no deixa de ser certa: el moviment (cap enrere) neix de l’instant d’aturada (deixar d’avançar). També és banal, o fàcil, com si no volgués enterbolir la lectura, l’ús del símbol de la porta per on se’n van els anys i el de la clivella que permet entreveure’ls. A partir d’aquí, però, el poema es desplega majestuós: els peus d’home evoquen uns peus de nen, feliços d’amarar-se en l’aigua fosca d’un canyon (la paraula, amb accent a la o a Da nuces pueris, ens remet a les pel·lícules de l’oest i a les aventures imaginades). L’aigua «inquieta», tot i que atrapada entre l’asfalt, aconsegueix complir el seu paper ancestral de ser font de vida, ni que sigui com a recordança d’altres aigües lliures.
El dualisme antitètic, doncs, és el tercer gran recurs que vertebra «Un pas insegur»: la sinècdoque es desenvolupa en el poema com un contrast entre els peus de l’home («gairebé insensibles», v. 9) i els del nen («hàbils i sapients», v. 11). D’aquesta manera, l’oposició cinètica (aturada del present enfront de reculada cap al passat) esdevé vital, una mena de combat entre el passat del nen lliure i el present de l’home que viu enmig del món «que retruny / de migdia» (v. 20-21). De fet, el combat és l’única possibilitat de trencar l’antítesi, i tot plegat és dolorós, com queda simbolitzat en la imatge-frontissa dels turmells sagnants: els del nen pels talls de les fulles i els de l’home a causa del record. Ferrater concentra, en l’equívoca «verdor freda» (v. 17) de les fulles de canya i en la imatge dels ganivets, l’ambigüitat del passat en relació amb un present que el continua i alhora l’anul·la: n’apaga la lluor i n’elimina l’aurora.
Tot haurà estat, però, l’obra d’un moment, d’un «temps brevíssim» (v. 3), el de l’encavalcament que «retarda / l’instant» (v. 3-4). Aleshores ens adonem que el desacord visual entre els quatre períodes i els vint-i-dos versos és una pirueta estructural definitiva i que el poema es replega en ell mateix amb un encaix impecable. Per bé que Ferrater distingia el fons de la forma, la llargada dels encavalcaments es correspon amb el volum i amb l’extensió del que s’hi retrata: la baixada interrompuda de la vorera (quatre versos), la porta metafòrica (dos i mig), la clivella (més estreta que la porta: un i mig) i el riu de la memòria (catorze), que baixa vertiginós com baixa la lectura pel poema. D’aquesta manera, l’antítesi entre el present i el passat és també l’antítesi expressada en el desacord en la llargada dels encavalcaments, el qual neix de la imposició física dels catorze versos que reflecteixen la intensificació de l’evocació enfront de la inanitat del present.
I arribats aquí, amb la consciència que l’esquer visual és, també, una estructura significativa, podem evocar, bo i tancant el llibre, la nostra pròpia memòria i decidir quin valor atorguem a la felicitat recordada. Aquest seria, però, no tan sols un pas insegur –potser l’autèntic pas insegur del títol–, sinó un pas més enllà, si és que estem temptats d’omplir la part no del tot cristal·lina que el poema deixa fora d’ell mateix.
Víctor Martínez-Gil
Professor (UAB)
