Si puc – Mercè Picornell

Ferrater, Gabriel, «Si puc», Les dones i els dies, Barcelona, Edicions 62 («MOLC», 21), 1979, p. 59; Les dones i els dies, edició definitiva, Barcelona, Edicions 62 («la butxaca»), 2017, p. 75; Les dones i els dies, edició crítica de Jordi Cornudella, Barcelona, Edicions 62, 2018, p. 81.

Explicar a les aules de primer de grau un poeta ens situa sovint en una relació amb la seva obra que voreja la traïció. Si el poeta és Gabriel Ferrater i són alumnes d’història, amb divuit anys i una visió encara èpica del pas del temps, la cosa es complica. L’esforç de la professora, jo mateixa al principi de la meva carrera docent, es volca a construir camins que condueixin la poca i flamant experiència vital de les animetes que escolten cap a les línies escrites fa massa temps per un senyor en blanc i negre –el coll alt, les ulleres de sol, les celles arrufades, el cabell gris de la portada de l’edició crítica de Jordi Cornudella. Ferrater sempre m’ha funcionat molt bé a les aules dels primers cursos, però a costa de reduir-lo a la superfície d’allò més comunicable als estudiants: referències literàries, experiències de nits, amors i oblits, imatges i figuracions retòriques precises que els ensenyen la riquesa de la mirada poètica. La meva lectura docent de Ferrater falseja la que a mi, com a lectora, m’atrapa dels seus poemes i que no té a veure amb referències, experiències o figuracions, sinó amb quelcom més difícil de retenir i explicar, quelcom, podríem dir, molt més buit de sentit.

«Si puc» ha estat llegit com una poètica d’autor: expressaria la consciència d’un moment viscut que podria convertir-se en literatura, això és, el vers que sorgiria de la visió dels cabells, de la brillantor del sol sobre una ungla del tu ocasional a qui es dirigeix –l’instant del famós «quiliedre diamantí» de «By natural piety»–, si se’n pogués fer un nou poema. Des d’aquesta mateixa lectura, seria una mostra més del tema de la fugacitat de la memòria o de «la relació entre l’experiència i la seva formalització, la persistència de la memòria o la permanència dels instants d’emoció més enllà de la circumstància concreta» (Oller, 2001). Tot plegat resulta coherent respecte del que els especialistes ens han dit sobre la poesia de Ferrater. En el cas de «Si puc», tanmateix, se m’ocorre que potser llegeixen el poema des d’allò que el poeta ens diu que voldria fer –si pot…– i no del que efectivament fa en el poema, que és mostrar les conseqüències complexes de la dificultat de fer-ho.

Per a mi, que no soc especialista en poesia però sí que ho soc en dubtes, Ferrater hi assenyala un dubte i, des de la incertesa que el motiva, ens aboca a un buit. Tota la inconcreció del poema ens convida a mirar al pou. Sembla que la capacitat del poeta experienciat per crear imatges precises ha perdut el nord. Gairebé res no pren forma, només hi ha «alguna cosa», (v. 1), «algun vers» (v. 2), «una cosa» (v. 14) i, finalment, «un pou» (v. 15) on allò viscut  s’esvaeix i esdevé incontrolable fins al punt de resultar-li irreconeixible a la llarga. És més: un pou que no tan sols pot fer perdre el sentit que el fet tenia sinó que, un cop ens hi abocam, desdibuixa també els límits entre sentits en un «so fosc» (v. 13), als límits de la sinestèsia.

En assajos recents, tant Marcela Labraña com Dolors Perarnau han parlat dels sentits del silenci, de la seva condició de límit o de la impossibilitat de parlar-ne sense trencar-lo. Per a Perarnau, les poètiques contemporànies del buit permeten que l’absència de discurs es configuri com un espai on és possible construir una nova relació amb el sentit. Aquesta  relació no és, a Ferrater, la d’un dir indirecte a expressar amb al·legories o símbols que motivarien el vincle d’allò poètic amb l’inefable (Garrido Domínguez, 2013). No hi ha sublimació possible davant l’abisme perquè aquesta, com se’ns ha advertit en d’altres poemes, només provoca rius de tinta on fins els calamars s’ofeguen o paisatges on els arbres acompleixen el seu deure de sentir-se tan patètics com els poetes que els evoquen. Si hi ha imatges per a representar l’abisme, són aproximatives, sinecdòquiques.

El pou que reapareixerà també a «Els aristòcrates» o a «La mala missió» com a camí impossible o infructuós indica el contingent d’un buit, els contorns d’un abisme. Enllaça, si em permeteu el gir, més que amb la recerca d’una concreció a poetitzar, amb l’absència que també indiquen les freqüents negacions dels poemes de Ferrater. Des dels títols de molts poemes –«Per no dir res», «No una casa», «Però no en mi destar»…– a una consciència irreductible dels límits que insistentment s’assenyalen al llarg de tota la seva obra. A «Non tu corpus eras», una esquerda de la qual fuig fins i tot la memòria ens situa, al final del poema davant del buit: «Horriblement passius, / escoltem el silenci» (v. 25-26). A «La vida perdurable» o «Punta de dia», el límit entre els dies apunta a un no-res o a un tall. A la recerca del sentit, també Teseu, salva «esvorancs / de por successiva» (v. 10-11). L’absència esdevé amputació a «El mutilat». A «A l’inrevés», allò que es pot dir és allò que fuig.

Des d’aquesta lectura cercant forats, límits i buits, Ferrater se’m presenta irrevocablement com un poeta que ens fa mirar sense xarxes un abisme que, per als afectats, com jo, de vertigen, és alhora atracció i por, desig i mort, escriptura i silenci.

Mercè Picornell

Professora (UIB)

Referències

Antonio Garrido Domínguez, «Lo inefable o la experiencia del límite», Signa, 22 (2013), 317-331.

Marcela Labraña, Ensayos sobre el silencio, Madrid, Siruela., 2017.

Dolors Oller, «La poètica de Gabriel Ferrater: accions i intencions», a Gabriel Ferrater, «in memoriam», Barcelona, Proa, 2001.

Dolors Perarnau, La poètica del buit en Víctor Sunyol (Tesi doctoral), Universitat Autònoma de Barcelona, 2022.

Tornar al llistat d’Apadrina un poema