Dues amigues
Ferrater, Gabriel, «Dues amigues», Les dones i els dies, Barcelona, Edicions 62 («MOLC», 21), 1979, p.66; Les dones i els dies, edició definitiva, Barcelona, Edicions 62 («la butxaca»), 2017, p. 82; Les dones i els dies, edició crítica de Jordi Cornudella, Barcelona, Edicions 62, 2018, p. 88.
Dues amigues
M’agrada molt, aquest poema de Ferrater.
M’agrada en totes les seves diverses capes. D’una banda, perquè la imatge és ben vívida, perquè el poema proposa una postal de mar i d’amistat. I la mar i l’amistat són sempre en el meu univers de preferències. Tots aquells que hem passat estius de platja, de sol als turmells / de mar llisa i daurada, només amb aquest parell de versos, ja sentim l’escalfor del passeig, la sal a la pell, el pas lent de la tarda. L’embolcall sensorial del poema em funciona absolutament. Quan era petita vaig estiuejar a Cambrils i quan vaig ser més gran a Sant Feliu de Guíxols, al poble del meu avi. Per això, la paraula estiu, per mi és sinònim de Mediterrània, passeig, converses.
No ho sabem pas, si el poema té accent d’Empordà o de Costa Daurada, però a mi m’agrada imaginar-me que és Cadaqués, l’escenari. Segurament em traeixen altres lectures del nostre poeta o perquè és un dels llocs que més m’agraden del món, com saben els lectors de De sobte, un estiu. Malgrat totes les contradiccions que em produeixen les experiències viscudes i les persones que l’aborden cada agost, no puc negar-me a la seva màgia rocosa.
Si veieu fotos de Cadaqués dels anys seixanta, reconeixereu els contrastos de què parla el poema. Dones fosques, vestides de dol de cap a peus, mariners amb espardenyes i la camisa espitregada, convivien amb mosses nòrdiques i no tan nòrdiques en minifaldilla o abillades amb túniques. Barbuts amb collarets i coves de sardines. Noies descalces amb teixits que transparenten. Hi ha fotos de Colita, que en donen fe, famosíssimes. I en aquest escenari és on m’imagino aquestes dues noies. Però dues amigues agafades de les mans, què són? Com les veuen, els homes? I com les veu el poeta, que mira els homes que miren les dues amigues? I aquí rau, potser la clau que més m’agrada, d’aquest poema.
Reconec aquest joc de mirades, a Cadaqués, l’indret on tothom es troba i es destroba. Les protagonistes són forasteres, segons ens indica Ferrater. Travessen / tardes llargues, carrers / de mots incomprensibles. Aquest gest tan aparentment banal, d’agafar-se de les mans, a certes edats i a certs indrets, com pot ser que cridi tant l’atenció? Com pot ser que signifiqui tantes coses?
L’estranyesa del gest i l’estrangeria de les protagonistes ens remeten a aquest concepte de l’alteritat, tan interessant. Qui és l’estrany, en el poema? De bell antuvi diríem que ho són les amigues que venen de no se sap quin país, amb costums poc habituals. No estan gens interessades en aquesta mena d’homes que les miren. Però no les sentim més a prop nostre, aquestes amigues que es demostren afecte, que no pas dels seus observadors? Aquests homes rancuniosos, uns éssers que sembla que visquin a un altre segle? Pels estrangers, la nostra terra és l’estranya, la diferent però, i per nosaltres? On sentim que és casa nostra?
Només puc dir que jo, com al final del poema, només vull saber/ que s’agafen de mans/ i van juntes, per un/ carrer de l’estranger. I que una d’aquestes amigues podria ser la meva.
Anna Pantinat
Poeta i músic
