Aniversari — Ester Xargay

Aniversari — Ester Xargay


Ferrater, Gabriel, «Aniversari», Les dones i els dies, Barcelona, Edicions 62 («MOLC», 21), 1979, p. 146; Les dones i els dies, edició definitiva, Barcelona, Edicions 62 («la butxaca»), 2017, p. 192; Les dones i els dies, edició crítica de Jordi Cornudella, Barcelona, Edicions 62, 2018, p. 198.


 

Per molts anys!

 

Ben segur que a l’obra poètica de Gabriel Ferrater no li calen padrins, així i tot, aquests no són mai sobrers, com ara el ventall d’aportacions que aquesta iniciativa propicia, ja que suma lectures i diferents punts de vista sobre la seva poesia. Per això m’aventuro a apadrinar el poema «Aniversari» amb una mirada artística, ja que Ferrater sovint poua en l’art maneres de bastir i d’aplicar conceptes estètics. I val a dir que, com ell, escric sobre art i és des del món de l’art que he fet cap a la poesia.    

El poema «Aniversari» em recorda la tècnica artística del clarobscur, s’hi potencia la perspectiva conceptual, amb el joc de contrastos entre la llum i l’ombra i també amb diferents nivells de temps (carboneres / encenalls – oblit / memòria). Són vuit versos intensos que conformen una construcció dramàtica, ferma i obstinada, entallada de finestres que s’obren en dos sentits, l’intern i l’extern, sobre ell mateix i amb vistes al tribut que implica haver d’ésser en el món, amb tot el que aquesta responsabilitat suposa. El poeta hi revoca amb elegància el «per molts anys» que anar fent-los obliga, una provocació subtil que sap vehicular, tot creant la tensió dels contraris, la contraposició com a eina poètica i amb la qual burxa l’esperit crític.

Per deformació vocacional m’agrada llegir els poemes amb clau artística; no sempre encaixa, com deia Carles Hac Mor, «la informació mata la poesia», car sovint topo amb un feix d’informació que embossa el pany, que ofega el joc, que obvia la posada en escena de les paraules, així com les condicions estètiques que el misteri requereix per tal de revelar-se, impenetrable, que no encaixa quan s’hi menysté «l’artifici», una paraula mal vista, però que, per a l’art, és crucial. Art és artifici, és el coneixement, pregó, de la tècnica i de les eines, cabdal per tal d’il·luminar, de conferir volum i moviment a les coses, de treure-les del no-res, de crear-les. Talment, els poemes de Gabriel Ferrater sí que permeten una lectura artística i, àdhuc musical, pel seu interès i traça a l’hora d’emprar la mètrica, la qual cosa podem apreciar en el poema que ens ocupa.

Com bé explica Sergi Ducet, «la poesia va ser només una part important de la seva biografia, no l’única. Abans de l’any 1960 (any de la publicació del seu primer llibre de poemes Da nuces pueris), ja feia gairebé una dècada que es dedicava a la crítica d’art, i després abocaria la seva intel·ligència a la crítica literària i a la lingüística. […] hi ha elements estètics de la pintura que defensa que es filtren en la seva poesia. […] El que precisament és bo per a la pintura és la “tensió” que sorgeix d’aquesta pugna entre dos components humans irreconciliables, que no poden arribar a pactes agradables i que sempre volen manifestar-se “totalment”, però que mai ho aconsegueixen precisament perquè l’oposat sempre fa acte de presència» (2014-2015: 4, 5 i 16).

Gabriel Ferreter fa ús de les eines i explora el pensament, els seus poemes són esculpits i ben farcits de referències que introdueix amb perícia en aquesta i altres composicions; hi trobem conceptes, apropiacions, intertextualitat, ínfims teixits textuals que, amb habilitat i consciència, extreu d’altres obres literàries, que insereix als seus poemes com empelts, amb fe de vehicular una impressió, una idea que s’infiltra altrament en l’escrit, que destil·la i recau en les paraules emprades, que prenya i desdobla la dimensió del poema, per tal de crear un efecte estètic que farà de drecera, síntesi que permet no haver d’afegir explicacions sobreres. Narcís Garolera repassa fil per randa aquest poema: «Tothom que escriu ha llegit, i en el cas de Gabriel Ferrater el fet és encara més palmari. És més que versemblant que el poeta hagués llegit els escriptors esmentats: Po Txiu-I (Bai Juyi), a través de l’adaptació de Carner; i Villon i Joyce, en les llengües originals» (2020: 62). Tal com assenyala Garolera, «la literatura és plena d’influències» (2020: 62), i la història de l’art té una llarga tradició dels préstecs i l’ús d’estils i formes ja existents anteriorment. L’apropiació és inherent a l’art; Leonardo da Vinci incorporava fonts dels camps de la biologia, les matemàtiques, l’enginyeria i l’art per sintetitzar-les totes en les seves obres i als seus escrits.

I acabo amb unes paraules extretes de l’estudi de Ducet, citat més amunt, en què ens parla del llibre Sobre pintura, «el recull on es mostra més quantiosament la inclemència ferrateriana envers l’art dominat per l’afany romàntic subjectivista i per les servituds ideològiques», que fan diana respecte al bagatge artístic de Ferrater i de l’aplicació que, conscientment o inconscientment, en feia a l’hora de concebre la seva poesia: «Serà entre aquests articles de crítica pictòrica on veurem un cop més la defensa que farà Ferrater d’un art desvinculat de l’expressivitat de les emocions de l’artista, i, al seu torn, començarem a intuir que aquest mar de fons moral i estètic de joventut l’acompanyarà de per vida» (2014-2015: 22).

 

Ester Xargay

Poeta, vídeo-artista i agitadora cultural

 

Referències

Sergi Ducet, La pintura segons Gabriel Ferrater. Una revisió de la seva tasca com a crític d’art [TFG], Barcelona, UPF, 2014-2015.

Narcís Garolera, «”Aniversari”, de Gabriel Ferrater. Una mostra d’intertextualitat», Els Marges, 121 (2020), p. 59-62.

 

Tornar al llistat d’Apadrina un poema

Comparteix:

Twitter
Telegram
WhatsApp

Associació Gabriel Ferrater

Fomentem estudis, promovem i organitzem activitats per a donar a conèixer la vida i l’obra de Gabriel Ferrater i Joan Ferraté.