Amistat del braç — Enric Sòria
Ferrater, Gabriel, «Amistat del braç», Les dones i els dies, Barcelona, Edicions 62 («MOLC», 21), 1979, p. 38; Les dones i els dies, edició definitiva, Barcelona, Edicions 62 («la butxaca»), 2017, p. 50; Les dones i els dies, edició crítica de Jordi Cornudella, Barcelona, Edicions 62, 2018, p. 56.
La petita història que ens narra aquest poema no té res d’implausible. Jorge Semprún conta una història semblant, molt més desenvolupada, en un llibre seu de memòries, Adieu, vive clarté (1998). Som a París, en la primavera de 1939. Un Semprún jovenet va en un metro atapeït. De sobte, veu que, davant seu, ocults per la mateixa multitud, un obrer i una dona burgesa s’acaricien l’un a l’altre, enfebrats, i potser arriben a l’orgasme. L’obrer se’n va, i ella s’adona que el noi ha estat mirant-los. Baixen en la mateixa parada, ell la segueix, ella li diu on viu i se separen. Més tard, quan el noi truca a la porta, ella deu haver recordat que és una dona casada i respectable i el fa fora sense més. Dels fets essencials, ell només n’ha estat el testimoni.
Per descomptat, l’anècdota del poema és molt més tènue i la paraula amistat potser la circumscriu correctament. No passa res que cride l’atenció i els rols s’han invertit. Ací la dona no és atractiva ni burgesa –«lletja, pobra, descarnada, / com una prima cabra magrebina»– i és molt jove. D’altra banda, el narrador és testimoni i protagonista involuntari dels fets. Però els punts en comú salten a la vista: l’anonimat del metro, la promiscuïtat casual dels cossos en contacte i la sorpresa del descobriment, que en tots dos casos deixa en el narrador un record inesborrable. L’ambientació en la postguerra espanyola centuplica la sensació d’aglomeració, misèria i frustració que ja plana per la narració de Semprún. Aquesta sordidesa és el teló de fons del poema.
El text és breu. Hi predominen els decasíl·labs de factura perfecta, a la italiana, contrapuntats per uns pocs versos més llargs que en marquen les inflexions: els trets d’ella, el braç lliure i promiscu en què recolza, i la presa de consciència del noi. El to és dens i autoreflexiu, com si es tractara d’una confessió que el narrador es fa a si mateix. A penes hi ha detalls, perquè no en calen, i en canvi s’exploren les sensacions que el fet va provocar i que conclouen en un esquinçament íntim, magistralment expressat en els dos últims versos, com si el narrador es diguera que l’adolescent que va ser no superà la inesperada prova i se n’avergonyira. El poema ens suggereix per què. A part de la previsible timidesa de l’edat i el sentiment de confusió, hi ha l’arrogància de classe, que exclou els inferiors de tot contacte íntim. Aquesta reacció d’altivesa defensiva convertí l’arribada a l’estació en una fugida.
L’aposta de confiar el relat a un narrador que explora el seu passat fa que el poema siga molt poc explícit, però el dota també d’una veracitat impregnadora. El principi del poema és clar: un metro ple i un jovenet que s’agafa amb força a un barrot elevat, que li deixa el braç enlaire. Que el protagonista és molt jove ho deduirem més endavant, quan descriga amb alguna recança la seua immaduresa moral, just abans que trenque el vincle imprevist, s’anguniege i fuja del vagó. Que és alterós i massa acostumat a mirar per damunt del muscle els inferiors ja ho hem endevinat en la crua descripció d’una noia que ha de tenir més o menys la seua edat.
Entre les estrebades del vagó (que hem d’imaginar), el noi copsa un pes suplementari a l’avantbraç. No és molest, però sí persistent. Algú hi ha recolzat el front. Dins l’atapeïment de l’espai, el noi ho tolera. El vagó va buidant-se i ell ho aprofita per girar-se, i llavors la veu. Ja no és una mera opressió entre altres, sinó que té un rostre i un posat. És jove, pobra i s’abandona amb els ulls tancats a aquesta companyia del cos alié. La paraula carència marca el seu univers. Per a ella, el braç no és de ningú: un acolliment carnal on reposar, una alteritat propícia. La promiscuïtat d’això és, tot al més, metafòrica (en el temps reprimidíssim que el poema reviu potser no tant), la llibertat és certa. La noia no veu que el diguem-ne propietari del braç lliure en què reposa l’observa. Per a ell, ara ella existeix, i el jove es reprén i s’isola. L’amistat gratuïta entre el braç i el front s’ha trencat i el que hi ha, tocant-se, són dos desconeguts. Els versos que descriuen la represa de la identitat, «Vaig abandonar el braç, que no fos meu, / i no els vaig mirar més», són sorprenents.
El més desconcertant és aquest els que he subratllat. A què s’hi refereix? Podríem pensar que no hem llegit bé el poema i que el noi en realitat és testimoni d’un contacte produït davant seu (i llavors la situació s’assemblaria encara més a la que narra Semprún). Però la relectura descarta aquesta hipòtesi. El que de fet llegim és més inquietant: el protagonista deixa caure el braç i així abandona la vinculació indesitjada amb la noia, però també abandona, tal com ens diu, el braç mateix, ara inert, contaminat per ella, com si no fóra seu. I no els mira més, ni el braç ni el front, perquè reconéixer-se en l’acceptació (de l’altre) és una cosa que encara no sap fer. Aquest abandonament és un rebuig tan fort que li provoca angúnia (angúnia del contacte o d’haver reaccionat així?) mentre se’n va. Com la corda més greu del cello, súbitament trencada, en aquesta fugida hi ha una amputació (que el poema converteix en una imputació). El noi ho va sentir, confusament, i, molt després, amb severitat, el narrador n’insinua la significació. És un poema molt trist.
Enric Sòria
