Caragol – Jaume Creus
Ferrater, Gabriel, «Caragol», Les dones i els dies, Barcelona, Edicions 62 («MOLC», 21), 1979, p. 71; Les dones i els dies, edició definitiva, Barcelona, Edicions 62 («la butxaca»), 2017, p. 90; Les dones i els dies, edició crítica de Jordi Cornudella, Barcelona, Edicions 62, 2018, p. 96.
El caragol, i el caragol «al mig d’un mur eixut» és una imatge que tinc assimilada des de ben petit, quan sortíem de nit a collir cargols després d’una tamborinada, amb el fanalet de butà a la mà, per la vora dels murets de pedra de les cases més antigues del poble.
Per això quan vaig llegir el poema del Ferrater, el seu «Caragol», en arribar al final –l’escena familiar–, m’hi vaig aturar, abans de rellegir el poema diversos cops… «La mà […] a la galta del xicot» (v. 3-5), sí, la mà a la galta… Una altra imatge, aquesta més recent –parlo del maig de l’any 1970–, em va venir de seguida al cap: les nou tocades, davant del portal, i no la minyona, sinó jo, allargant la mà a la galta de la noia. La noia que, filla de pare alemany, m’havia traduït l’«Himne a l’alegria» de Schiller (per culpa de Beethoven), la noia que m’acabava de dir que em trobava tan bon noi que no tindria cap inconvenient a casar-se amb mi.
Tan directa i tan sincera, va fer esclatar dins meu la llavor d’un dubte: ¿estava jo igual de disposat a compartir amb ella tota la vida en endavant? La meva estimació podia ser paral·lela a la seva, però el dubte (obscur encara) era si seria capaç de mantenir-la sempre –quin adverbi més dràstic! Perquè mai no m’havia plantejat el fet singular de la fidelitat. Obert a les possibilitats que em pogués oferir l’existència, mal podia assegurar jo cap fidelitat. Amb d’altres paraules, ben intencionades, però potser hipòcrites en el fons, li vaig plantejar la meva situació tal com la sentia en aquell moment. Era com un trencament, tot i que no hi havia res a trencar. Per tant no calia pensar en llàgrimes. I no n’hi va haver. Davant del portal de casa dels seus pares, passades les nou –la conversa s’havia allargat molt–, li vaig posar la mà a la galta, potser «sense carícia ni esma» (v. 4)… Gens consternat, esperant el seu sopar, un dragonet s’estava just a la motllura de la llinda, sota el fanal de la porta de vidre i ferro forjat, típica de l’època i del barri. Un dragonet immòbil guaitant la papallona nocturna que tenia a prop. El sopar… el sopar que tens a punt…
La poesia de Gabriel Ferrater no és pas enrevessada, és tan de pell que fa feredat. I potser és per la pell per on l’hem de llegir: per la seva i per la nostra. I perquè em tocava i em toca la pell he triat el seu «Caragol». Senzill, directe, retrat d’un instant. Curiós i «consternat» (v. 5). Atribuint la pròpia mirada a la d’un caragol. Deu ser que la nostra mirada és sempre –maleït adverbi– culpa dels altres. ¿S’havia posat ell a la pell de la minyona o a la del xicot?
Ves per on, llegint ara, un cop més, després dels anys, el seu poema «Caragol», Gabriel Ferrater, el meu professor de Crítica literària i de Lingüística, el meu mentor poètic (gràcies per Pavese!), m’ha fet sentir, per uns segons, minyona, com a la primera lectura –aquell setanta!… El sopar que tens a punt, dragó… Lectura acabada. Records desats.
Jaume Creus
Poeta i traductor
