Sacra rappresentazione – Vicent Simbor
Ferrater, Gabriel, «Sacra rappresentazione», Les dones i els dies, Barcelona, Edicions 62 («MOLC», 21), 1979, p. 70; Les dones i els dies, edició definitiva, Barcelona, Edicions 62 («la butxaca»), 2017, p. 89; Les dones i els dies, edició crítica de Jordi Cornudella, Barcelona, Edicions 62, 2018, p. 95.
«Sacra rappresentazione» és una petita meravella (petita, vull dir, per la modesta extensió i meravella per la mestria amb què Gabriel Ferrater usa els recursos), car és una breu composició d’una sola estrofa d’onze versos lliures: versos sense rima i sense regularitat sil·làbica ni mètrica que van des del vers de 8 síl·labes fins al de 14. Tots els components del poema s’ajusten amb la perfecció de la maquinària d’un rellotge suís, des del complex significat del títol fins a les figures semàntiques i les incorporacions mitològiques, encapçalades per la figura pragmàtica del tu de segona persona. Tot plegat fa d’aquest poema un bell exemple de la poètica de l’autor i, per tant, esdevé una magnífica prova de l’itinerari personal, singular, del poeta, allunyat, a pesar d’algun aparent punt de contacte, del model aleshores dominant del realisme social o històric.
Comencem la nostra aproximació explicativa amb el títol, clau per a la plena comprensió dels versos que encapçala. Una sacra rappresentazione és un gènere dramàtic, un drama religiós nascut a l’edat mitjana a Itàlia, ben actiu especialment fins a la Contrareforma del segle xvi. Incloïa música i cant i girava al voltant d’un fet de la vida de Jesucrist, de llegendes hagiogràfiques, de miracles de sants o d’un esdeveniment bíblic amb finalitat didàctica i moralitzant. En aquest poema, el nom del gènere teatral convertit en títol referencialment avança el tema, però, intencionalment, gràcies a la càrrega irònica antifràstica, capgira totalment les expectatives creades. El lector no descobrirà un exemple de sacra rappresentazione, sinó exactament tot el contrari: una ben poc espiritual, ben poc moral, escenificació. Aquesta antífrasi irònica que preludia i presenta el poema el recorrerà tot i li donarà la càrrega semàntica i emotiva pròpia i sorprenent.
Ferrater construeix el poema amb la forma apel·lativa de la segona persona, que tant es pot entendre com un suport retòric per construir un discurs d’abast general (el tu seria tothom qui no és un ric burgès), com es pot entendre en la variant de l’autocomunicació o desdoblament del poeta en un tu. Aquest tu que contempla la sacra rappresentazione o bé és un membre del poble, un representant del poble, o bé no és un altre que l’autor, Gabriel Ferrater, espectador embadalit i alhora crític irònic de l’espectacle representat en l’aparador d’una botiga o joieria de luxe.
Però quina és aquesta sacra rappresentazione? Ací irromp amb tota la seua força el savi joc irònic i l’inesperat recurs hipertextual. L’episodi religiós d’alta càrrega moral ha sigut substituït per la mundana i prosaica escena de la compra d’un objecte de luxe, reservat només als pocs elegits per la fortuna econòmica. Però la reinversió antifràstica del model religiós, ja per si amb gran poder de seducció, és reforçada per la bateria de recursos emprats. És el cas del joc hipertextual, que li permet traslladar el drama religiós, presumible pel títol, de la banalitat de la quotidianitat a l’esfera respectable de la mitologia clàssica grega, amb igual sentit irònic: l’objecte de luxe és identificat metafòricament amb Ganimedes, el bell jove raptat per una àguila enviada per Zeus, ací transformada metafòricament en el «braç nu» (v. 3) i el «braç ocell» (v. 7) de la dependenta, braços que per sinècdoque denoten la humil servidora de la botiga, envejosa dels déus-compradors opulents que serveix i que s’emportaran la joia «per aires d’ors i d’àries» (v. 6), és a dir, pels dominis dels diners (or) i del «gran ambient» (àries) en lloc dels aires dels déus de l’Olimp. La rutinària escena de la compra d’un objecte de luxe activa la resposta del poeta vehiculada a través d’un culte filtre irònic, demolidor però no irat.
El final del poema és molt marcat per la interrogació apostròfica, bé referida al «poble», bé referida al poeta mateix, que podríem interpretar com la remarca irònica de la manca de les virtuts necessàries, és a dir, els diners necessaris, per formar part del grup d’elegits per la fortuna (o Fortuna).
Aquest poema és, com he dit al principi, una meravellosa pedra de toc per comprovar les relacions de Ferrater amb el moviment del realisme social o històric. A desgrat d’algun punt de contacte, com ara la contemplació testimonial de la vida quotidiana, en Ferrater no hi ha la intenció de directa i immediata denúncia política, sinó més aviat una reflexió moral; i, a diferència de l’ús d’uns recursos i un llenguatge directes, col·loquials, optarà per un llenguatge d’una riquesa i complexitat culturals no gens comunes.
Vicent Simbor
Professor (Universitat de València)
