Primavera – Ricard Ripoll
Ferrater, Gabriel, «Primavera», Les dones i els dies, Barcelona, Edicions 62 («MOLC», 21), 1979, p. 34; Les dones i els dies, edició definitiva, Barcelona, Edicions 62 («la butxaca»), 2017, p. 42; Les dones i els dies, edició crítica de Jordi Cornudella, Barcelona, Edicions 62, 2018, p. 48.
Ecos de primavera
El poema «Primavera», de Gabriel Ferrater, se’ns presenta, en una primera lectura, amb una certa complexitat. Podríem partir de la imatge tòpica de la vida com a camí ple de corbes. Cada etapa d’aquesta vida, quan el poeta la rememora, constitueix una experiència que es pot lligar, segons la mirada, amb moments positius o negatius. Les imatges poden suggerir la cursa boja del poeta damunt d’una moto. La sensació que se’n desprèn, però, és de tristesa o, més aviat, de derrota, i això, sens dubte, xoca amb les expectatives del títol. Aquesta primavera anunciada se’ns apareix, al final, com una entrada a la tardor o a l’hivern. Així doncs, una primera pista de lectura seria la voluntat de trencar amb els tòpics associats a una estació de l’any que evoca la joia de viure. Aquí ens trobem amb el contrari: «s’inclina», «apegalosa mel», «esbravat»… Car sovint, quan la poesia aborda les estacions (una altra metàfora de l’existència), l’hivern evoca la malenconia o el declivi i la primavera, les forces vitals i el rejoveniment. Però què passa quan el poeta planteja un poema trampa, quan fa trontollar el tòpic?
És el cas de «Primavera». El lector, guiat pel títol, i per segles de poesia convencional, espera la successió d’«imatges florides, de flors que broten o de paisatges verdosencs». Jordi Julià proposa de manera molt suggestiva una lectura a partir del títol i hi veu el «funcionament de la terra i dels astres» (1999: 58). També hi aporta una lectura intertextual, a partir d’un poema de Dante Gabriel Rossetti. Jordi Julià és un dels primers a intentar explicar el poema «Primavera». Uns anys més tard, Pere Ballart confessa (2007: 118) que aquest poema de Ferrater, que no havia entès mai, de sobte, i per atzar, es feia més entenedor si es llegia acompanyat del poema «Spring» d’Edna St. Vincent Millay. També s’hi parla d’un idiota: «April / Comes like an idiot, babbling and strewing flowers» (‘l’abril / vingui com un idiota, quequejant i sembrant flors’), i conclou que «Els tres primers versos del poema, doncs, no fan referència a altra cosa que a aquest nou viratge que, en la seva rotació, la Terra (la mateixa que veurem girar en el poema “Oci”) ha fet per ingressar en la primavera. Els sis versos restants, consegüentment, escarneixen aquells que associen la bonança del clima amb una possible regeneració de les seves vides, i ho fan de nou amb una estampa final que, encara més que en Millay, fa que sigui l’home més que no pas l’abril el veritable objecte de la burla» (2007: 120).
Ambdues lectures permeten veure-hi més clar. Podem afegir-hi la nostra, i és que el poema ens presenta una situació de decrepitud vital. «Primavera» ens mostra una estació de la llum i de la vida més aviat associada a una experiència de l’infern. La referència no és innocent: Arthur Rimbaud, amb «Jadis» («Antany», en la versió de Josep Palau i Fabre), primers versos d’Una temporada a l’infern, escriu: «Et le printemps m’a apporté l’affreux rire de l’idiot» («I la primavera m’ha dut el riure horripilant de l’idiota»).
Rimbaud, és clar, desfà els tòpics i associa la imatge tan gastada de la primavera, com a regeneració, amb la follia i el riure que ens desfigura la cara. La torre, com a element fàl·lic, ja no transmet la força d’altres temps (del jadis tan anhelat). Si abans l’existència girava al seu voltant (la joventut centrada en la sexualitat), ara ja no és més que un «eix / falsat» (v. 1-2), el record d’un temps perdut. Només els «idiotes» poden acontentar-se de la vellesa, de la manca de vitalitat (o de virilitat), fer com si no existís cap problema. Els dos imperatius de mirar evoquen dues situacions complementàries: d’una banda, «Mira» com el temps t’afecta i, de l’altra, «Mira» aquells que fingeixen per no assumir la derrota. En ells, el temps encara és més cruel, ja que s’imposa amb mots repugnants: «llepotejant», «apegalosa», «escorrims». El lector no hi pot veure sinó una lenta dissolució de l’ésser, la dissolució líquida de la passió i del desig.
Sens dubte, Gabriel Ferrater, com qualsevol poeta conscient del passat literari, construeix la seva obra a partir de les lectures que l’han marcat. La literatura es nodreix de literatura i l’elaboració d’un poema es fa, sovint, a partir dels ecos d’altres poemes. No cal fer referència a Bakhtín o a Kristeva per entendre que escriure és mobilitzar les operacions d’intertextualitat i de manlleu.
Finalment, en la línia apuntada de la intertextualitat, cal remarcar que Miquel Martí i Pol, en el llibre Temps d’interluni escriu aquest poema sense títol:
Fa un hivern indecís que es dilueix
en franges de grisor darrera els vidres.
Se t’esllavissa el temps i no saps com
parar l’ensulsiada: tant d’eixut
et sorprèn i t’espanta.
Giravoltes
entorn d’un eix falsat, ho saps prou bé,
i et cansen els sotracs, i t’ennuega
l’absurda i exaltada vehemència
d’uns mots que els anys han buidat de sentit.
Reposa.
Que t’aculli aquest hivern
allargassat i greu, i tal vegada
per ell retrobaràs la lucidesa
de qui, retut després de fer l’amor,
se sent el cor que batega amb més força.
En tot el poemari, el tu designa, com en un mirall, el poeta que reflexiona sobre la seva existència. Però aquest giravoltar «entorn d’un eix falsat» recupera la baixada als inferns de Ferrater amb qui dialoga com si hagués, de sobte, aparegut al mirall de la seva reflexió.
Gabriel Ferrater, al fil de Rimbaud, oposa el temps passat (idealitzat) amb un present infernal que és el de la decrepitud inacceptable.
Ricard Ripoll
Poeta, traductor i professor (Universitat Autònoma de Barcelona)
Referències
Pere Ballart, «Expressió i representació a Les dones i els dies». A: El riure de la medusa, Barcelona, Quaderns Crema, 2007.
Jordi Julià, Al marge dels versos: estudis sobre la forma i la percepció poètiques, Barcelona, Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 1999.
