“Punta de dia” o l’alba freda del poeta
Ferrater, Gabriel, «Punta de dia», Les dones i els dies, Barcelona, Edicions 62 («MOLC», 21), 1979, p. 31; Les dones i els dies, edició definitiva, Barcelona, Edicions 62 («la butxaca»), 2017, p. 37; Les dones i els dies, edició crítica de Jordi Cornudella, Barcelona, Edicions 62, 2018, p. 43.
«Punta de dia» ocupa la novena posició en el primer llibre de Gabriel Ferrater, Da nuces pueris (1960), i la sisena en el recull recopilatori Les dones i els dies (1968). Se’n conserva una còpia mecanogràfica al Fons Gabriel Ferrater, sense variants, amb una mena d’anàlisi mètrica manuscrita de l’autor, que recentment ha estat reproduïda al número 113 de la revista Reduccions, acompanyada d’una nota de presentació de Jordi Cornudella. La conservació d’aquest autògraf treballat potser es podria veure com una prova de l’estima o l’interès que Ferrater sentia per aquest poema, un dels primers que va escriure, com testimonia la data («29.6.58») que figura al peu de l’esmentada còpia.
El poema, a més de les particularitats mètriques analitzades pel mateix Ferrater (catorze versos en què es combinen alexandrins, dodecasíl·labs i algun decasíl·lab), es caracteritza per presentar una estructura sintàctica singular: una sola frase composta per un enfilall d’oracions coordinades i subordinades unides mitjançant conjuncions i pronoms relatius, que obliguen el lector o el rapsode a dir-se o a dir el text en una mena de crescendo ininterromput. Els encavalcaments sistemàtics –que interfereixen la consecutivitat entre verb i objecte, nom i adjectiu o verb i adverbi– accentuen encara més el clímax que aboca a la desolació de l’últim vers, certament colpidor, en què el jo poètic es descriu com un pinyol completament escurat.
Aquesta construcció metricosintàctica tan estrebada és, sens dubte, un dels factors que contribueix més a donar potència poètica al text. L’altre factor que hi contribueix en una mesura com a mínim igualment important és la construcció significativa que basteixen les imatges que van apareixent i relligant-se en la trama semàntica del text.
La primera imatge es troba ja en el títol, «Punta de dia». Fa referència a l’alba, de manera més precisa al moment en què el dia apunta, quan la claror comença a trencar la fosca. La primera paraula del primer vers (i també l’última de l’últim vers) del poema és justament nit, el mot contrari o complementari del dia del títol. Una nit, una «altra» nit «que se’n me’n va» (v. 1), és a dir, que fuig del poeta i que, al capdavall, tal com s’enuncia en els dos últims versos, el deixarà exposat a la llum del dia i a veure’s ell mateix com un «pinyol / tot salivat, pelat de polpa, fora nit» (v. 13-14). Així doncs, la contraposició entre la imatge de la nit encobridora i la del dia revelador de la pròpia eixutesa o inanitat emmarca tot el poema. I tot plegat, d’alguna manera, evoca el tòpic associat al gènere líric trobadoresc de l’alba, que expressa el plany dels amants per l’arribada inexorable del nou dia que els obligarà a separar-se per no ser descoberts.
Ara bé, en l’alba de Ferrater no hi ha cap parella d’amants, sinó un jo solitari que s’expressa en singular. El reguitzell d’incisos que van del final del primer vers al final del vers dotzè descriuen la violència amb què el dia es va imposant a aquest jo desacompanyat i noctàmbul. Un dia que irromp com l’ala d’un avió caigut que s’ha interposat entre la finestra i «aquell blau espès» de la nit (v. 3); una ala d’un color indefinit, entre «un verd tenuíssim» i un to de «plata» (v. 4). D’una plata freda com la finor d’un «bisturí que esquinça / l’úter amb la imposició de l’excessiva / vida» (v. 5-7). La imatge del part per cesària és aquí prou eloqüent; i recorda, per cert, una altra imatge associada a la biologia femenina, concretament a la menstruació, que apareix en un poema posterior de Les dones i els dies, escrit el 1961, «El ponent excessiu», dedicat a l’altre moment extrem del dia. O potser es tracta més aviat d’una plata tan freda com «la llum mateixa, quan clivella» (v. 7) la mà closa del nen que vol fer creure als seus germans que hi amaga alguna cosa de valor. Tanmateix, el poeta sap (i aquí, al v. 11, el text deixa la tercera persona i reprèn la primera: «sé») que, quan la mà afluixi «la presa», no en sortirà res de nou, cap guany, res «que no / fos ahir en mi desconsoladament» (v. 11-12). Per això, conclou, «em fa / fred de mirar-me un dia més, pinyol / tot salivat, pelat de polpa, fora nit» (p. 12-14).
Fins aquí el comentari s’ha limitat a resseguir la literalitat d’aquest text poètic prodigiós, que desvetlla l’emoció del lector pel fulgor de la seva bellesa verbal. És clar que el lector, crític o no, té tot el dret d’anar més enllà de l’enlluernament. Pot, doncs, rebregar delicadament el poema, contextualitzar-lo en la peripècia biogràfica de l’autor i conjecturar-ne una significació plausible, alhora lírica i metapoètica. Per exemple, s’hi podria llegir un plany per la pèrdua de l’espai íntim de germinació poètica que és la nit, estroncada per l’arribada del dia i la fredor de la llum que, de nou i desconsoladament, encara el poeta amb la solitud –qui sap si enverinada per un fracàs amorós– i, al capdavall, amb el valor incert de les seva obra, tan afanyadament elaborada en el recer asocial de la nocturnitat.
Francesc Codina Valls
Poeta i professor (Universitat de Vic)
Tornar al llistat d’Apadrina un poema
