La lliçó

Ferrater, Gabriel, «La lliçó», Les dones i els dies, Barcelona, Edicions 62 («MOLC», 21), 1979, p. 145; Les dones i els dies, edició definitiva, Barcelona, Edicions 62 («la butxaca»), 2017, p. 190; Les dones i els dies, edició crítica de Jordi Cornudella, Barcelona, Edicions 62, 2018, p. 196.

Una dona entra a casa, fa un gest habitual, segurament més segur i explícit del seu capteniment lliure que no pas la gestualitat continguda que té «la reserva» del seu cos (v. 11) quan se sap observada en la intimitat. En qualsevol cas, aquest gest desperta, en l’espectador que ens ho explica –la veu que sembla que s’adreci al lector, però que no s’adreça a ningú concret perquè el que fa és rumiar, a posteriori i llargament, sobre la manera com plasmar damunt del paper unes sensacions determinades, externes i interiors–, una mena de complicitat agraïda: ell que és esquerp i ple de problemes, com un escull contra el qual xoca sempre la mar, oblida les angoixes i les ruminacions davant aquest gest dolç i inconscient de la dona que sembla que l’envesqui només a ell –o això és el que voldria, protagonista descarat, des de la primera pronominalització del poema–. I, de fet, aquí s’ha acabat l’escenari, però no el poema.

Després qui ens parla s’embranca i dona voltes (gairebé com una llarga nota a peu de plana) a allò que potser arribarà a produir-se algun dia, quan ella ja no hi sigui i ell la recordi i senti una enorme gelosia per aquests instants de felicitat gairebé pura que hauran desaparegut (o, pitjor encara, li hauran estat robats). La tortura (self-pity) de la veu que ens parla contrasta vivament amb el gest (pur?) de la noia que obre la porta i que obre el poema. Robert Graves i Lawrence Durrell descriuen –sense la mateixa agror, amb volutes psicològiques l’un i amb descripcions de paisatge l’altre– alguna escena similar. «Aquell gest tan seu que tots li coneixíem» va ser, fa quaranta anys, una meva possible paràfrasi a «Taormina» de Durrell. I no, no cal estar enamorat, com deia Ferrater, per comprendre el gest, per sentir la lliçó i el sotmetiment, perquè podria no ser l’amor preexistent allò que ens deixa embadalits davant de qualsevol gest, sinó l’amor que crea un moment de sensualitat, o aquesta càpsula de «bellesa», projectat enfora i rebut com un estímul o com un bàlsam, com l’atracció que es clava al centre de la necessitat (per això Cupido llança fletxes!).

Gabriel Ferrater construeix amb elements extrets de l’experiència personal, però també amb elements de deliberat desllorigament del sentit sintàctic («difícil / i encara personal», v. 5-6; «rompuda falsedat», v. 14), que, acabada la lectura, atorguen al poema el nivell d’inquietud que l’escena que li ha servit de pretext ha anat creant en el seu pensament. Als lectors, el sentit de la sintaxi ens inquieta.

Amb el poema al cap, dues constatacions: primer, el gest inicial en obrir la porta és tot de llum; i segon, la mirada que el contempla –i ens el proposa com a tema del poema– se sent obligada a cercar qualsevol angoixa inquietat que no li faci costum la felicitat

Francesc Parcerisas

Poeta, traductor i professor (Universitat Autònoma de Barcelona)

Tornar al llistat d’Apadrina un poema