Mala memòria
Ferrater, Gabriel, «Mala memòria», a Les dones i els dies, Barcelona, Edicions 62 («MOLC», 21), 1979, p. 48; Les dones i els dies, edició definitiva, Barcelona, Edicions 62 («la butxaca»), 2017, p. 62; Les dones i els dies, edició crítica de Jordi Cornudella, Barcelona, Edicions 62, 2018, p. 68.
Al poema «Mala memòria», l’escriptura ferrateriana ens ofereix tots els seus inconfusibles senyals d’identitat: prosaisme descarnat, fredor metàl·lica, ofec de sentiments i emocions explícits, cap concessió a faramalles retòriques, musicalitat anul·lada per sistema, llenguatge neutre, escrupolós extermini del lèxic poètic convencional. L’escenari, descrit amb un detallisme extrem, no pot ser més sòrdid. En paral·lel a aquests trets, un dels dos temes centrals del poema, la relació amb una dona (o una noia), hi queda reduït a un simple tracte carnal de pagament, «l’amor / de preu més baix» (v. 11-12), el sexe ràpid amb sabates posades. L’altre tema està lligat al pas del temps: la pervivència dels records. Les dues parets mestres d’aquesta construcció verbal, doncs, són les mateixes que sostenen una bona part dels poemes de Ferrater –dos universals literaris, d’altra banda: l’amor i el pas del temps, les dones i els dies.
El poema consta de vint-i-tres versos. Al llarg dels primers dinou (i mig), se’ns descriu el lloc on treballava («dins d’un alvèol d’aquell poble gòtic», v. 13) una jove prostituta («el seu cos poc format, rudimentari», v. 14). La noia (que «diu que es deia Victòria», v. 17) «parlava amb accent xava, i era trist» (v. 16). Només per l’escletxa d’aquesta última paraula, «trist», s’escapa una mica de claror emotiva. El temps és un passat inconcret, però llunyà. Es tracta, tal vegada, d’un record de joventut? D’aquest passat, saltem bruscament al present als tres versos (i mig) finals, en què la descripció objectiva deixa pas a la fugaç immersió introspectiva del jo antilíric, que ens parla amb la veu de l’antic client de la jove prostituta.
Ferrater construeix un artefacte poètic en què tot tendeix, paradoxalment, a la despoetització. Els versos es disfressen de prosa: vint-i-tres decasíl·labs en què el poeta sembla que s’esforci a escombrar, del principi al final, qualsevol rastre de fluència eufònica (per bé que, això sí, els accents hi són perfectament distribuïts), mitjançant els recursos, més enllà del to asèptic i de la tria del lèxic, de l’encavallament abrupte i de l’acabament de frases a mig vers.
El tema de les relacions amb una prostituta no era (ni és) gaire habitual en la poesia catalana, normalment tan circumspecta en temes sexuals. Un referent anterior seria el poema «La sabata», de Josep Palau i Fabre, escrit l’any 1943, que arrenca amb el quartet:
He donat el meu cor a una dona barata.
Se’m podria a les mans. Qui l’hauria volgut?
En les escombraries una vella sabata
fa el mateix goig i sembla un tresor mig perdut.
Palau i Fabre també hi rebaixa el to i la poeticitat, però no tan dràsticament com Ferrater: conserva la rima i les frases s’emmotllen als versos, que ressonen amb la solemne prosòdia dels alexandrins. El tema, no obstant això, és el mateix. I també, segurament, la voluntat d’épater le bourgeois, llançant a l’assenyada cleda de la lírica catalana un poema escandalós com si fos una bomba des del galliner del Liceu. Inofensives trapelleries d’enfants terribles? No sabem si, en el cas de Ferrater, «Mala memòria» va comportar-li renyir amb alguns coneguts de la intel·lectualitat indígena, com sí que va succeir a Palau i Fabre arran de «La sabata».
Si la noia, el lloc i l’anècdota de les fotografies són o no són autèntics ja són figues d’un altre paner. Al capdavall, no importa gaire, ja. De tot plegat, ara només en queda la veritat absoluta del poema.
Una altra paradoxa s’amaga al títol. Per què, «Mala memòria»? Com s’explica, si bona part del poema és, contràriament, una exhibició de «bona memòria», precisa i detallista? Els carreus de la paret, la calç blavosa, les llates de fusta de conyac amb què algú havia reparat el llit de la noia, el dos matalassos esbudellats (gris el de sota, vermell el de damunt!), el llençol emmascarat amb el betum de les sabates dels clients… La prostituta era molt jove, potser menor: té una foto de quan tenia catorze anys, a part de la del passaport. És, doncs, una prodigiosa mala memòria. La resposta (bastant òbvia) és que, amb aquest terme, el poeta no al·ludeix a una memòria precària, sinó als records dolents, als que fan mal, als records verinosos que ens persegueixen, ens fiblen i ens omplen de desassossec.
Aquest flux memorístic, com sol passar en la literatura (i en la vida, sovint), té com a deu i origen un petit objecte. Aquí no és una proustiana magdalena, sinó la foto de passaport («No sé què fer-ne», v. 20), que no sabem com ni per què es va quedar el poeta, i que ara, molts anys després, emergeix d’un vell calaix una nit d’insomni, «mentre s’esquerda un gall» (v. 23), per despertar-li la memòria d’aquella noia. La foto és comparada a un altre objecte, també obsolet, extemporani i inútil: la «barra de lacre» (v. 21) que un dia el poeta va trobar mentre regirava un altre calaix. El poema, en definitiva, té com a nucli el mecanisme pel qual els records (els mals records), adormits en un objecte com un geni en una llàntia, se’ns apareixen un dia (o una nit) per portar-nos als llavis el regust amarg de la recança, la compassió i el remordiment.
J.N. Santaeulàlia
Escriptor, traductor i professor
Tornar al llistat d’Apadrina un poema
