La brisa passa llisa o la innocència per Ferrater


Ferrater, Gabriel, «Els innocents», Les dones i els dies, Barcelona, Edicions 62 («MOLC», 21), 1979, p. 80-81; Les dones i els dies, edició definitiva, Barcelona, Edicions 62 («la butxaca»), 2017, p. 104; Les dones i els dies, edició crítica de Jordi Cornudella, Barcelona, Edicions 62, 2018, p. 110.


Hölderlin anomena la poesia “la més innocent de totes les ocupacions”.

Fins a quin punt és “la més innocent”? La poesia apareix en la forma humil de joc. […]

Poetitzar és, doncs, una cosa completament inofensiva»

(Martin Heidegger, Hölderlin i l’essència de la poesia, I)

Hi ha poemes que es llegeixen de manera més completa si en resseguim la gènesi. «Els innocents» és un d’aquests casos. Es va publicar originàriament el 1961 en una antologia, Homenatge a Todó, al costat d’altres autors: un llibre que conté catorze linòleums de l’artista acompanyats de tretze poemes i una composició musical. Em sembla apropiat fer una lectura d’«Els innocents» que tingui en compte la pintura de Todó i la relació directa amb el seu estil, marcat en la miscel·lània per la capacitat de representar la solitud d’un conjunt d’artefactes. Màquines tenyides de silenci, objectes quotidians mostrats en l’absència d’una humanitat que els utilitzi. Perquè, si bé el poema de Ferrater no va ser escrit pensant específicament en el llibre (com altres textos de l’antologia), per a Ferrater sumar-l’hi aportava en aquest cas una declaració d’intencions sobre com encarar la pintura de Todó i la seva pròpia obra.

Anem-hi, doncs. El poema presenta tres escenaris molt diferenciats: un passat mitològic i marcat per la maldat originària dels déus egipcis; un present lligat a un món aparentment feliç, placèvol i caracteritzat pel joc; i una tercera part en què es fa explícita, a través del correlat objectiu, la intenció poètica de l’autor.

Els primers versos ens endinsen en el món d’Osiris, déu de la naturalesa, la mort i la resurrecció, un món on la ràbia o l’enveja en són els motors. El primer vers ja és devastador: «Que malvats que eren. Com sofrien. Folls». Ferrater agafa la versió del mite d’Osiris de Plutarc, en el qual s’explica que el germà d’Osiris, Seth, envejós, va tramar amb la reina d’Etiòpia el seu assassinat i que, en resum, va destrossar el cos del seu germà i en va repartir les diferents parts pel món. La dona d’Osiris, Isis, en va acabar trobant totes les parts excepte el fal·lus. El fal·lus del déu, «túrgid» (v. 6), ple de misteri, símbol de la fertilitat i de la regeneració, és central en el conjunt del text.

El que podríem anomenar la segona part del poema comença amb un «Ara» (v. 6) que forma part d’un decasíl·lab, però que l’autor col·loca a sota de l’anterior, desencaixat. Aquí Osiris està convertit en una mànega insufladora de vida (una imatge que connecta amb aquell «que bufi l’esperit» que trobàvem a «A través dels temperaments», v. 7). La imatge del fal·lus erecte es deforma, per tant, cap a la del déu com un objecte «que infla el buf / de les galtes dels nens» (v. 8-9). Ara sembla que té la capacitat engendradora de la diversió d’uns infants, que estan en una platja i el complauen («i omplen el déu de rialla», v. 13). El que resulta interessant d’aquest moment del poema és que els nens que s’hi descriuen no són els protagonistes del text, no són «els innocents» del títol, sinó que són mers personatges secundaris. A Ferrater li serveixen per contrastar el supòsit generalitzat del que és la innocència, encarnat amb els nens, del que ell en considera, que presenta en la darrera part del text.

Començàvem el poema amb «Que malvats que eren», i ara, en primera persona del plural, hi ha l’afirmació d’una presumpta bondat: «Som innocents» (v. 14). I, en contrast també amb l’imaginari de la primera part (un món antic, de passions furibundes) i el de la segona (un món pacífic, gairebé un quadre de Sorolla), la tercera part exposa la naturalesa de «l’eixut» (v. 15) com a correlat poètic de l’estat d’innocència, una innocència que no està lligada al mal moral, sinó a l’escriptura. Una innocuïtat de la poesia com a simple joc apartat de l’acció i, per tant, contraposat a aquell «fer-s’hi encara veure, subjectiu» del calamar del poema «Literatura». És la voluntat explícita de l’autor del poetitzar inofensiu heideggerià de l’epígraf inicial d’aquestes notes.

I això s’expressa a través de la correspondència entre una manca de set, una eixutesa, i també una quietud de la natura: «Resseguim / l’ordre senzill de branques i rebrots» (v. 23-24) o «No l’infecten / pues amb mala saba d’esbarzer» (v. 18-19). És, ni més ni menys, la idea contraposada a la que teníem en «A través dels temperaments», un dels poemes que expressa de manera més representativa la poètica ferrateriana. La imatge del vent podrit de queixes d’aquell poema, correlat objectiu de l’expressió excessiva del poeta, es relaciona i contrasta directament amb «La brisa passa llisa» d’«Els innocents» (v. 18).

En una lectura del text centrada en l’element fàl·lic, la primera part la podríem lligar amb una imatge del membre erecte, de pulsió sexual, mentre que en el «Que esclati» (v. 13) podem llegir-hi l’ejaculació i, finalment, en l’eixut podem entendre allò que hi ha després del sexe i l’apassionament. El fal·lus de la primera part, per tant, passa a les «serres» asexuades de la mantis religiosa (v. 25), espai de recer, un ordre de la realitat extern i plàcid, «sense / orgasme» (v. 26-27). No cal subratllar la ironia que té considerar la mantis religiosa un animal que «no tritura» (v. 27), quan tots sabem que la femella es menja el mascle després de la còpula.

Vull cloure aquest comentari reivindicant més lectures de Ferrater en relació amb els alemanys. Cada vegada em sembla més clar que hem d’anar deixant Auden i Eliot per parlar del reusenc i acostar-nos més a Wittgenstein i Heidegger.

 

Roser Casamayor de Bolós

Correctora

 

Tornar al llistat d’Apadrina un poema