La mala missió – Rosa Font


Ferrater, Gabriel, «La mala missió», Les dones i els dies, Barcelona, Edicions 62 («MOLC», 21), 1979, p. 50; Les dones i els dies, edició definitiva, Barcelona, Edicions 62 («la butxaca»), 2017, p. 64; Les dones i els dies, edició crítica de Jordi Cornudella, Barcelona, Edicions 62, 2018, p. 70.


On és l’aigua del pou que cal obrir? / On el tresor colgat? Soc a llur vora, / i jo que els cerco n’he restat defora, / com un que dorm, sens veure ni capir» (v. 37-40). Aquesta imatge-símbol del pou que trobem al poema «Nocturn», de Josep Carner, ens remet a la dimensió del desconegut, al misteri de l’existència, als interrogants, sempre eterns i eternament incontestables, de la vida i del seu sentit, i ens parla de la impossibilitat d’accedir al coneixement i de l’estat de confusió del qui en busca el rastre.

A «La mala missió», de Gabriel Ferrater, el pou, com en el poema de Carner, es constitueix en símbol central, però hi adquireix uns altres ressons: la recerca del sentit de l’existència humana es vincula amb la consciència del pas del temps, dels límits de la vida i de la inquietud que se’n deriva. No hi ha camins, sinó tan sols un pou en el qual no vol recloure’s el poeta, un pou que tant pot referir-se a l’inici del mecanisme que desvetlla la memòria i el record com pot al·ludir a la temporalitat circular de la vida i el seu final. O a la difícil missió –«mala»– que té el poeta pel seu compromís irrenunciable amb l’escriptura. Totes les interpretacions que se n’han fet (Oller, Julià, Comadira, Marcer, Uyà…) tenen un fonament i, al capdavall, enriqueixen el mateix poema.

Sigui com sigui, el que em captiva de «La mala missió» és el to de sinceritat poètica –de veritat, podríem dir-ne– a l’hora d’expressar el desconcert del poeta davant de l’existència i dels seus límits, i la forma («Forma», en diu Comadira) com el poeta el fa avinent als lectors. El poema s’inicia amb un reguitzell d’imatges i d’enumeracions, disposades de manera anafòrica, que dibuixen un paisatge. La primera d’aquestes imatges, la que obre i tanca el poema, és el pou, comparat, pel color «pavonat blau», amb el «canó / del revòlver que vas mirar de nen» (v. 1-2). La mateixa comparació inicial ens situa en un marc en què els ecos de la Guerra Civil no quedaven lluny i fa referència a un gest tan definidor, també, del que és la poesia com és el del nen encuriosit, que mira l’interior d’un revòlver. Els altres elements de l’enumeració són les falgueres altes, el sol afeblit, metaforitzat amb un «tambor» (v. 3) que bat lluny, i un ocell verd i groc que crida la llum.

Arribem, aquí, al primer punt d’inflexió del poema: l’ocell «estarrufat» i «bàrbar / com un tapís de ploma asteca» (v. 5-6) crida la llum, però no pas per desenterrar-la, sinó per colgar-la encara més, fet al qual s’oposa el poeta encobert rere un «tu». Utilitzant el condicional «cercaries», expressa el seu desig de recerca incansable de la llum, amagada entre «fulles caigudes» i arrels «aspres»: «I tu la cercaries / fins a l’última pols» (v. 8-10) –afirma–, perquè la missió del poeta és buscar-la per convertir-la en una experiència de raciocini, de voluntat de coneixement i d’assumpció dels límits. Tot i això, en aquests versos, que conformen una mena d’aposició dins del conjunt de les enumeracions, hi ha implícit el fracàs, que després veurem ben definit al final del poema. La llum és soterrada i cal buscar-la «fins a l’última pols», fins al límit que és el de la mateixa humanitat (les arrels són «aspres», sí, però estan «fetes / a la mesura de la mà que estreny», v. 10-11), encara que no sempre els humans –i entre ells, el poeta– estan destinats a trobar-la. A les dues últimes enumeracions (v. 12-15), el poeta continua oferint-nos el marc escènic, el lloc per on es mou i on projecta el seu desig de coneixement, però ja no hi observem l’atmosfera plàcida de l’inici, sinó una escenografia tenyida de misteri, de notes surrealistes i angoixants. A això hi contribueixen les nous convertides en crustacis podrint-se «llefiscosos / i dolents com les llàgrimes» i els troncs «que exsuden» (v. 13-15). Són versos d’una gran sensualitat: els sentits (el color, el so, el tacte) hi esclaten com si es multipliquessin per llaurar el terreny dels versos que vindran.

Tot el poema, o la que podria ser considerada la primera part del poema (v. 1-15), flueix en un clima de tensió entre la realitat de la matèria i dels éssers, categoritzats a partir de la forma verbal “hi ha” (v. 12), i el desig de coneixement, d’il·luminar la vida del jo i la dels altres.

El poema fa un gir als sis últims versos (segon punt d’inflexió) i, amb una expressió contundent que trenca la descripció anterior, el poeta es nega a entrar dins d’aquest pou, origen del coneixement i de la consciència. Es nega, com Jonàs, a reconèixer la missió a la qual ha estat destinat. Com ell, se sent desconcertat, perdut. El temps ha passat i ja no es retroba en el seu projecte inicial ni reconeix els camins que volia recórrer. Però és llavors que, aturant-se, recorda. I el record el porta novament a la visió del pou, al cercle finit i infinit alhora que és la consciència-experiència de ser poeta, i a la impossibilitat d’arribar a expressar el que és la vida i la realitat de l’existència humana. Perquè potser al poeta, als grans poetes com Ferrater, no els cal dir el que saben. Viuen entre la línia que dibuixen els camins infinits i el cercle finit, però també inacabable, del pou. I simplement són.

 

Rosa Font Massot

Poeta i professora

 

Tornar al llistat d’Apadrina un poema