Auguri – Tomàs Arias
Ferrater, Gabriel, «Auguri», Les dones i els dies, edició crítica de Jordi Cornudella, Barcelona, Edicions 62, 2018, p. 217.
En aquest poema menor s’hi endevina, de nou, la importància i la presència de les dones en la vida i el pensament de Ferrater. És ben coneguda, pels nombrosos estudis, la seva exacerbada sexualitat juvenil destinada a convertir-se en una sexualitat torturada i, és clar, en un dels temes centrals de la seva obra. Això darrer ho demostra el fet de decidir versionar el títol del clàssic d’Hesíode, substituint allò que ocupa el màxim interès i el temps dels homes: el treball, per allò que tal vegada ocupava el màxim interès i els dies de Ferrater: les dones. Un interès compartit, no cal dir-ho, no només per la majoria d’homes corrents sinó pels mateixos pares fundadors, com afirmava Cesare Pavese en una entrada del seu dietari, L’ofici de viure, del dia 25 de desembre de 1937: «Si follar no fos la cosa més important de la vida, el Gènesi no començaria per aquí» (1969: 71).
La preocupació que ronda Ferrater a «Auguri», però, no seria tant l’habitual lamentació de la decadència que el pas del temps causa al rendiment físic en l’acte amorós, com l’ansietat que li causa el tortuós desig perpetu que prové de «la cua» masculina (v. 12) –la tirania de la polla– i la fantasia de desprendre-se’n alegrement, així com ho fan les sargantanes, per poder restar al final calmat, amputat i feliç. Personifica l’alliberament de l’esclavatge sexual amb el despreniment de la cua de la sargantana, i assenyala l’aferrissada resistència d’aquesta (del desig) a ser exterminada quan convulsiona i s’estremeix espasmòdicament fins i tot després de ser extirpada. Entén que només així, el poeta, convertit en saure escuat, podrà gaudir de la satisfacció d’aplanar-se «sota el sol» (v. 10) indiferent a les banals urgències que fins llavors l’angunien, indiferent a les temptacions de la carn, retrobat en els plaers senzills i agradables. Ingènuament invoca una serenitat i una pau interior que, segons ell, ja li tocaria haver assolit a un home de la seva edat –37 anys– i de la seva sobrada experiència sexual. «Però no», per contra, és dolorosament conscient de la dificultat de la seva fantasia i de l’esforç esgotador que caldria dur a terme, a qualsevol edat, per atènyer la pau del nirvana.
Tal vegada, «Auguri» es podria llegir com el reconeixement explícit d’una addicció amb –segons ell– voluntat de rehabilitació, o fins i tot com una lluita interior despietada entre la intel·ligència superior i l’ésser primitiu subjugat per l’escreix d’hormona masculina. La batalla clàssica de la raó contra l’instint. L’home contra l’incendi d’hiperheterosexualitat insadollable que li abrusa la hipòfisi –de tan mal extingir!– i que només troba consol en la il·lusió de l’esperança d’una extinció fortuïta. O si no apagat del tot, sí un pacte de convivència o un armistici, el mínim per anar tirant, atesa la total impossibilitat de seguir avançant dignament engrillonat al despòtic desig sexual. El poeta desitja, en última instància, el marciment de la vellesa que dissolgui la fal·lera i aplaqui la reacció desproporcionada que li provoca la visió femenina. En fi, que n’hi passin les ganes, vol no sentir res, com davant d’un sac de mongetes seques: res. Però el poeta, conscient de la precarietat de la seva fortalesa mental, sap que la violència del seu mal rau en la incapacitat de canviar de tema. Sap que en qualsevol moment pot quedar encallat en la fantasia d’uns carnosos llavis adolescents o en la hipnòtica dansa harmoniosa de les faldilles voleiant de les noies guapes i decidides. Sap que amb molt poca cosa en té prou per tornar a caure, com sap que res no el fa sentir tan viu com la pulsió sexual. Sap que amb alcohol pot adormir la bèstia, però també sap que no pot viure sempre adormit. Imagino Ferrater fent números per calcular les probabilitats de benestar futur i arribant a la conclusió que la fórmula li dona sempre zero. Jo crec que va prendre la decisió final basant-se en aquests mateixos càlculs.
És sabut que el jove Ferrater es va iniciar en les arts amatòries en els prostíbuls de Reus, com tants altres joves que van rebre l’educació sentimental durant la guerra civil. Uns establiments populars on ell i els seus companys varen adquirir les primeres experiències sexuals, com explica al poema «In memoriam». Així doncs, primer a Reus (a ca la Consuelo o a ca la Dida) i després al barri xino de Barcelona, els prostíbuls van formar part de les activitats rutinàries dels primers trenta anys del nostre poeta. En aquest context, sobre l’amor que Ferrater congriaria per les dones, la seva biògrafa literària Mª Àngeles Cabré escriu el següent: «A Gabriel le gustaban mucho las mujeres; en realidad las deseaba con vehemencia. Y era tocón como el que más, y siempre estaba alargando sus ya de por sí larguísimos brazos en busca de algo que agarrar. Era excesivo en todo y en eso no podía ser menos, por lo que […] la suya era una sexualidad exacerbada que pasaría a convertirse en una sexualidad torturada» (Cabré, 2002: 167).
Se sap que la iniciació de Ferrater a l’amor sentimental va ser tardana i que abans dels trenta-cinc anys tots els seus intents de relació formal havien fracassat, raó per la qual havia viscut fins llavors amb la mare al seu pis del carrer Benet Mateu. «Auguri» està escrit l’any 1959, quan, segons Cabré, feia només tres anys que Ferrater, conscient que les putes no eren la solució a les seves necessitats, hauria començat a decantar-se cap a un amor més convencional, de parella. És una dada rellevant a l’hora d’interpretar la idea que el poeta té de les dones, atès que fins llavors no hauria experimentat la convivència sentimental més enllà de la mare. En el mateix llibre, Cabré ens diu que Ferrater tenia predilecció per les més joves, però que, lamentablement, les noies, malgrat que els inspirava tota la tendresa del món, l’acabaven refusant. Res a veure, doncs, el seu aspecte real amb l’halo de seducció que s’ha acabat associant al poeta de Sant Cugat: «Son pocas las mujeres que reconocen haberlo encontrado atractivo» (Cabré, 2002:175).
Finalment, el futur que Ferrater vaticina a «Auguri»: «d’aquí cinc anys» (v. 16) no acaba d’anar bé del tot. Passats els cinc anys, ell en té quaranta-dos. Està casat amb Jill Jarrell, però el matrimoni no funciona i se’n separa dos anys més tard, als 44. Queda destrossat per la separació. No té diners. La seva misogínia és pública i notòria. Beu sense control. La convivència amb ell és impossible. Quan en té 46 coneix Marta Pessarrodona. Ella en té 26. Cabré escriu que el cercle d’amics de Ferrater ha quedat molt sorprès perquè, després d’estar sempre rodejat de dones tan atractives físicament, pugui estar ara amb una dona dura i enèrgica, que destaca per la seva intel·ligència. Cabré parla d’una relació d’admiració alumna–mestre. Jo dic que només una gran admiració pel personatge podria arribar a fer tolerable l’individu. Mantindran una relació fraternal que durarà al voltant de tres anys, fins que Ferrater, poc abans de fer els 50, decideix posar fi a tot.
M’he aturat a fer aquestes consideracions tan bàsiques –i impertinents– perquè el cànon reprodueix, a vegades, resums incomplets de personalitats de les quals, a còpia d’exaltar-ne les virtuts, se n’acaben esborrant els defectes, tan valuosos els uns com les altres a l’hora de fer justícia a l’home. Un home, Ferrater, que a vegades sembla tenir un únic objectiu. Per exemple, quan li pregunten pel valor de la poesia per ella mateixa, i respon: «Els poemes no es llegeixen ells tot sols: tenen valor per a qui els llegeix i s’hi diverteix, i per al poeta si li donen petits orgulls i si l’ajuden a interessar una noia» (1986: 497). Això darrer d’atraure les noies…, imagino la cridadissa de l’auditori si Ferrater fes aquesta declaracions avui davant la consolidada societat poètica femenina barcelonina. Sigui com sigui, boutades anacròniques a banda, és evident que la dona ha estat el motoret de la seva poesia; igual que l’última ginebra que els posava el bàrman Perico quan tancaven La Gota de Oro era el bastonet, i se’l bevien pel camí de tornar a casa, ell, Joan Vinyoli i Blai Bonet, en un intent desesperat per desllastar el pesat «ritu d’anar vivint» (v. 21).
Tomàs Arias
Poeta
Referències
Mª Ángeles Cabré, Gabriel Ferrater, Barcelona, Omega, 2002.
Gabriel Ferrater Papers, Cartes, Paraules, Barcelona, Quaderns Crema, 1986. A cura de Joan Ferraté.
Cesare Pavese, L’ofici de viure, Barcelona, Anagrama, 1969 (edició original: 1952). Traducció de Bonaventura Vallespinosa (modificada per l’autor).
