LES PASSIONS QUE DESPERTA LA «NAIXENÇA» DE GABRIEL FERRATER NAIXENÇA Terra de cases, tall d’un camí fondo. El carreró mossega fins a l’os. Fracturen l’empedrat rodes d’un carro. Puja bocois grunyents, encadenats. El pendent, com un vent, vincla les mules. Un crit heràldic, alicorn de [...]
EL MUTILAT Jo sé que no l’estimes. No ho diguis a ningú. Tots tres, si tu ens ajudes, guardarem el secret. Que ningú més no vegi allò que hem vist tu i jo. De la gent i les coses que us han estat amics, ell [...]
NON TU CORPUS ERAS D’una joventut lectora –un tant exultada en el solaç dels estudis universitaris, de quan cada vers d’un mite literari significava una festa i res no anava a la velocitat inaudita d’un clic–, rescat aquest poema aleshores desatès a l’exterior del manament [...]
EL DISTRET Segur que avui hi havia núvols, i no he mirat enlaire. Tot el dia que veig cares i pedres i les soques dels arbres, i les portes per on surten les cares i tornen a entrar. Mirava de prop, no m’aixecava de terra. [...]
POSSEÏT Als malalts de poesia, hi ha poemes que, per la seva eficàcia i també, esclar, per la brevetat, se’ns imposen i ens acabem sabent de memòria. L’esparsa «Si com lo taur» de March, per exemple, i, sens dubte, el «Posseït» de Gabriel Ferrater en [...]
«IN MEMORIAM», FINALE SCONTATO? Ja en una primera exposició, «In memoriam» al·ludeix al cas d’un personatge destacat i volgut que ha mort. Una mort potser traumàtica, significativa i emblemàtica. Sembla aquest darrer, en el cas del poema ferraterià, que és costum editorial que ja en [...]
TRO VOS MI SIATZ RENDUDA Tantes parets entre tu i jo. L’enyor, exhaust, no arriba fins a tu. No veu com se´t va fent vida, en indrets i en moments que són veritat aguda, no desfeta com el seu desesper. Gos pròdig d’esverament brutal, es [...]
PERÒ NON MI DESTAR No entris ara. Perd-te per la grava cruixenta i tristament rosada. Vés a poc a poc. Atura’t a mirar com són ertes les fulles del llorer. No cerquis les taronges de color massa franc. Prefereix els ridículs bambús, com espinades d’insectes [...]
TANT NO TURMENTA Les hores amicals no et deixen sol gairebé mai. No et costa gens de veure-les fluir embullades, com els flocs d’una boira de lent onejar. Un que se n’esvaeix, gairebé mai no deixa de dur-ne un altre al seu indret de l’aire: [...]
DIUMENGE Els ocells de la llum se’n van a jóc I ens deixen a les branques un subtil Tremolor de petites veritats. Cal perdre l’ànima d’arbust. Un altre Sentiment transitori s’ha gastat. Ens aixequem, i amb por de no saber Retrobar a temps qui som [...]