Cinquanta anys després de la seva mort, la poesia de Clementina Arderiu continua interpel·lant-nos amb una veu pròpia, musical i d’una extraordinària força interior.

Nascuda a Barcelona l’any 1889 i morta el 17 de febrer de 1976, Arderiu és una de les veus fonamentals de la poesia catalana del segle XX.

La seva trajectòria literària s’inicia ben aviat. El 1911 publica el primer poema i, el 1913, és inclosa a l’Antologia de poetes catalans d’avui de L’Avenç. Tres anys més tard apareix Cançons i elegies, el primer dels llibres que construirien una obra poètica extensa i coherent, desenvolupada al llarg de més de sis dècades.

La seva poesia parteix sovint de formes aparentment senzilles —i molt especialment de la cançó—, però aquesta senzillesa és el resultat d’una elaboració rigorosa i d’una intensa consciència artística. En els seus versos conviuen la tradició popular i la poesia culta, la musicalitat i la reflexió, l’experiència quotidiana i una profunda inquietud espiritual. L’amor, el cant, la fe, la condició femenina, l’esperança, la joia i el dolor són alguns dels grans eixos d’una obra que busca convertir l’experiència personal en expressió poètica.

La figura de Clementina Arderiu ha estat durant molt de temps inevitablement associada a la de Carles Riba, amb qui es va casar el 1916. Aquesta proximitat, però, no hauria d’ocultar la singularitat de la seva veu. La seva poesia manté una personalitat pròpia i una relació particular amb la tradició, especialment amb Josep Carner i amb la forma de la cançó. La recuperació crítica de la seva obra ha contribuït, precisament, a situar Arderiu com una poeta per dret propi.

La Guerra Civil i l’exili constitueixen també una experiència decisiva. Arderiu i Riba viuen a França fins al 1943, i la guerra deixa una empremta significativa en la seva obra posterior. Sempre i ara, que havia obtingut el premi Joaquim Folguera el 1938, incorporaria després la secció «Sentiment de guerra». Més endavant, la seva poesia continuarà dialogant amb l’experiència de l’exili, la pèrdua i la reconstrucció personal.

Amb És a dir (1959), guardonat amb el premi Óssa Menor i posteriorment amb la Lletra d’Or, Arderiu consolida una obra madura i plenament personal. Després de la mort de Carles Riba, el 1959, travessa un període de silenci poètic abans de publicar L’esperança encara (1969), un llibre que reprèn un dels motius essencials de la seva poesia: la necessitat de continuar vivint i escrivint des de l’esperança.

L’any 1973, tres anys abans de morir, la mateixa autora va tenir cura de l’edició de la seva Obra poètica, un gest que permet entendre fins a quin punt va ser conscient de la unitat i la coherència de la seva trajectòria literària. Posteriorment, la seva obra ha estat objecte de noves lectures i recuperacions, entre les quals destaca Jo era en el cant. Obra poètica 1913-1972, edició a cura de Sam Abrams, que reuneix el conjunt de la seva poesia a partir dels manuscrits originals.

Aquest 2026, en el cinquantè aniversari de la seva mort, reivindicar Clementina Arderiu és tornar a escoltar una veu que mai no ha deixat de ser contemporània. Una veu que va saber fer de la cançó una forma de coneixement, de l’experiència íntima una matèria poètica i de la senzillesa aparent una exigent construcció literària.

Cinquanta anys després, Clementina Arderiu continua sent, sobretot, Clementina Arderiu: una poeta amb veu pròpia, una veu que mereix ser llegida, escoltada i celebrada.