La poesia de Abbas Kiarostami és una prolongació natural del seu cinema: essencial, silenciosa i profundament contemplativa. Tot i ser conegut sobretot com a cineasta, la seva obra poètica —recollida en llibres com Walking with the Wind o A Wolf Lying in Wait— revela una veu íntima i depurada que dialoga amb la tradició oriental i, alhora, amb una sensibilitat molt contemporània.
El seu estil es caracteritza per la brevetat i la simplicitat aparent. Els poemes sovint recorden la forma del haiku: peces curtes, d’imatges nítides, que capturen un instant fugaç. Però no són meres descripcions; hi ha sempre una obertura al misteri, una invitació a completar el sentit. En aquest aspecte, Kiarostami s’inscriu en la tradició de la poesia persa clàssica, però també en la línia de poetes minimalistes moderns.
La natura hi té un paper central: camins, arbres, neu, vent, animals… Tot esdevé matèria poètica. Tanmateix, aquesta natura no és decorativa, sinó un espai de reflexió sobre el temps, la solitud i la percepció. Com en les seves pel·lícules, el paisatge és un lloc on passa alguna cosa subtil però essencial.
Un dels trets més distintius és l’ús del buit i del silenci. Els seus poemes no expliquen, suggereixen. Hi ha una economia extrema del llenguatge que obliga el lector a aturar-se, a mirar dues vegades. Aquesta manera d’escriure connecta amb una filosofia de la mirada: veure allò que sovint passa desapercebut.
També hi ha un component humà discret però punyent. Les figures humanes apareixen sovint de manera tangencial, com si formessin part del paisatge, i els gestos més simples adquireixen una càrrega emocional inesperada.
En conjunt, la poesia de Kiarostami és una experiència de lentitud i atenció. No busca impressionar, sinó afinar la percepció. Llegir-lo és una invitació a habitar el moment present amb una mirada més neta i més oberta.
1
La primera neu.
També el gos del veí
sembla sorprès.
2
Pel camí desert
només el vent
sap on vaig.
3
Un arbre sol
al capvespre —
ningú no el mira.
4
Plou suaument.
Fins i tot les pedres
semblen escoltar.
5
El corb s’enlaira.
El cel, de sobte,
és més gran.