CANT ESPIRITUAL (Seqüències 1911)
Si el món ja és tan formós, Senyor, si es mira
amb la pau vostra a dintre de l’ull nostre,
¿què més ens podeu dar en una altra vida?
Per ’xò estic tan gelós dels ulls, i el rostre,
i el cos que m’heu donat, Senyor, i el cor
que s’hi mou sempre… i temo tant la mort!
¿Amb quins altres sentits me’l fareu veure
aquest cel blau damunt de les muntanyes,
i el mar immens, i el sol que pertot brilla?
Deu-me en aquests sentits l’eterna pau
i no voldré més cel que aquest cel blau.
Aquell que a cap moment li digué —Atura’t—,
sinó al mateix que li dugué la mort,
jo no l’entenc, Senyor; jo, que voldria
aturar a tants moments de cada dia
per fe’ls eterns a dintre del meu cor!…
¿O és que aquest «fer etern» és ja la mort?
Mes llavores, la vida, ¿què seria?
¿Fora només l’ombra del temps que passa,
i la il·lusió del lluny i de l’a prop,
i el compte de lo molt, i el poc i el massa,
enganyador, perquè ja tot ho és tot?
Tant se val! Aquest món, sia com sia,
tan divers, tan extens, tan temporal;
aquesta terra, amb tot lo que s’hi cria,
és ma pàtria, Senyor; ¿i no podria
esser també una pàtria celestial?
Home so i és humana ma mesura
per tot quant puga creure i esperar:
si ma fe i ma esperança aquí s’atura,
¿me’n fareu una culpa més enllà?
Més enllà veig el cel i les estrelles,
i encara allí voldria esser-hi hom:
si heu fet les coses a mos ulls tan belles,
si heu fet mos ulls i mos sentits per elles,
¿per què aclucà’ls cercant un altre com?
Si per mi com aquest no n’hi haurà cap!
Ja ho sé que sou, Senyor; pro on sou, ¿qui ho sap?
Tot lo que veig se vos assembla en mi…
Deixeu-me creure, doncs, que sou aquí.
I quan vinga aquella hora de temença
en què s’acluquin aquests ulls humans,
obriu-me’n, Senyor, uns altres de més grans
per contemplar la vostra faç immensa.
Sia’m la mort una major naixença!
Nausica [1910]
NAUSICA (sola)
«Potser no ho saps, i els déus ja te l’acosten».
(Somriu somniosa.)
Quina en fora, Nausica, que tot d’una,
sens saber d’on, t’aparegués un hèroe
vestit d’una armadura resplendenta,
brillant de majestat i ple de força,
i en tu posés els ulls fits i amorosos
i, fent un gran sospir, obrís els braços!
(Pausa.)
Oh déus! Jo, que confosa restaria
sense gosar acostar-m’hi, mes alhora
sense voler fugir de sa presència!
Immòbil com aucella fascinada,
li estaria al davant també mirant-lo
parpellejant, i el pit m’onejaria
de pressa; amb les mans juntes, i la boca
mig oberta, alenant… mes sens paraula.
(Extasiada.)
Ell fora qui em diria aixís: «Nausica…».
(Nausica… Oh! El meu nom en els seus llavis!)
«Nausica…». Oh!… ¿I què més? No tinc paraules
per dir lo que jo sento que em diria.
Fora un encís… Fora un encís… Oh! És massa
pel meu cor tan petit… Pro per la pensa…
«Potser no ho saps, i els déus ja te l’acosten».
(Transició. Riu.)
Oh! Que soc folla! Oh! Que soc estranya
d’embriagar-me amb somnis i quimeres!
Doncs ¿què és això, Nausica? Tens la fúria
d’una sibil·la a dintre teu, que rodes
fora de tu i que t’estàs fa estona
tota sola parlant com una orada.
Oh! L’eixerida! Oh! La diligenta,
que passa l’hora rumiant fantasmes
i fent l’amor amb hèroes invisibles,
amb fills de l’aire i de la nit! ¿On era?
Buf! S’ha fet fonedís. (Riu enjogassada.)
Déus, no us demano
coses de l’altre món: només serveu-me
viva la clara font de l’alegria…
(A les companyes, que tornen corrent:)
Ja vinc, ja vinc. ¿Heu enllestit?