L’acte conduït per Lluís Quintana al voltant de la poesia de Joan Maragall esdevindrà una invitació lúcida i estimulant a rellegir una de les veus fonamentals de la literatura catalana des d’una mirada contemporània. Lluny de quedar fixada en el seu context històric, la poesia maragalliana emergeix, sota la guia de Quintana, com una obra viva, travessada per preguntes que encara avui ens interpel·len.
Amb una combinació d’erudició i claredat expositiva, Quintana sap situar Maragall en el seu temps —el del modernisme, la crisi de fi de segle, el debat entre individu i col·lectivitat— alhora que n’extreu els fils que connecten amb el present: la recerca d’una paraula autèntica, la tensió entre espontaneïtat i consciència, o la voluntat de captar l’instant vital amb una intensitat gairebé espiritual.
Especialment suggerent és la manera com es reivindica la “paraula viva”, concepte central en l’obra de Maragall, no només com a teoria poètica sinó com una actitud davant el món. Aquesta idea, que defensa una expressió sincera, directa i arrelada en l’experiència, ressona amb força en un temps com el nostre, sovint saturat de discursos buits o artificials.
L’acte també convidarà a redescobrir poemes coneguts des d’una nova sensibilitat, tot destacant-ne la capacitat de commoure i fer pensar més enllà de la seva aparença clàssica. En aquest sentit, Quintana no només interpreta Maragall, sinó que el reactiva, el fa dialogar amb nosaltres.
En definitiva, una proposta que combina rigor i passió, i que confirma la vigència d’un poeta que, més d’un segle després, continua parlant-nos amb una veu sorprenentment propera. Ideal per a tots aquells que vulguin retrobar —o descobrir— un Maragall plenament actual.
PATERNAL (Poesies 1895)
Tornant del Liceu en la nit del 7 de novembre de 1893
Furient va esclatant l’odi per la terra,
regalen sang les colltorçades testes,
i cal anar a les festes
amb pit ben esforçat, com a la guerra.
A cada esclat mortal — la gent trèmula es gira:
la crueltat que avança, — la por que s’enretira,
se van partint el món…
Mirant al fill que mama, — a la mare que sospira,
el pare arruga el front.
Pro l’infant innocent,
que deixa, satisfet, la buidada mamella,
se mira an ell, — se mira an ella,
i riu bàrbarament.

