Clementina Arderiu Voltas (Barcelona, 1889 – 1976) va ser una poeta catalana destacada. Va néixer en una família d’argenters, però va decidir no continuar l’ofici familiar i dedicar-se plenament a l’art. Es va casar amb el poeta Carles Riba, una figura molt influent, i això ha fet que sovint la seva obra s’hagi llegit de manera parcial o reduccionista. Durant molts anys, s’ha interpretat que la seva poesia només expressava la felicitat de ser dona, esposa i mare.

Una lectura més actual i profunda mostra, però, que la seva obra és molt més complexa. Al costat de poemes que celebren el seu paper femení, n’hi ha molts d’altres que revelen un conflicte intern intens. Arderiu parla d’un “jo” dividit, d’una lluita entre forces contràries dins d’ella mateixa. A «Cançó del voler i del no voler», per exemple, escriu: «dues vides són en mi» i «dues cares dono al riu». Aquestes imatges mostren una identitat en tensió.

Com passa amb poetes com Sylvia Plath, Anne Sexton o Maria-Mercè Marçal, Arderiu sap expressar amb una veu pròpia els trasbalsos de la vida interior de les persones sensibles i creatives. Ho fa amb una llengua aparentment senzilla, però carregada de matisos que creixen a cada lectura. A «Cançó del risc» exclama: «L’amor del risc, / com m’abellia!», mostrant alhora l’atracció i la por davant els reptes vitals. En canvi, al poema «Tardor» expressa un sentiment d’aïllament i inutilitat: «I també perquè m’és / l’hora escàpol tan blana / sota el vidre polit / de la meva campana!».

Rellegir Clementina Arderiu avui és una oportunitat per reconèixer la seva profunditat, sensibilitat i aportació a la poesia catalana. La seva obra convida a una lectura atenta i ens recompensa amb una veu rica, complexa i plena de veritat humana.

Institució de les Lletres Catalanes