La rosa bruta – Pere Ballart

Ferrater, Gabriel, «La rosa bruta», Les dones i els dies, edició crítica de Jordi Cornudella, Barcelona, Edicions 62, 2018, p. 224.

«Jugava Csibor amb el Barcelona, i Kocsis / amb els suïssos» (v.1-2). El començament d’aquest poema —que Ferrater va deixar inèdit, exclòs de Da nuces pueris—, és del tot insòlit en una poesia en què el futbol no té cabuda, si exceptuem aquells «nens molt bruts» que xuten la pilota a «Els jocs». Hi ha testimonis, però, com el de Ramon Barnils, que donen fe tant de l’interès del poeta per aquest esport com d’una fascinació per Kubala, el davanter hongarès. Precisament els futbolistes esmentats eren compatriotes de l’estrella blaugrana, i, arran de la informació facilitada pel poema, se’n pot fins i tot datar exactament l’anècdota: un partit disputat el 13 d’abril de 1958 entre el Barça i el Young Fellows de Zuric, en què en efecte Csibor i Kocsis van ser els més destacats del 4-4 final, en un vespre al vell estadi de Les Corts que, segons el comentarista de La Vanguardia, va ser primaveral però gèlid.

¿Explicaria el fred que el poeta vagi «[caminant] de pressa, / tal com es va al futbol» (v. 30-31)? És probablement irrellevant, perquè el que li convenia era un pretext —tant se val si d’origen ben real— perquè un cop més el poema passés al carrer, supòsit temàtic predominant de Da nuces pueris, i el millor escenari per a la mena d’observació moral que aquell llibre perseguia (tal com l’autor va confessar a Federico Campbell en la seva entrevista de 1971). Però no correm tant. Si el futbol i els davanters de l’Est són un pretext, no ho són del tot: és la nacionalitat hongaresa dels jugadors la que permet un gir no esperable en algú que només s’apressa per arribar a l’estadi, com és el pensament d’Hongria i la seva situació política. Era encara molt recent la forma sagnant en què la Unió Soviètica va ofegar la revolta de 1956, i el líder insurrecte, Imre Nágy, era aquells dies condemnat a mort i a punt de ser executat. El vagareig mental del jo poètic («no pensant en res, sinó en coses de lluny», v. 5) és la seva manera de nodrir «passions polítiques» (v. 6) en un país com el seu, igualment sota el pes de la repressió.

I vet aquí com de sobte l’atzar li presenta l’anècdota que donarà cos al poema: una nena amb veu com un «refrec de grill» (v. 9) li barra el pas, demanant almoina perquè té «tres nens / amb càncer» (v. 9-10). Proverbial, de nou, l’habilitat de Ferrater per espessir l’anàlisi de les actituds socials: la mendicant s’adona que pot semblar que està passant les criatures per fills seus, cosa evidentment increïble («[e]m va veure poc digne, que me’n reia», v. 10), i afegeix aclaridora que es tracta de tres «cosinets» (v. 12). El jo poètic amaga el seu entendriment —perquè tot seguit sabem que la nena fuig corrents «amb el bitllet», v. 14—, i ens propina a canvi una irònica al·lusió a les novel·les del francès Paul Bourget (1852-1935), com si el «toc innegable / de credibilitat» (v. 11-129 de la nena li hagués recordat les estratègies d’aquell narrador per donar versemblança a les seves ficcions moralitzants. I, quan l’episodi semblava acabat, segon gir de guió: la petita captaire reapareix i fa a mans del sorprès jo poètic una rosa —la «rosa bruta» del títol. Barrejant l’objectiu i el grotesc, el poeta la descriu «[e]mpastifada, llefiscosa de fang gris, / amb la bava de tots els cosinets» (v. 21-22). Si un dia el subjecte del poema «Kensington» quedarà desconcertat davant «una flor groga», que amb poca subtilesa associarà als estereotips més fressats, també aquest altre, davant la rosa feta «premi» (v. 20) per la seva caritat, recorre al simbolisme tòpic de la flor (amb Blake i Rilke a punt de treure el nas) i la pensa immarcescible i somiada, mítica i mística, en fort contrast amb la flor real de pètals bruts. I tot perquè l’acció de la nena l’ha ben descol·locat, fins a fer-li sentir «enveja […] d’aquella rosa / tan ajustadament retributiva» (v. 24-26). L’humilíssim objecte ha tingut la capacitat de deixar en suspens la «generositat» de l’«almoina», i d’aquí que el curs final dels pensaments de la veu lírica s’enredi «mentre pensava / en no res gairebé, en donar i cobrar, / i en no donar, i en no cobrar, i a caminar / de pressa, amb passió» (v. 28-31).

Circumspecte com sempre, Ferrater aborda els problemes de la injustícia social i de la solidaritat, tan sovint atrapats entre la beneficència i el paternalisme, sense formular-los directament, sinó amb la mateixa ambigüitat del final d’«Els jocs». L’esplèndid mig vers final, reticent i lacònic («També en Hongria»), juga una doble funció, moral i estructural: retorna la necessitat de resoldre aquesta mena de conflictes —la misèria, dit en plata— al terreny de la «passió» política, mentre que recupera i nua el fil temàtic dels astres del futbol a punt de saltar al camp. El resultat, un altre poema de la inexperiència d’algú confús davant la complexitat moral de les coses, que ha anat d’un «no pensava en res» (v. 4) a un «pensava / en no res gairebé» (v. 28-29), de manera que és aquest «gairebé» l’únic que marca la presa de consciència —que, per descomptat, l’any 1960, en plena dictadura i la censura vigilant, no podia adquirir cap formalització més explícita.

Per què Ferrater va descartar aquests trenta-un decasíl·labs prou brillants i tan característicament «seus»? No ho sabrem mai, però la hipòtesi més plausible fa advertir que, en la peculiar arquitectura de Da nuces pueris, que preveu que els poemes de pàgines encarades dialoguin entre si, «La rosa bruta» havia d’ocupar plana contigua amb «Amistat del braç»: massa redundància. Hi hauria en ambdós casos un encontre fortuït del jo poètic amb una víctima de la marginació, i la similar mala consciència de qui es descobreix poc solidari… Duplicacions a banda, també pot ser que Ferrater hagi entès que en aquest cas l’anècdota té un sobrepès narratiu i documental, i es corre el risc que el costumisme de l’escena, amb la referència esportiva tan concreta, i l’ostensible realitat dels detalls de l’encontre amb la nena, posin en perill —o releguin a un segon terme molt discret— la reflexió moral consegüent.

Pere Ballart

Professor de Teoria de la Literatura (UAB)

Tornar al llistat d’Apadrina un poema