Faula primera – Enric Sullà
Ferrater, Gabriel, «Faula primera», Les dones i els dies, Barcelona, Edicions 62 («MOLC», 21), 1979, p. 24-25; Les dones i els dies, edició definitiva, Barcelona, Edicions 62 («la butxaca»), 2017, p. 28-29; Les dones i els dies, edició crítica de Jordi Cornudella, Barcelona, Edicions 62, 2018, p. 34-35.
Perquè m’ho va dir Enric Blanes
Els títols dels poemes, i els de Ferrater en tenen gairebé sempre, solen orientar-ne la lectura. El del poema que he triat anuncia, en primer lloc, que és una faula, una narració breu –protagonitzada per persones i no per animals, com sol ser habitual– que cerca d’il·lustrar una tesi moral o un tret de la conducta humana, expressat pel narrador –o un personatge– en la conclusió sovint en forma d’epigrama, una condició que no es compleix de manera exacta en aquest poema, però sí al següent. En segon lloc, el títol diu que és la faula «primera», la qual cosa no vol dir res més sinó que després ve la «Faula segona».
Pel que fa a l’extensió, la «Faula primera» consta de 62 versos decasíl·labs blancs, en contrast amb els 92 de la «Faula segona», i els 350 del magistral «In memoriam», que els precedeix. Formalment, està dividit en tres parts amb un nombre de versos desigual –v. 1-35, 36-54 i 55-62–; en les dues primeres el narrador –prefereixo dir-ne així més que no pas jo líric– desplega l’anècdota i dedica la tercera, els últims vuit versos, a exposar la lliçó o reflexió moral.
Esperem, doncs, una història que el narrador enceta centrant la nostra atenció en un personatge designat com «Dama Antònia», una senyora que és alhora «fràgil» però «imperiosa i carregada de raó» (v. 1-2), és a dir, que té una edat, però que també és manaire i amb conviccions tan fermes com exagerades fins al punt que es nega a agafar un taxi perquè algú li ha dit –i ella s’ho ha cregut– que s’hi fan «coses» –de seguida entenem que indecoroses– que ella desaprova amb fermesa. (En aquests sis versos Ferrater fa servir un verb inhabitual, «improvar», que significa no aprovar aquelles «coses», i el substantiu «indecòrum», un neologisme que expressa el contrari del «decòrum».) El pudor de «Dama Antònia» arriba a l’extrem de fer-li patir l’angoixa que, si mai arribava al cel, hi correria el risc de ser al costat d’Adam i Eva, els «originadors», és a dir, la parella que ha hagut de fer les «coses» que ella desaprova, necessàries, això no obstant, per originar l’espècie humana. El narrador, que conta en tercera persona, podria ser mantenir-se distant, neutral en relació als fets narrats, es descobreix en la descripció del personatge, al qual ridiculitza.
Al v. 11, apareix un altre personatge, el «senyor Andreu», fill de Dama Antònia, i veritable protagonista de la narració, el qual és la presa triada per un «enèrgic dimoni de migdia» (v. 13), o, dit més planerament, és seduït sexualment per un «atac, sobtat» de passió o desig, que el deixa vençut en «dos segons» (v. 14 i 15). (Ferrater converteix el senyor Andreu en víctima d’una seducció, invertint la metàfora de la violació de Leda pel cigne al sonet del mateix títol de W. B. Yeats.) La intensa passió el porta a voler el divorci, la menció del qual ens permet saber que el senyor Andreu és casat i, com ja suposàvem, de bona família. El que vol remarcar el narrador és que, donats els densos lligams socials i econòmics entre les famílies «riques i complexes», (v. 17), un divorci demana temps, perquè cal resoldre sobretot l’aspecte econòmic; amb tot això, el narrador fa com si no sabés que el divorci no era viable legalment a la nostra societat als anys cinquanta.
Confiant que el temps juga a favor seu, el senyor Andreu se’n va a passar l’estiu a Portugal amb una mecanògrafa, «segurament no posseïda / per cap dimoni» (v. 22-23), innocent, doncs, però «cobejada / pel dimoni» que s’ha apoderat d’ell, pel desig. Però el temps passa, l’estiu s’acaba i el senyor Andreu ha de tornar a la vida quotidiana –a la família, als negocis. És un dia d’hivern quan ha d’acompanyar la mare a veure un advocat perquè, «eren molts dits a toquejar aquell nus» (v. 28), molts interessos s’entrelliguen en el matrimoni que el senyor Andreu vol desfer amb el divorci.
Aquest dia el senyor Andreu va a buscar la seva mare, puntual, «conduint ell mateix», confiant que no pot aparèixer «l’entrebanc» (v. 32), és a dir, sense preveure cap mena de dificultat. Però en aquest punt, el narrador atura la narració i insereix un comentari personal, revela encara més el seu punt de vista, encara que el tanca gràficament en un parèntesi: tot i que el món que ha representat fins al moment és «ben cimentat», ordenat, estable, sempre s’hi obren escletxes «per al cuny / líric i personal» (v. 34-35).
A la segona part del poema, el narrador reprèn a la història on l’ha deixat, en el moment en què el senyor Andreu va a buscar la seva mare amb cotxe. Dama Antònia, que ja sabem que es malfia dels taxis per les «coses» que hi passen, li pregunta al fill si el vehicle que condueix és el mateix del viatge de l’estiu; com que sí que ho és, el senyor Andreu es veu obligat a canviar de cotxe. En un altre parèntesi, situat tot just darrere de la menció del senyor Andreu, el narrador avança que aquest «mai no havia d’obtenir el divorci» (v. 39), i dic que ho avança perquè la història encara no ha arribat a cap final –encara que, de fet, no n’hi ha cap, de final.
Com era d’esperar, el senyor Andreu va obeir –això és el que vol dir el poc freqüent «obtemperar»– la mare –abans «imperiosa i carregada de raó» i ara una «injuriada flama», v. 46–, no pas per una reacció d’humilitat ni tampoc per cap sentiment particular, sinó tan sols per bona educació –això és el que vol dir «només correcte»–, i encara més perquè és de «cor reticent» (v. 45), que no es lliura amb facilitat als sentiments. No ha de sorprendre en aquest punt que el senyor Andreu no lluiti més per aconseguir el divorci, donat que no és «reflexiu ni combatiu»; no obstant, té prou «equanimitat», prou sentit comú o decència, per entendre que la mare no suporti la idea de pujar al cotxe on ha estat l’amant del fill.
El narrador adopta aquí el punt de vista del senyor Andreu que es debat entre «dos cossos» que es repel·leixen (v. 49), una expressió que combina una metàfora i una metonímia i que dona pas a les relacions que es teixeixen entre el senyor Andreu, Dama Antònia i l’amant. D’una banda, no la mare, sinó concretament el cos de la mare, que fa anys «potser havia estimat el seu» (v. 50), alhora que ell estima el cos de la noia, amb què es remarca la dimensió sexual de la relació (v. 51); de l’altra, tocant a l’amor, el de la mare no és sinó un «amor oblidat» (v. 52) –potser per part de tots dos– i l’altre, el d’ell per l’amant, és un amor «no sempre recordat» (v. 53), perquè, ha passat el temps i, no ho oblidem, el senyor Andreu és de «cor reticent». Tots dos amors, doncs, són «poc vius», poc sentits.
Com que no hi ha res més a explicar, el narrador pren la paraula per treure’n una lliçó. Per fer-ho, recupera el «dimoni» –la passió sexual–que ha posseït el senyor Andreu, del qual diu ara que és «l’enganyat» (v. 54). Quan esperarem que el narrador digui –reescrivint el tòpic– que és sempre el dimoni –el sexe– qui enganya els humans, que els tempta, afirma exactament el contrari.
A la tercera part del poema, la paradoxa és qualificada: no són tots els dimonis els enganyats, només un. Diu el narrador que n’hi ha d’altres, de dimonis, que intervenen «en el joc»; no s’ha d’oblidar , afirma, que, a l’infern, de dimonis n’hi ha de moltes menes, és a dir, no és només el dimoni de la passió sexual allò que s’endú els humans, també hi ha d’altres tipus de dimonis, com ara els diners, les convencions socials, l’egoisme o la falta de sentiments –alguns potser relacionats amb la institució burgesa del matrimoni.
Com si continués l’enumeració que ha encetat al v. 56 i 57 –«no sé deixar» i «no sé oblidar»–, el narrador introdueix un tema nou. Ara diu que el «més tranquil estany de bones causes» és agitat perquè s’hi «vol mirar / una rialla folla de llimones / d’emoció entestada i triomfant» (v. 60-62). Tal com jo l’entenc, el passatge vol dir que en una vida ordenada i sense ensurts, sense cap temptació que l’alteri, en què dominen les bones intencions, els propòsits decents o sensats, ocorre alguna cosa que destarota, que trasbalsa vida i intencions, segurament aquell «enèrgic dimoni de migdia», el desig o la passió sexuals, expressada ara mitjançant la «rialla folla de llimones» (una brillant metàfora subratllada al seu torn per l’al·literació de les -ll-), en què la metàfora «llimones» és molt probable que es refereixi a les dones (vegeu «Tres llimones»), les quals no solament tenen una «rialla folla» –de passió o desig– sinó que, a més, estan fetes «d’emoció entestada i triomfant», una emoció tossuda que venç la raó.
Si les relacions entre Dama Antònia, el senyor Andreu –en cap moment no es fa esment d’esposa, ni de fills– i la mecanògrafa, són exposades de manera sintètica, sense donar detalls de la situació o descripcions externes dels personatges, en aquests versos finals el narrador –que ha anat descobrint la seva actitud de manera progressiva– recorre a les metàfores per extreure’n, ara sí, una lliçó moral. Si en la realitat quotidiana, un home s’enamora d’una dona –no costa res d’imaginar-la més jove– i per ella vol deixar la família, en el pla moral s’entén que en la vida de qualsevol –en aquest cas, un burgès– pot aparèixer un desig, una passió, que en faci canviar el curs. Una altra cosa –aquest seria el nucli moral– és si aquest curs canvia de manera efectiva, perquè l’anhelat divorci –el canvi de vida– es revela impossible a causa dels espessos lligams familiars, és a dir, socials i econòmics, que pesen tant o més que els desigs o les passions.
Enric Sullà
Professor (UAB)
Referències
Per saber-ne més, recomano la consulta de l’imprescindible blog Un fres de móres negres, on Enric Blanes sintetitza amb rigor tota la informació disponible sobre aquest poema: http://gferrater.blogspot.com/2009/05/002-faula-primera.html
