També – Montserrat Marsal
Ferrater, Gabriel, «També», a Les dones i els dies, Barcelona, Edicions 62 («MOLC», 21), 1979, p. 137; Les dones i els dies, edició definitiva, Barcelona, Edicions 62 («la butxaca»), 2017, p. 178; Les dones i els dies, edició crítica de Jordi Cornudella, Barcelona, Edicions 62, 2018, p. 184.
«De la mateixa manera, igualment…»
Antepenúltim poema de la secció B de Teoria dels cossos (1966), situat després de «Solstici» i abans d’«Úter» i «Xifra», la singularitat de «També» comença en el títol, un adverbi habitualíssim en la parla comuna que, tanmateix, lluu solitari entre la seriació de substantius (verbals, propis, concrets, abstractes, comptables, incomptables…) amb què Ferrater va titular la resta de composicions d’aquella secció central del seu poemari.
Mètricament irregular, construït a partir d’encavalcaments abruptes, és un poema força breu (onze versos), dens i de ritme sincopat en què, continuant les singularitats, Ferrater fa confluir tres llengües (anglès, català i llatí) i dues citacions. Tal com certifica l’edició crítica de Jordi Cornudella, la primera citació, que obre el poema, «“–but you know, every woman | is a mother, and thinks | every father is her child.”»– (v. 1-3) transcriu unes paraules dites per Helena Valentí. Amplia Ferrater la polifonia amb la introducció als v. 9-10 de la citació en llatí «Mundus | in nuce», que qualsevol contemporani de l’autor devia llegir i interpretar com «El món en una nou»: el món en essència (2018: 328-329). (A dia d’avui, però, una cerca a Google no la registra literalment enlloc més que a les Notes sur la physique et la philosophie corpusculaire, 1741-1743, de l’erudit, científic i poeta rus del segle XVIII Mikhaïl Lomonóssov,1 escriptor –els mèrits diversos del qual recorden el mateix Ferrater– que no és forassenyat suposar que l’autor de Les dones i els dies coneixia.)
Un títol rar dins una sèrie fins aleshores categòricament homogènia, un collage de veus i fonts de natura diversa… Quina és, però, la situació, el tema poetitzat a «També» i quina, en la formulació ferrateriana, la seva «concreció imaginativa»?
La frase inicial en anglès del personatge femení, segons la qual tota dona és una mare que creu que tot pare és fill seu, a més d’oferir un compendi psicoanalític de derivades edípiques, és l’esperó que provoca en el jo poètic una revelació moral quan veu en ella, en la dona que cita, el punt de confluència, la fusió, d’una banda, de la feminitat i la maternitat i, d’una altra, del pas del temps, de la Història i la vida. Ho expressa bellament amb els versos següents: «El món, la inacabable | cinta mètrica, l’ordre | històric […], s’enrotlla de cop | dins d’ella» (v. 4-9). Descabdella Ferrater encara el símil del temps com a «inacabable | cinta mètrica» amb els versos entre parèntesi «(entre tantes | altres, la ratlla mínima | que ets tu)» (v. 6-8) que devaluen fins a la insignificança el paper del jo poètic dins la vida d’ella, reduït a la fi a una marca irrisòria. De retruc, esvaeixen també tota pretensió transcendent d’una vida ordinària, no només la de la veu poètica, també la nostra, arrossegats per la força centrípeta del sentit del poema. La constatació quedarà fixada imaginativament d’una manera ben plàstica amb la fórmula llatina ja al·ludida: «Mundus | in nuce» (v. 9-10).
Amb els dos versos finals («Una dona com una altra, | i és també l’única Gran Mare», v. 10-11) Ferrater referma la idea expressada en la citació inicial i l’amplifica, projectant-la cap a un arquetip maternal, si es vol, d’estirp junguiana. Definitivament, la veu poètica ratifica com la dona individual també participa de la universalitat, de la categoria, del patró (és significativa l’aparició del mot que dona títol al poema, tria lèxica discordant finalment justificada), i, en conseqüència, s’equipara amb, és, la «Gran Mare». De nou, però, la identificació amant-mare obre la porta a interpretacions d’evident ressò edípic, sexual, una sexualitat que, d’altra banda, plana amb major o menor intensitat damunt tot Teoria dels cossos.
A «El pescador d’imatges. Ferrater en perspectiva retòrica», Pere Ballart classifica en dos grans grups els poemes ferraterians: d’una banda, aquells en què «recrea amb caràcter narratiu alguna anècdota» com a base d’«una generalització d’ordre moral»; d’una altra, aquells, entre els quals Ballart situa «També», en què «la realitat material ja no és descrita com a seqüència de vida sinó com el marc en què té lloc un examen d’actituds morals que el jo poètic enuncia com a axioma» (2019: 206-207). I, efectivament, hem vist com en els versos que ens ocupen no hi ha una recreació narrativa d’un fet o experiència vitals, sinó més aviat la materialització d’una voluntat reflexiva que no surt del marc estricte de les elucubracions del jo poètic.
Podem traçar línies entre aquest poema i d’altres de la secció B de Teoria dels cossos: aspectes com la maternitat remeten a «Fill»; la dona ja «acomplerta» que hi ha darrere l’ella recorda que som després de «Metrònom»; la «Gran Mare» fa pensar en «Úter»… Vull acabar destacant com «També», i de nou en el terreny de les singularitats, és potser, juntament amb «Oci», aquell títol en què més explícitament s’apleguen en un sol poema els dos eixos indiscutibles del corpus ferraterià: les dones i els dies. I si a «Oci» tot es resumeix en el deliciós «la terra gira, i les dones dormen», sumats, a «També» serà la fusió del temps en ella (recordem: «l’ordre històric […] | s’enrotlla de cop | dins d’ella») la que més explícitament relligui i mostri el binomi temàtic que, per a fortuna nostra, va preocupar Ferrater.
Montserrat Marsal
Doctoranda en Teoria de la Literatura i Literatura Comparada (UAB)
Notes
Com a curiositat, descobrim també gràcies a Internet i en coincidència atzarosa que Enric Casassas i Simó va esmentar tant Ferrater com Lomonóssov, de qui ofereix una bella semblança, al seu discurs d’acceptació del Premi d’Honor Jaume I (1992).
Referències
Ballart, Pere. «El pescador d’imatges. Ferrater en perspectiva retòrica», Reduccions, núm. 113 (2019), p. 197-240.
