Les generacions — Maria Nunes

«Les generacions»

 


Ferrater, Gabriel, «Les generacions», Les dones i els dies, Barcelona, Edicions 62 («MOLC», 21), 1979, p. 144-145; edició definitiva, Barcelona, Edicions 62 («la butxaca»), 2017, p.188-189; Les dones i els dies, edició crítica de Jordi Cornudella, Barcelona, Edicions 62, 2018, p.194-195.


 

«Les generacions» és un poema dels del final de la dedicació de Gabriel Ferrater al conreu de la poesia. El va publicar per primer cop en la tercera part, «C», de Teoria dels cossos, i en la distribució dels poemes en l’edició de Les dones i els dies, ocupa un espai semblant.

Es tracta d’un poema narratiu d’una certa extensió (quaranta-sis versos) on Ferrater tracta temes característics de la seva poesia: les dones, el pas del temps, l’efecte del pas del temps en els cossos… L’interessant, però, és la manera com introdueix i tracta tots aquests temes tot seguint una estructura que s’articula a partir d’una densitat de capes (formals, temàtiques, simbòliques i metafòriques) organitzades a través del recurs de l’oposició de contraris que basteixen un escenari per on va desfilant una galeria de personatges observats i descrits pel jo poètic que l’indueixen a la reflexió. I tot plegat enllaçat amb una enlluernadora riquesa d’objectes i motius poètics que es van  modulant davant els ulls del lector.

El poema comença amb una escena dins d’una botiga de poble; al llarg del text veurem com es tracta d’un poble de la costa, segurament Calafell on Ferrater havia passat temporades. Tres personatges presents i un absent: la dependenta, l’amiga, el poeta, i la Ramona.  Què ens crida l’atenció en aquesta escena? En primer lloc la descripció de la noia «bufona», «humil», «de bona pasta / però de trenta anys, i encara soltera», on els trenta anys i la solteria li resten valor. Amb l’amiga «de carn opulenta que tria tomàquets» comenten, com si el poeta no hi fos, «com s’ha engreixat la Ramona». Una escena de poble on destaquen com a elements temàtics: els anys i els cossos. També hi ha un contrast simbòlic entre la «mantega» que compra el poeta, i els «tomàquets» que tria l’amiga; és a dir una menja més selecta enfront d’una hortalissa popular rodona i carnosa que enllaça amb «com s’ha engreixat la Ramona.»

A continuació, ens reprodueix un diàleg en estil directe entre les dues noies on parlen del pes, dels cossos, del que s’han engreixat… «D’embarassada» i «molta cadera» ens remet a una feminitat primitiva associada a la funció reproductiva.

«Trenta anys» ben separat visualment ens introdueix la veu el poeta, fent de narrador omniscient,  que evoca uns records del passat de les noies, «de l’una i de l’altra / i de la Ramona i de vint companyes», unint-les totes, indiferenciades, en un grup generacional. El passat, emmarcat en un parèntesi, comença amb la infantesa del grup representada per «l’escola d’hivern, color de sorra morta». El motiu de la sorra obre el record de l’adolescència i passen de l’espai tancat i fred de l’escola a l’espai obert on «La sorra i el vent els llimen les galtes» i «s’escalfen el pit prement fort els pans rodons (com sines). Cal destacar sempre en Ferrater el valor simbòlic dels motius que tria, en aquest cas «el pit» i «els pans» com a elements que poden tenir una lectura de confort anímic però també eròtic. De nou «La sorra» introdueix, ara, el temps de la joventut, dels vespres a la platja i a les relacions amb els «nois, que fugen i tornen i ofeguen» (amb el pes del seu cos, sexe) on els nous juguen un paper dinàmic i, en canvi, les noies actuen amb una passiva i atàvica submissió. Ferrater tanca el parèntesi i podríem considerar tancada la primera part del poema, desglossada en els tres segments narratius/estrofes que hem vist. A partir d’aquest moment començaria la tirada compacta de vint-i-quatre versos que constitueixen la segona part del poema.

La primera part ha esdevingut en espais interiors, físics (la botiga) i mentals (la memòria). Ara el poeta canvia i ens situa en un espai exterior obert «A fora», per més que l’escenari «a la platja» ja ha aparegut abans en el record, ara es tracta del temps present i d’una estació concreta: «a la platja crema el darrer sol d’octubre». De nou la doble lectura, per una part temporal, per l’altra metafòrica: la del poeta que sent com es cremen i quedaran convertits en cendres els darrers dies del bon temps, el de la joventut. En aquest panorama que incita a la malenconia irromp amb tota força i esplendor la figura d’una dona. D’aquesta dona només en destaca dues coses: que és posseïdora d’un cos alt i «esplèndid, que mostra amb una nuesa que la configura per complet, i que és estrangera: «La dona magnífica, / inacabablement nua de ventre i d’esquena, / la llarga holandesa».

La visió d’aquest cos dona, que destaca singular i únic per contrast amb els cossos de les dones del poble, ha causat, una profunda i duradora impressió en els homes entre els quals s’inclou el jo poètic «cap de nosaltres no oblida / gaires moments seguits (quantes setmanes fa ja?)». Quatre versos després de descrit l’impacte que causa el cos d’aquesta dona trobem l’acció que duu a terme: «rebolca el seu fill per la platja». Ferrater obre el fil de continuació de l’espècie (no oblidem que el títol del poema és «Les generacions») amb la figura del fill «el cadell / blau i ros com la mar i la platja, el cadell / blau i ros com la mar i la platja.». Ferrater estableix una similitud entre els ulls blaus i el cabell ros de la criatura estrangera amb «la mar i la platja», elements de llum, vida i llibertat; i els remarca amb la insistència de la repetició. Per quin motiu? Diria que perquè contrasti ben bé la singularitat d’aquest nen i dels elements amb què el caracteritza amb les «cinc nenes» que apareixen a continuació. No són una sinó cinc, de nou en un grup indiferenciat on els mateixos elements que caracteritzaven el nen prenen un to completament oposat: «Cinc nenes / que la mar i la platja, en pocs anys, han fet negres / tancades». Quin contrast! Si l’acció de la mare estrangera és la rebolcar la nuesa del seu cadell per la platja, la de les mares de les nenes del poble és tapar i reprimir: «i les mares les vesteixen (mitjons i sabates)». És important el parèntesi «(mitjons i sabates)» per indicar una manca de llibertat absurda en un context com el de la platja. Més encara, es fa innecessari per al poeta «més que no em cal a mi vell», representant de «nosaltres els lliures de la vella cultura tancada», llegeixis el franquisme i la postguerra.

L’acció narrativa segueix a la platja i el poeta narra l’escena que ell sol contempla i sap captar:

[…] -cinc nenes fan rotlle

al voltant del cadell i la dona, que riu

i els mostra la més nova carn. Les nenes s’empenyen

i dues o tres mans s’allarguen, i toquen,

subornades, la cosa més fràgil, la cosa que es tanca

dins un gruix de quinze anys per venir. Un instant

(l’espio jo sol) els va fent més usat i més cert

el reclam. […]

La carn els hi és oferta com a reclam per descobrir el desig dels cossos i el sexe («la cosa més fràgil»). La criatura estrangera els ha despertat els sentits. Quan el poeta ens diu que «De nens cada dia se’n veuen», i en els versos que segueixen, ens està remarcant un tret destacat del seu pensament poètic, ens ve a dir que les generacions de l’espècie són un fil de continuïtat format per individus més o menys iguals, amb unes experiències més o menys iguals també «(com els dies, els braços dels homes no són mai distints). Ferrater ens va encaminant gradualment cap a la conclusió del poema que ha bastit seguint una estructura rodona, cíclica, on forma i contingut s’uneixen ja que s’hi pot llegir, crec, el rerefons filosòfic de la doctrina de l’etern retorn que explica la història i el desenvolupament personal com un procés cíclic que es repeteix al llarg del temps i les generacions.

En el poema, el futur de les nenes es presenta idèntic al passat de les seves mares, elles mateixes són una còpia exacta de la generació anterior. Així, amb la brillant habilitat poètica que el caracteritza, i que sembla tan aparentment senzilla, els darrers versos tanquen el poema i clouen el cercle d’una manera sintètica que uneix indestriablement en un únic fil de continuïtat els mateixos personatges, espai i motius temàtics que ens ha presentat a l’inici del poema:

[…] Un altre

nen confiat (com els dies, els braços dels homes no són

mai distints) nodreix l’esma que hauran de partir-se

unes dones amigues de sempre, en un poble tancat,

que parlen dels cossos de l’una i de l’altra, vesteixen

les filles igual, i ho recorden i obliden tot juntes.

No es pot afegir res més als mots del poeta, només restar-ne admirats.

 

Maria Nunes

 

Tornar al llistat d’Apadrina un poema

Comparteix:

Twitter
Telegram
WhatsApp

Associació Gabriel Ferrater

Fomentem estudis, promovem i organitzem activitats per a donar a conèixer la vida i l’obra de Gabriel Ferrater i Joan Ferraté.