Noies
Gabriel Ferrater, Les dones i els dies, Barcelona, Edicions 62 («MOLC», 21), 1979, p. 130.; Gabriel Ferrater, Les dones i els dies, edició crítica de Jordi Cornudella, Barcelona, Edicions 62, 2018, p.176.
Allunyat d’acadèmies, autodidacte radical, deixo de banda tecnicismes i erudicions que no serien sinó pedanteries d’ignorant. Passo doncs a fer un comentari que neix de les impressions que, de ben jove, va produir-me la lectura de Gabriel Ferrater.
Noies va ser un dels primers poemes que vaig assenyalar al vell volum de la MOLC (ara en vies d’esquarterament) aquell llunyà 1980 en què el vaig descobrir (jo en tenia 16). Una marca de llapis a l’índex que, juntament amb El ponent excessiu, Caragol, La ciutat, El secret i tants d’altres van cridar-me en una primera lectura. Els poemes de Les dones i els dies van ser una revelació de que la poesia podia ser alguna cosa més que allò que jo havia imaginat fins el moment. Van ser els detonants per esdevenir-ne lector i, molt més tard, autor.
Com tantes altres coses, el llibre ha crescut amb mi i, naturalment, el pas dels anys hi ha afegit matisos, profunditats i referents. I malgrat tot en queda aquella frescor que encara puc albirar entre les llesques espesses del temps.
Com en altres poemes de l’autor, trobem una veu poètica entre cometes. En aquest cas, el desig de la possibilitat de fer-s’ho amb una noia menuda, com de marfil. Com d’habitud, Gabriel Ferrater fuig de grandiloqüències i es mostra natural, lúcid, fins i tot col·loquial. I amb un distanciament irònic evident. Crec estar segur que amb aquests primers dos versos aquell que jo era l’any 80 s’hi va identificar absolutament. Imaginar com seria fer-s’ho amb una noia era una de les obsessions d’aquells temps de timidesa i desordre vital.
Després, ve l’acte gelós de posar en una mateixa cleda les noies i la carn dels enemics. Perquè sempre les noies anaven amb els altres, aquells enemics odiosos que sabien com seduir. I al final, hi ha massa noies. Totes les que propiciaven enamoraments fugaços, ja fos anant pel carrer, o en els llibres, les pel·lícules o les sèries de TV (que també n’hi havia). Com assenyala Joan-Lluís Marfany (1988) “no cal insistir en la coherència de la poesia de Ferrater amb la seva pròpia vida d’etern adolescent, sempre en plena provisionalitat, sempre negant-se a posar seny”.
I, és clar, passen les dècades i aquell poema que en un primer moment va servir per veure que també hi havia altres que passaven per les mateixes tribulacions, esdevé una magnífica ironia sarcàstica sobre el desig insatisfet, que GF ordeix amb el seu estil inconfusible quan fa poemes de curta durada.
No cal dir que algú trobarà en Noies motius per fer bullir l’olla del masclisme i la cossificació de la dona, etcètera. Sens dubte. I aquest algú tindrà potser raó, però a mi em sembla que seria una lectura reduccionista, simple i, diguem-ho tot, massa fàcil, buscant l’aquiescència del mainstream més mediocre, afanyat només a fer de les etiquetes una raó d’existir.
M’estimo més gaudir de l’humor, de l’evidència que, sí, hi ha massa noies al món. Inabastables, que no són tancades en cap cleda, sinó lliures, expressant el seu existir sense fer atenció a aquell que voldria/podria fer-s’ho amb una de menuda, feta com d’ivori. Ves qui t’ho havia de dir.
Joan Vigó
Poeta
