Corda – Marc Rovira
Ferrater, Gabriel, «Corda», Les dones i els dies, Barcelona, Edicions 62 («MOLC», 21), 1979, p. 119; Les dones i els dies, edició definitiva, Barcelona, Edicions 62 («la butxaca»), 2017, p. 155; Les dones i els dies, edició crítica de Jordi Cornudella, Barcelona, Edicions 62, 2018, p. 161.
La corda del sentit
Potser perquè, aparentment, no proposa gaires dificultats de comprensió, «Corda» és un dels poemes a què vaig dedicar menys atenció al llarg de les primeres lectures de Les dones i els dies –i són precisament aquestes lectures, ho reconec, les que van acabar marcant l’itinerari interpretatiu que n’he fet a mesura que he deixat de ser tan tendre. Aquesta indiferència adolescent em diverteix una mica quan hi contraposo els problemes que va patir el poema per aparèixer tal com a mi em va arribar a les mans: «Corda» no havia de publicar-se a la segona secció de Teoria dels cossos i, de fet, no havia de dur ni tan sols aquest títol, sinó el de «Rapte», i si finalment va sortir així és per tota una sèrie de qüestions relacionades amb la censura i la paginació del llibre que Jordi Cornudella explica a l’edició crítica de Les dones i els dies (2018: 336).
També és cert que la poca atenció que vaig dedicar a «Corda» segurament té a veure amb la manera com vaig entrar a llegir l’obra de Ferrater: atabalat jo també per la idea «que els moviments precisos d’aquests cossos / fan un bon precedent, no sé de què» («Els jocs», v. 71-72), em semblava que allò que havia d’entendre, allò que realment se m’escapava, era el mecanisme de construcció de sentit que amagaven els poemes críptics del de Reus, i no pas els seus poemes més descriptius. Ara bé: sovint, els poemes descriptius de Gabriel Ferrater també són, en una certa manera, la descripció d’un poètica, i observar-ne l’estructura podria il·luminar alguns passatges foscos d’altres composicions o, com a mínim, podria orientar-nos a veure quins elements participen d’aquesta obscuritat. Aquí no tindré espai per endinsar-m’hi, i, tanmateix, això que dic només és una hipòtesi que, al seu torn, potser només amaga un estrany desig.
Però tornem a «Corda»: com deia més amunt, el poema es comprèn molt bé, i explicita el lligam que mantenen un tu masculí, que podem entendre com el desdoblament del subjecte del poema, i un ella que se n’escapa i que, així, fa que la corda simbòlica amb què ell vol lligar-s’hi acabi trencant-se. Es tracta d’un poema tràgic, perquè «tant has lligat / que quan ella es redreça i se t’esmuny / te’n vas a brins amb ella» (v. 4-6), i l’escriptura del poema mateix com a constatació d’aquest fet no deixa de ser l’anar trenant i aguantant una altra mena de corda que també s’esquinça, i que és la del llenguatge. El poema, en aquest sentit, és performatiu perquè amb la seva manera de desplegar-se prefigura la relació incompleta entre els dos subjectes i també l’aparició d’un tercer: el formen set estrofes de tres versos cadascuna en què el vers central és un decasíl·lab i el primer i el tercer, un vers de quatre i sis síl·labes respectivament.
El tema, esclar, és el desamor. Les dues primeres estrofes ens revelen una situació angoixant que es va fent cada cop més present en la poesia de Ferrater: l’inexorable pas dels dies i la distància que l’edat interposa entre l’home madur i l’amor de les dones. Tan habitual, de fet, és aquesta condició en la poesia del poeta, que l’estrofa tercera i quarta sintetitzen dos elements principals amb què s’identifica la poesia amorosa de Les dones i els dies: la paraula, «el mot que va ser teu i el porta a un altre» (v. 8), i el gest (sobretot de la mà), «que és forma en negatiu d’un gest que has fet» (v. 11). Sembla, doncs, que la matèria amb què està feta la relació sentimental és l’apropiació de la paraula i del gest d’algú altre, com succeeix a «El mutilat», en què hi ha un desdoblament semblant al que presenta «Corda», i que comença amb tot un seguit de gestos que s’aniran perdent fins a arribar al darrer gest, que s’ha aprimat tant com per esdevenir paraula: «No obrirà més els llibres / que li han parlat de tu: / ignorarà què diuen / quan no parlen de tu» (v. 21-24) –com, d’altra banda, passa a «Josep Carner» o «Tam gratust mihi». Al final, per no evidenciar la pèrdua que anticipa el poema, caldrà que «callem» (v. 51). Les dues estrofes següents, la cinquena i la sisena, expliquen ben bé el motiu del neguit: ella se’n va, i és perquè «un home la penetra» (v. 15).
En aquest sentit, un altre poema que estableix ressons amb «Corda» pel que fa a la relació entre la pèrdua i el gest és «Posseït», en què el subjecte amorós acaba reduït a ser «la mà amb què tu palpeges» (v. 8); hi ha mans que construeixen una llar que no sembla que pugui realitzar-se a «No una casa»; hi ha la mà que acaricia desganada a «Caragol»; hi ha «l’ombra del toc / dels teus dits, quan te’m perdies» (v. 16) al poema que segueix a «Corda» (i la cursiva és meva), i hi ha tota una sèrie de referències als gestos que acaben marcant una cartografia de moralitats.
Torno als versos que citava anteriorment a propòsit d’«Els jocs»: trobar en els gestos un precedent moral és una de les tasques que, em sembla, emprèn la poesia de Gabriel Ferrater i, a més a més, serveix per desambiguar un terme que sovint ens fa la guitza: es tracta d’acostar-se a la moral per extreure’n coneixement, i no pas per fer-ne moralisme; la poesia de Ferrater constata l’existència d’una moral que estructura el pensament humà, i que li permet de conèixer-lo –i de reconèixer-s’hi. Hi ha una moral descrita a «Moeurs exotiques», per exemple, i n’hi ha una de molt marcada en els gestos impossibles del poema «La platja», en què la desaparició d’una noia ens convida a reaccionar inútilment, tallant «el vent de llauna amb la cisalla / dels udols llargs. [Esgarrapant] la sorra. / [Lladruquejant] la mar, la disfressada» (v. 7-9), i que tant recorden la materialització de la inutilitat que suposa el gest carnerià de «donar un cop de colze a un raig de sol» («Un enuig», v. 5). De fet, la materialitat de la seva poesia (a vegades associada al gest, a vegades associada a altres qüestions) és un dels aspectes que em sembla que lliguen més i millor la poesia de Ferrater i la de Carner, i possiblement és un dels majors ensenyaments del Príncep dels Poetes a les generacions posteriors que l’han volgut entendre.
De fet, vist amb els ulls de la tradició, Ferrater s’entén millor, em sembla, que vist amb els ulls dels seus coetanis. A diferència de Gil de Biedma, l’amistat del qual sovint ha fet que la poesia de tots dos fos associada per motius que crec erronis, allò que té relació amb l’experiència a la poesia de Ferrater no és pas la marca que puguin inscriure les persones del verb –ja sabem que la noieta de Maragall «vol carn, sense l’empelt de la memòria / d’una altra carn, senil. No vol més verb» (v. 20-21)–, sinó la materialització d’un pensament en el Gest –ja sigui el d’una amant o el propi, ja sigui el d’una mà que escriu i el d’uns ulls que miren (si és que ens fixem en la poètica de la seva obra). «Corda», per la forma crustàcia que l’estructura, és precisament això: un discurs que es desenvolupa també en la forma, un poema-gest (com d’una manera o una altra ho són la resta de poemes de Ferrater o els poemes de Carner, cadascun a la seva manera; «simplement parole et geste», que deixava escrit també Mallarmé). Allò que fa, però, que la lectura dels gestos que proposa Ferrater no sigui moralista –i per això en gaudim– és justament allò que ens diu a la setena i última estrofa de «Corda»: «L’últim estrip / serà de dir-te: “Tu que et fas l’estret, / qui ets? Vals tu més que ella?”» (v. 19-21).
1 «No tornarà al cafè / que és fet per esperar-te» (v. 10-11), «serà lluny de les taules / de marbre, on us servien / les ostres i el vi blanc» (v. 13-15), «no mirarà l’asfalt / on us havíeu vist» (v. 17-18).
2 Prou interessant em sembla de lligar aquesta qüestió amb el concepte de «gest imaginatiu». Diu Jordi Julià: «Igual que un crit, un gest no deixa de ser un senyal que busca ser comprès, però que és tan concret i determinat com el seu emissor; per això crit i gest no deixen de ser símbols que donen raó de l’especial idiosincràsia del text literari que els emet» (L’art imaginatiu: les idees estètiques de Gabriel Ferrater, Barcelona, IEC, 2007, p. 103).
Marc Rovira
Poeta, traductor i professor
