Veus baixes – Miquel Àngel Llauger
Ferrater, Gabriel, «Veus baixes», Les dones i els dies, Barcelona, Edicions 62 («MOLC», 21), 1979, p. 33; Les dones i els dies, edició definitiva, Barcelona, Edicions 62 («la butxaca»), 2017, p. 941 Les dones i els dies, edició crítica de Jordi Cornudella, Barcelona, Edicions 62, 2018, p.47.
Si em ve de gust apadrinar el poema «Veus baixes» és probablement perquè fa més de deu anys que un grup de quatre lletraferits mallorquins li vàrem robar el títol per donar-l’hi a una revista literària digital que ens vàrem empescar. No era tant una apropiació indeguda com un homenatge indissimulat, és clar. Però ja hi tornaré més tard, a això. A part d’aquest, hi ha un altre motiu per apadrinar «Veus baixes»: és un poema que ha merescut poca atenció. El monumental espai electrònic Un fres de móres negres d’Enric Blanes, que recull el gruix dels comentaris fets als diferents poemes, li dedica una línia escarida. Informa que Arthur Terry «el considera un epigrama, no pas d’estil clàssic sinó sobre alguna situació personal». A les dues col·leccions de lectures de poemes ferraterians publicades durant l’any del centenari, el poema tampoc no hi surt gaire ben parat: no és objecte de comentari al número 6 de la revista homònima (és a dir, de l’esmentada Veus baixes) ni ha estat apadrinat en aquesta sèrie… fins ara.
No és «Posseït», no és «Cambra de la tardor», no és «El mutilat», però és un Ferrater. Llegim-lo. El comentari de Terry és molt bona pista: un epigrama. Pau Sabaté (Veus baixes, 6) fa una perspicaç anàlisi del poema «Economies rivals», que defineix com un «epigrama clientelar» que cal llegir a la llum dels epigrames clàssics de Marcial. «Economies rivals» és un poema que parla de diners: en aquest cas, dels diners que circulen entre els escriptors, o els artistes en general, i els grups socials que fan ara el paper dels antics mecenes.
Però els poemes poden parlar de diners? Ja veiem que sí: des dels antics. Tampoc no és una idea aliena a Gabriel Ferrater. Al famós epíleg a Da nuces pueris, el recull en què primer es va publicar aquest «Veus baixes», Ferrater carrega contra la poesia que no dóna dels seus autors la imatge d’algú persona viva, que no és altra cosa que una persona «ben atenta a les lleis dels diners i als moviments dels homes i les dones».
Ja ho tenim una mica: és un epigrama, però no dels que segueixen els temes dels clàssics sinó de tema personal. I és un poema que parla de diners, en aquest cas dels diners que inevitablement hi ha barrejats en una relació de parella. I parla, naturalment, de com ressonen aquests doblers en l’ànim dels amants. Per dir-ho en la característica expressió ferrateriana, en la seva vida moral. Invoquem una de les frases més cèlebres de l’esmentat epíleg a Da nuces pueris: «Entenc la poesia com la descripció, passant de moment en moment, de la vida moral d’un home ordinari, com ho sóc jo». D’això parlam: de les respostes morals (Ferrater recorria sempre a aquest adjectiu: també en podríem dir respostes psicològiques, o emotives) davant un fet d’aquells que tenen a veure amb les dones i amb els dies: els diners lligats a una relació de parella.
Les «veus» del títol són veus interiors del narrador que parla al poema: un home que estima una dona. El poeta dissecciona les veus que es deixen sentir dins seu. El poeta es jutja. El poeta es fa retrets. Es retreu, primer, la despesa excessiva. I es retreu, després, el retret mateix: «Sóc injust / i em dol» (v. 5-6). És el Ferrater que entén la relació amorosa com una exigència d’estar a l’alçada del que l’altra persona mereix, una mica com un trobador que cerca un amor cortès del segle XX. Després surt, però, una tercera veu: a ella tampoc no li importarà gaire. Ni que t’ho retreguis ni, segurament, que t’hi gastis diners. És el toc enginyós, la pulla (més afectuosa que sagnant) que ens permet parlar d’un epigrama.
Tornaré ara al naixement de la revista Veus baixes. El primer número havia de ser un homenatge a Gabriel Ferrater amb motiu del norantè centenari del seu naixement, de la mateixa manera que el número 6, acabat d’aparèixer, ha estat l’homenatge del centenari. Els quatre confabulats (l’enyorat Joan Manuel Pérez i Pinya, Jeroni Salom, Gabriel de la Santíssima Trinitat Sampol i jo mateix) érem gent de gustos literaris diversos però coincidents en la inclinació ferrateriana. Vàrem pensar que el títol de la revista havia de ser el d’un poema de Ferrater. En vàrem considerar un grapat, entre els quals record que hi havia «Tam gratumst mihi»: també teníem tirada a la literatura clàssica. Al final ens vàrem decantar per «Veus baixes», no tant pel poema en ell mateix com perquè funcionava bé com a títol de la revista: s’esqueia a una empresa col·lectiva i amateur com la nostra. El poema, que durant tants d’anys ha donat títol a una iniciativa que ens ha proporcionat tant d’entreteniment com satisfaccions, mereixia bé aquest apadrinament.
Miquel Àngel Llauger
Poeta, traductor i professor
