Ferrater, Gabriel, «Teseu», Les dones i els dies, Barcelona, Edicions 62 («MOLC», 21), 1979, p. 154; Les dones i els dies, edició definitiva, Barcelona, Edicions 62 («la butxaca»), 2017, p. 174; Les dones i els dies, edició crítica de Jordi Cornudella, Barcelona, Edicions 62, 2018, p. 208.
Als vuit primers versos de «Teseu», Ferrater apel·la, encara que de manera molt al·lusiva, a la nostra experiència lingüística més quotidiana. Quan confessem, en el decurs de l’explicació o del discurs d’algú, que hem perdut el fil, o quan diem que tal persona va ordir un pla o va tramar un engany (o, fins i tot, que va ordir una trama), fem servir la mateixa metàfora que el poeta: el text és un teixit. El fil del primer vers del poema és un fil conductor, i, alhora, és fil la matèria de què estan fets els tapissos del tercer (i, òbviament, també la seva trama, al vuitè). Com a ús figurat del participi passat de texere, textus s’imposa bastant tard, amb Quintilià. El que aleshores justificava la metàfora era l’aspecte de compacticitat i de continuïtat que presentava el manuscrit de resultes de l’absència d’interrupció visual entre les paraules: és el que es coneix amb el nom de scriptio continua.
De quins recursos es pot servir el poeta per fer que el seu text s’assembli a un fil tot respectant les convencions de la nostra escriptura, tan llegible i tan clara i amb els seus ineludibles blancs interlèxics? D’entrada, seran preferibles, als poemes de més d’una estrofa, els que només en tenen una (atès que, similarment a l’espai interlèxic, l’espai interestròfic talla el fil); en segon lloc, seran preferibles, als versos llargs, els versos curts (atès que el fil és prim); i, en tercer lloc, seran preferibles, a cinc versos, deu, vint o trenta (atès que el fil és llarg). «Teseu» té vocació d’icona: amb només una estrofa, i compost de vint-i-sis versos de només cinc síl·labes, satisfà amb escreix totes tres condicions. Afirmar que el fil de què se’ns parla al primer vers es refereixi també (a més de fer-ho, òbviament, a una realitat externa) al mateix poema no és cap extravagància: Philippe Hamon (1977) mostra amb multitud d’exemples que el text literari conté el seu propi metallenguatge (el seu propi sistema de paràfrasi), i que molts dels elements d’aquest sistema, que tendeixen a concentrar-se en llocs ben visibles, com ara el títol i l’inici i el final del text, són implícits, perquè consisteixen en el desenvolupament d’un discurs que, metafòricament, descriu el procés mateix de la lectura; així, és freqüent que a l’inici del text un personatge esperi quelcom, travessi un llindar, entri en un lloc tancat (el lector és algú que penetra per primer cop en un text nou), i que, simètricament, al final del text el narrador parafrasegi el seu propi discurs usant una temàtica de clausura estereotipada: en són mostres motius com la mort, el silenci, la nit, el tancament, la partida (el lector és algú que surt del text).
A «Teseu» tenim un fil al primer vers i unes dones que esperen al final. Hi ha algú que torna (v. 5) ple de temor (v. 6), refà el camí, vol sortir. Sembla un trajecte difícil, i l’única ajuda és un fil. Qui torna és Teseu (i ho fa, òbviament, pel laberint); les dones que l’esperen són Ariadna («plegades», com es diu al penúltim vers, són una sola dona), i saben que ell pot sortir perquè són elles les qui li han donat el cabdell. De manera similar, la lectura d’un poema demana un esforç: entre el món de la realitat i el món de la ficció hi ha un buit, i qualsevol transició de l’un a l’altre serà ben rebuda. El lector necessita un fil que il·lumini el camí que començarà, que l’orienti a través del text i que li permeti de sortir-ne amb certes garanties que ha comprès el que se li ha volgut dir. Tot lector és Teseu. A aquestes al·lusions del text a si mateix que trobem a «Teseu» cal afegir-hi una dada més: aquest tu sistemàtic, aquesta segona persona. Hi ha poques activitats tan solitàries i tan individuals com la lectura (potser només l’escriptura se li pot comparar). A qui parla la veu narrativa és al lector. Òbviament, aquesta interpretació coexisteix amb una altra de més convencional (però també, per això mateix, menys interessant), segons la qual el tu és una disfressa del jo, el resultat de l’observació distanciada d’un mateix: la veu emissora del text hauria tingut la precaució de prendre prou distància psíquica de l’assumpte que pretenia abordar perquè li hagués estat possible d’objectivar-se –són de molt de profit, en aquest sentit, les pàgines que Carlos Bousoño dedica a la qüestió de «l’impudor romàntic i el pudor contemporani» (1957: 385-387).
«Teseu» és el darrer poema de Les dones i els dies. És un poema terminal. En el seu comentari de «Teseu», Núria Perpinyà sosté que qui ens ha parlat al llarg de l’obra «ha anat resseguint amb fatic els camins de la memòria per vèncer el minotaure de l’oblit […] i s’ha projectat en els seus poemes («els tapissos on t’has figurat»)» (1991: 87). I no és per atzar que el poema inicial de Les dones i els dies (el simètric a «Teseu» des del punt de vista de la seva posició) tingui per títol, justament, «In memoriam» (que, recordem-ho, comença amb la declaració del narrador «Quan va esclatar la guerra, jo tenia / catorze anys i dos mesos», v. 1-2). Així doncs, Les dones i els dies, llegit a la llum de «Teseu», es presenta al lector com una incursió en l’obscur laberint de la memòria del narrador, una incursió amb la seva entrada («In memoriam») i la seva sortida («Teseu»). Tant més que ja als versos 5-7 d’«In memoriam», el narrador confessa que, per aquella època (quan va esclatar la guerra), va descobrir la poesia. Així doncs, el fil que és «Teseu» és només, al capdavall, el final del fil: el primer cap és «In memoriam», títol que acaba actuant, doncs, d’ombra tutelar sobre la resta de poemes del llibre i que, en aquest sentit, seria més o menys programàtic, més o menys indicatiu de com hem de llegir no solament el text que intitula, sinó també la resta de poemes del volum.
Els tapissos de «Teseu» són els poemes de Les dones i els dies, però, a més, resulta que el poeta s’hi ha figurat (v. 3 i 4). A la novel·la The figure in the carpet, Henry James reflexiona sobre la recerca del significat ocult dels textos. La novel·la relata les indagacions d’un jove crític per trobar la secreta intenció general que s’amagaria en l’obra del seu escriptor més admirat. Naturalment, el jove no obtindrà pas el que ambiciona. En la seva fina anàlisi de l’obra, Wolfgang Iser sosté que la raó del fracàs del crític cal anar-la a buscar justament en la seva idea que el sentit és quelcom que pot ser sostret al text (1976: 19-29). El sentit, un cop trobat –arrencat–, deixa l’obra rere seu convertida en una closca buida. En definitiva, el crític tradicional (ple de prejudicis) confon els textos de la literatura de ficció amb els textos de significat discursiu i, per tant, llegeix aquells de la mateixa manera que aquests: explicant-los, els redueix; buscant rere les aparences, no capta les figures. El sentit dels textos de ficció té caràcter figuratiu, i només es deixa captar com a imatge. L’al·lusió inicial de «Teseu» a la novel·la de James, doncs, és una defensa de la lectura com a experiència i no com a activitat interpretativa.
A la llum de totes aquestes consideracions, és ben conseqüent que Les dones i els dies acabi amb la mateixa expressió amb què comença: les dones. I que hi hagi una tan evident correspondència entre els dies, per un costat, i el títol i els dos versos inicials del primer poema, per un altre: «Quan va esclatar la guerra, jo tenia / catorze anys i dos mesos» («In memoriam»). Les dones i els dies, dones i temps (memòria, la guerra, catorze anys). Si qui ha filat aquests poemes només es tornarà a trobar a si mateix –un si mateix que, paradoxalment, és una ombra (v. 19) i un propòsit traïdor (v. 20 i 21)– a la sortida del laberint és perquè aquesta sortida comporta tornar-hi a entrar. I, amb l’entrada del narrador, la del lector: sortim de «Teseu» no pas per tornar, «a la llum del sol» (v. 23), a la realitat exterior, ni tampoc per tornar al poema. Sortim de «Teseu» convidats a reiniciar el camí per les cent catorze petites traïcions (Les dones i els dies es compon de cent catorze poemes) en què el narrador s’ha figurat.
Josep Besa Camprubí
Professor (Universitat de Barcelona)
Referències
Carlos Bousoño, Teoría de la expresión poética, Madrid, Gredos, 1957.
Philippe Hamon, «Texte littéraire et métalangage», Poétique, 31 (1977), p. 261-284.
Wolfgang Iser, El acto de leer. Teoría del efecto estético, traducció de J. A. Gimbernat i M. Barbeito, Madrid, Taurus, 1987 (ed. orig. 1976).
Núria Perpinyà, «Teoria dels cossos», de Gabriel Ferrater, Barcelona, Empúries, 1991.
