Signe – Manel Ollé
Ferrater, Gabriel, «Signe», Les dones i els dies, Barcelona, Edicions 62 («MOLC», 21), 1979, p. 135; Les dones i els dies, edició definitiva, Barcelona, Edicions 62 («la butxaca»), 2017, p. 176; Les dones i els dies, edició crítica de Jordi Cornudella, Barcelona, Edicions 62, 2018, p. 182.
El «Signe» que s’esmenta en el títol del poema és un signe lingüístic. El mecanisme poètic que s’hi posa en joc es fonamenta en la distinció teòrica que va establir Ferdinand de Seaussure entre el significant (la base material del signe) i el significat (el concepte, el contingut imaginatiu). El poema remet a un signe escrit, concretament un hanzi 汉子xinès (o kanji en japonès), és a dir un caràcter o «ideograma». A partir de la metàfora corporal que hi projecta, Gabriel Ferrater en fa un poema de reflexió moral sobre l’erotisme.
La primera estrofa del poema es centra en l’escriptura del significant del signe. Dos cossos que fan l’amor dibuixen plegats els traços amb què dibuixa el pinzell el caràcter xinès o japonès: l’«ideograma / de l’instant» (v. 11-12). La segona estrofa del poema se centra ja en la lectura divergent del significat del signe que fan els amants que l’han traçat.
La metàfora que superposa els cossos abraçats amb el caràcter xinès s’explicita amb la referència al «pinzell d’orient», a les «ratlles [que] no es destrien», a l’«ideograma / de l’instant» i al «traç d’esma» (v. 1, 4-5, 11-12). No es tracta de cap metàfora forçada: és evident l’analogia icònica que hi ha entre dos cossos nuats i la composició dels caràcters xinesos, feta de traços mesclats i molt sovint també de dos –o més– cossos gràfics combinats. Així, per exemple, ho veiem en el caràcter 抱 (bào), que significa abraçar, compost per vuit traços i dos elements gràfics: a l’esquerra el radical referit a accions on hi intervé la mà o el braç, i a la dreta un component gràfic que hi aporta la dimensió fonètica de la pronunciació del caràcter: «bào».
En la segona estrofa del poema hi trobem la reflexió al voltant de la dimensió moral de l’acte sexual. La veu que diu el poema ja no s’adreça al «vosaltres» dels cossos de la primera estrofa (obeïu, deixeu). Es focalitza en un dels dos: apareix un «tu» reflexiu, que problematitza la polisèmia del signe traçat.
La diversitat d’interpretacions de l’abraçada deriva de la diversitat de la memòria que ressona en l’ideograma de l’instant. Tots dos llegeixen el present eròtic en relació a l’experiència amorosa passada. Cal aturar-se ara a valorar quina és l’acció imaginativa concreta que fa cadascun dels dos cossos que es nuen en el poema: ella calca fantasmes, ell complica records (v. 14 i 15). És a dir: ella reitera i mimetitza el contorn d’imatges irreals i inexistents, fantasmes del desig, més o menys basats en la pervivències irreal del passat, pors o fantasmes projectats sobre el cos realment existent que ara abraça, amb l’operació simple, literal i plàstica de calcar. En canvi, ell complica records, és a dir estira del cabdell de les experiències passades, problematitzant-les, en una acció que cognitivament tendeix a la reelaboració intel·lectual.
Al final, la posició de comprensió lúcida que el poema exposa com a resposta o reacció davant d’aquesta fractura solipsista, davant d’aquesta radical incomunicació paradoxalment simultània a la màxima fusió corporal dels amants, passa per l’acceptació de grat de la participació en la reescriptura de la memòria i de l’autònoma operació imaginativa de l’altre. Es tracta, finalment, del miratge d’un abisme moral, un fals problema, una polisèmia constitutiva del signe, acceptable com a part del joc del llenguatge associat al joc del cos: «Riu [ella] d’haver-ho gosat [calcar el fantasma]. / Rius [tu] que vulgui [ella], flexible, / resseguir-los amb tu [els records]» (v. 16-18).
També aquí cal analitzar d’on ve el riure en cada cas: en el cas d’ella arriba des de la gosadia d’haver arribat a fer el calc dels fantasmes. En el cas d’ell, la rialla no es projecta en la pròpia acció, sinó en haver aconseguit que ella hagi volgut participar en el seu joc, de resseguir i complicar records. L’acceptació enriolada del paper que l’altre li assigna en la personal i intransferible invenció del significat de l’ideograma de l’instant apareix simbolitzada per aquest «riure» on es xifra la divisa que tancava el pròleg del seu primer recull poètic, Da nuces pueris: l’escriptura poètica com un saber que treballa «a favor de la felicitat».
Manel Ollé
Traductor, escriptor i professor (UPF)
