Poema inacabat – Carlos Varón
Ferrater, Gabriel, «Poema inacabat», Les dones i els dies, Barcelona, Edicions 62 («MOLC», 21), 1979, p. 83-115; Les dones i els dies, edició definitiva, Barcelona, Edicions 62 («la butxaca»), 2017, p. 109-150; Les dones i els dies, edició crítica de Jordi Cornudella, Barcelona, Edicions 62, 2018, p. 115-156.
Somniava a suïcidar-me
[…]
però per sota treballava
un quest sinuós, i em portava
vers aquí, vers ara i vers tu,
i vers aquest vers que recull
(si bé se’n va com les cistelles
de les Danaides) una vella
experiència
(v. 516 i 519-525)
No vull donar la impressió d’una vocació immediata, però vaig llegir el «Poema inacabat» l’any 2001 a Almeria i deu anys més tard estudiava català durant el doctorat per ell. Dec el seu descobriment a la passió lletraferida d’Isabel Giménez Caro, que em va prestar la traducció de Maria À. Cabré a l’edició de Lumen. Me’n van agradar l’el·lipsi, el to, la intel·ligència, però en aquest passatge, hi havia, en la meva lectura adolescent, una confluència, no sé si màgica o algorísmica, de la meva mirada lectora, de la veu i la textura del poema i de la seva interlocutora, encarnada en aquest i altres passatges del llarg poema.
«Vers aquí, vers ara, vers tu / i vers aquest vers». Ja hi som tots. Aquesta màgia, en realitat, venia de coses molt simples (amb noms una mica rars) que no coneixia aleshores: amfibologia, dixi. D’alguna manera, em perdia que, si hi havia un «quest sinuós» vers la compareixença plena de l’acte d’escriptura i el de lectura i els seus representants, aquest només era el resultat d’una sèrie d’absències i alhora les produïa. Sí, el «quest sinuós» de la literatura sembla suspendre la pulsió de mort, però només pot donar a canvi el somni de la vida, no la vida: aquest «vers» al qual arribem no produeix, o no en primera instància, una experiència, sinó que la recull, i de seguida es perd, «se’n va». Com en altres poemes de Ferrater, ens trobem amb un afecte indeterminat, tàcit («treballa per sota»), però amb efectes reals. El mou i ens mou vers un «vers vers», una escriptura del moviment, en tensió amb l’experiència, entre el desig i la pèrdua. L’atracció entre literatura i vida no cancel·la la seva diferència. És d’aquesta diferència que el poema «parla» i que jo vull resoldre. No enxamparé el lector per sorpresa si li dic que un poema inacabat difícilment es resol, si més no en el sentit habitual del terme.
La direccionalitat del poema (el «vers» del «vers») només tenia sentit si l’absència de l’Helena feia de mitjancera entre l’«aquí» i l’«ara». Tot el poema és una carta a la jove i, mitjançant la carta, la història d’un «xicot» a la postguerra, d’un poema medieval, el record d’una joventut perduda, un «garbuix» d’històries tancades, completes, acabades, però aquí incompletes. En la meva relectura, el poema no acabava d’arribar «aquí» i «ara», s’esvaïa tot just quan el jo, ella, els lectors, la vida, el vers arribaven «vers» i mai «a» la seva (la nostra) trobada. Per això, en la meva investigació d’idees sobre la poesia arran de l’aparició del franquisme, em calia tornar al poema de Ferrater; la meva lectura apuntava a la incompossibilitat de poema i presència plena a César Vallejo, María Zambrano o Roberto Bolaño, tesi central del meu llibre La retirada del poema (Iberoamericana Vervuert, 2020). Amb la desaparició de l’espai públic liberal, desapareixia també la possibilitat d’un poema autoidèntic, autònom, íntegre. El «Poema inacabat» no només va tematitzar aquesta desaparició, també la va encarnar amb la seva acumulació hipertròfica de versos vers un vers, l’últim, que mai no arribava.
Per acabar, com acabar? L’homònim «vers», més enllà d’un joc d’enginy en el sentit tradicional, ens diu quelcom d’aquest poema, el seu «quest sinuós» produeix més i més versos, sense que cap doni el pas definitiu cap a una fi. «Un quest sinuós» (a «Auguri», Ferrater escriu sobre el «lent i sinuós ritu d’anar vivint») porta el subjecte a (escriure) aquest vers i aquesta feina sense fi. Aquí, em podria fer el romàntic i suggerir, amb Paul Valéry, que un poema no s’acaba, sinó que més aviat s’abandona. O em podria fer el desconstruccionista i proposar, amb Timothy Bahti, que és la lectura la que no acaba, que cada vers que llegim dona un nou sentit a l’anterior, la lectura encara ens espera. De fet, m’agraden aquestes teories, però prefereixo prendre’m seriosament Ferrater quan diu que «el [seu] cop es veu fallat», pel seu antiromanticisme i perquè crec que això no fa pas pitjor el seu poema.
També volia que aquest breu text, que és obertament un homenatge, recollís, malgrat tot, la meva experiència de relectura de Ferrater. Una relectura que només ha pogut transformar-se a través dels anys, les llengües i els llocs: Almería, Seattle, Oaxaca, París, Nova York, Riverside, llegint i escrivint sobre Ferrater i, sobretot, parlant-ne amb velles i noves amigues en una conversa inacabada.
Carlos Varón González
Professor (Universitat de Califòrnia, Riverside)
