Neu – Jordi Larios
Ferrater, Gabriel, «Neu», Les dones i els dies, Barcelona, Edicions 62 («MOLC», 21), 1979, p. 129; Les dones i els dies, edició definitiva, Barcelona, Edicions 62 («la butxaca»), 2017, p. 169; Les dones i els dies, edició crítica de Jordi Cornudella, Barcelona, Edicions 62, 2018, p. 175.
Per a què serveix la poesia? Per a molta gent, no serveix per a res. Per a d’altres, és un joc d’enginy verbal, o un refugi, o una forma d’expressió, de coneixement… A The Use of Poetry and the Use of Criticism, T. S. Eliot afirma que el consens entorn de la poesia es limita a considerar que fa alguna cosa important. Al meu parer, la bona poesia neteja la llengua, com si fos una depuradora. Les institucions religioses de tota mena, els polítics, els bancs, els militars… embruten la llengua, la corrompen fins a convertir-la en una eina inadequada. En un poema breu, George Oppen sosté que és possible usar les paraules sempre que les tractem com si fossin l’enemic, com espectres que han enfollit al metro, en els bancs i altres institucions. La veu del poema d’Oppen té l’esperança que si les atrapem una per una, amb compte, recuperin el sentit.
La poesia de Gabriel Ferrater representa un sotrac en el panorama de la literatura catalana. De sobte, apareix una veu que neteja la llengua amb una eficàcia extraordinària seguint la pauta que William Wordsworth exposa en el pròleg a les Lyrical Ballads, és a dir, parlant de fets i situacions quotidians amb la llengua dels homes i les dones de la vida real. És clar que la llengua de la poesia no és mai la llengua de la vida real. Entre l’una i l’altra hi ha sempre una distància més o menys gran, ja que la poesia, fins i tot la més planera, la més intel·ligible, és artifici. En molts poemes de Ferrater, aquesta distància es fa gairebé imperceptible, molt més que en els de J.V. Foix, per exemple. «Neu» és un cas paradigmàtic.
Segons Barbara Herrnstein Smith, els poemes són actes verbals ficticis que, a diferència dels actes verbals naturals, no tenen context històric. Cada poema crea el seu context o, més exactament, proporciona al lector les dades per crear-lo. Els primers versos de «Neu» ens ajuden a establir-ne el context, que coincideix amb la situació dels dos protagonistes: el jo poètic i la seva amant jeuen plegats; ella intenta encaixar la cara en el coll d’ell i parla; a la cambra entra «la llum de neu» (v. 3) i ell recorda que tenien fred. Hi ha altres poemes de Ferrater que proposen un context semblant: dos amants jeuen plegats en una cambra, parlen o romanen en silenci. A «Cambra de la tardor», la conversa es produeix mentre el dia es va morint. A «No una casa», la forma dels cossos dels que jeuen plegats és la d’una caseta i, cap al final del poema, ell demana: «Dona, / amaga més la cara / al racó del meu pit» (v. 21-23). «Fe» comença així: «La tens als teus braços» (v. 1). A «Ídols», el jo poètic evoca un dia, o una sèrie de dies, en què ell i la seva amant jeien abraçats davant d’una finestra. A «Kensington» sabem que «ella parla, i em diu / les imatges que amb ella fan camí: / el camí seu, tan lent, per on la meno / fins al cim» (v. 5-8).
La dona de «Neu» també parla: conta «coses i coses» (v. 5), i el jo poètic escolta i oblida fins que el trasbalsa la revelació que ella li ha fet el salt. Una sola paraula –«Tremoles», v. 7– remet al fred que han tingut, però sobretot significa aquest trasbals, que podem imaginar tenyit de gelosia o indignació, o d’ambdues coses alhora. Aquí Ferrater introdueix un breu fragment de diàleg –una estratègia que ja li funcionava a «Cambra de la tardor» i a «Kensington»–, en què l’amant s’estranya de la sorpresa del jo poètic i fa avinent el motiu de la seva infidelitat, aquest «Per què et sorprèn? Ja ho saps, que de vegades / algú m’endú» (v. 8-9) que provocarà una resposta injuriosa: «“Potser no m’ha sorprès, / però em fa pena”» (v. 9-10). En comptes d’intentar justificar-se, la dona «s’allunya de la injúria» (v. 11) –la nitidesa de la frase és exemplar– que es manifesta en el cos d’ell, i confessa: «“Més me’n fa a mi. No saps com és. No hi ha / res més horrible. Et trobes al damunt / un home qualsevol–”» (v. 13-15). Aquesta confessió empeny el jo poètic a sortir de si mateix, a deixar de sentir-se ofès i a fer-se l’ofès, a abandonar «la nàusea / de l’enfilat a dalt de si mateix» (v. 24-25) a què al·ludeix un altre jo poètic, el d’«In memoriam». L’empeny a reconèixer que s’ha torçat (equivocat) i a corregir-se, com a «Kensington». Ara torna a tremolar, però no pas a causa de la sorpresa, del trasbals que ha experimentat fa un moment, en assabentar-se que ella li ha fet el salt, o no sols per això. Ara tremola perquè s’ha torçat. Les paraules que tanquen el poema –«No fa gaire, pel carrer, / ella tenia fred al teu costat», v. 16-17– són susceptibles de ser interpretades com una assumpció de responsabilitat per part del jo poètic.
Segurament no hi ha cap poeta català modern o contemporani, abans o després de Ferrater, que hagi parlat de l’amor físic amb tanta equanimitat. A «Neu», aquesta equanimitat es desprèn del capteniment dels amants: de la humilitat d’ell, que accepta el seu error i la llibertat de la seva companya; i de la humilitat d’ella, que no dubta a veure’s com un «ésser animal», un «ésser eròtic»; que demostra, doncs, la «xifra de saviesa» que el mateix Ferrater va identificar en el Riba de Salvatge cor.
Jordi Larios
Poeta, traductor i professor (Universitat de St. Andrews, Escòcia)
