Mecànica terrestre – Francesc X. Vall Solaz
Ferrater, Gabriel, «Mecànica terrestre», Les dones i els dies, Barcelona, Edicions 62 («MOLC», 21), 1979, p. 42; Les dones i els dies, edició definitiva, Barcelona, Edicions 62 («la butxaca»), 2017, p. 54; Les dones i els dies, edició crítica de Jordi Cornudella, Barcelona, Edicions 62, 2018, p. 60.
Aquest poema de Ferrater, inclòs en Da nuces pueris (1960), respon en part, com altres obres seves, a l’interès per les ciències matemàtiques i físiques. El títol, adoptat en un poemari d’Álvaro Valverde, al·ludeix a la mecànica celeste. Aquest és l’adjectiu previsible, ja que, en aquesta combinació, terrestre és poc habitual. L’antítesi d’aquests qualificatius, que no tenen les marcades accepcions religioses de celestial i terrenal, ressorgirà al llarg del poema. En «Carta en mig-versos a Helena Valentí» es compara també el «seny» dels astres amb la conducta humana (Ferrater 2018: 240-241).
En «Mecànica terrestre» es proposen, en 2a persona del singular de l’imperatiu («projecta», v. 2), «figures senzilles», «acords» i «contrasts» (v. 3-4) que les interrelacionen i els seus moviments («les anades cauteloses / i les vingudes ràpides» i «gestos / que no s’amaguen a ningú», v. 4-6). Aquest oferiment de construcció de l’obra, eludint de moment la introspecció («Després, el més profund», v. 2), a més del caràcter metaliterari i de respondre a la perspectiva mecànica (present també en altres poemes de Ferrater), es pot vincular al distanciament poètic i a l’objectivisme narratiu.
Les escenes seleccionades se situen, intemporalment («ara tan bé com qualsevol moment», v. 7), en un «instant d’un capvespre» (v. 29), crepuscle que pren diverses connotacions en la poesia de Ferrater. S’ubiquen en «una plaça», de la qual es destaquen les «cases a mig fer» (v. 8), amb tot el que poden simbolitzar aquests habitacles i el seu estat. Es compararen amb «magranes badades, que deslliuren / granets de cel envidreït» (v. 9-10), els quals, per la vermellor del fruit, pel cel rogent de la posta, per la consistència i per ser pols estel·lar, deuen figurar-ne les totxanes. En aquest escenari, que esdevé un microcosmos («un món», v. 28), actuen diversos personatges, que esdevenen arquetípics.
Primerament, vinculant de nou aspectes terrestres i celestes, s’apunta la feblesa d’«els vells» que «recullen llum com ningú, a les mans / de cera que no es fon, plàcida» (v. 10-12), mentre que els vigorosos «joves / surten embriagats del cine heroic [metonímicament, per les pel·lícules que s’hi projecten] / i llencen cigarrets a terra, durs / com la pedra que vol clavar un ocell» (v. 12-15).
Després es focalitza en un «cafè no del tot luxós» (v. 16), «un home que va pels cinquanta anys» (v. 17), edat intermèdia que Ferrater, però, va considerar terminal. Se’l caracteritza com a «moll» i alhora «vehement», per la qual cosa se’l compara amb «un drap de barberia» (v. 18). Observa una «noia», caricaturada amb el diminutiu «aneguet», que té «una ratlla / de mercromina al turmell dolç». (v. 23-24). Bé estigui la pell tenyida per aquest antisèptic (designat, com és comú, pel nom de la marca) o per un tint de color similar, no hi presenta «cap ferida» ni tampoc manifesta tenir-ne d’anímiques (v. 25). Ben al contrari, el fet de córrer per «nua passió» (v. 26), exhibint la manca de «pressa» aturant-se als aparadors riallera, en connota la vitalitat. Havent atret l’atenció de l’home, que la mira libidinós, «espera» que li ofereixi «foc», (v. 19) per a una cigarreta, però també en sentit figurat. Ell dubta entre fer-ho directament o «humiliant» «el mosso / sorneguer, que li espia l’avidesa» (v. 21-22), possibilitat que suggereix les relacions de poder.
Establerts «els cossos / i les distàncies», es demana de calcular «les masses, les libracions dels cors–» (v. 29-31). El terme libració es refereix a l’oscil·lació real o aparent d’un cos, especialment d’un astre i, més en particular, de la Lluna, que mostra així sectors ocults. Es torna a explicitar, doncs, l’analogia amb la mecànica, amb què s’ironitza sobre les dificultats d’explicar les causes del comportament humà.
Francesc X. Vall Solaz
Professor (Universitat Autònoma de Barcelona)
