Lorelei – Clara Soley
Ferrater, Gabriel, «Lorelei», Les dones i els dies, Barcelona, Edicions 62 («MOLC», 21), 1979, p. 127; Les dones i els dies, edició definitiva, Barcelona, Edicions 62 («la butxaca»), 2017, p. 166; Les dones i els dies, edició crítica de Jordi Cornudella, Barcelona, Edicions 62, 2018, p. 172.
Segons la llegenda, Lorelei és una nimfa aquàtica que, desitjosa de venjança per una traïció amorosa, era al cim d’una muntanya prop del Rin i, amb la seva bellesa i una veu melodiosa, encisava els navegants, fent que les barques s’estimbessin contra els esculls i els mariners incauts morissin engolits per les aigües del riu.
Gabriel Ferrater recrea el mite, concretament la versió de la llegenda que en dona un poema de Heinrich Heine, poeta romàntic alemany. En el curs del diàleg entre el poema del romàntic alemany i el seu, Ferrater fa emergir nous significats del mite al mateix temps que hi incorpora la seva experiència amorosa.
De manera significativa, el poema de Heine comença així: «No sé per quin motiu / sento tanta tristor» (v. 1-2); però el de Ferrater diu just el contrari: «Sé molt bé tot el que vol dir / que em trobi tan content» (v. 1-2). L’oposició és una manera de jugar amb el mite romàntic. Tots dos poemes arrenquen del record, però, en el poema de Heine, el record pertorba la veu que hi parla i l’omple de tristor, perquè la llegenda és tràgica. En el poema de Ferrater, el record que emergeix fa feliç el jo líric, que en sap perfectament l’origen. El misteri romàntic s’ha esvaït. Som els lectors que no en sabem res. Ens deixa, però, les claus per comprendre’l. Ens amaga i revela al mateix temps el sentit: l’experiència és indestriable de la relació entre la literatura i la vida. El fet de «saber», d’haver entès, d’haver «desxifrat» el sentit d’un instant, fa content el jo líric.
En contrast, la Lorelei romàntica representa un desenllaç mortal, terrible. Encarna l’ideal inassolible romàntic, l’Amor, la Poesia, allò inefable que sedueix els poetes i els mena a una recerca fatídica, sense possibilitat d’èxit i resolució.
Seguint els correlats, el poeta, que en la distància esdevé l’home embriac (embriac d’alcohol?, de bellesa pertorbadora?, d’un desig inefable?), es deixa seduir i guiar per una jove que vesteix blue jeans, la Lorelei actual. L’actitud vital de la noia difereix dels atributs de la Lorelei mítica, el ressentiment i el dolor. Al contrari, la jove acompanyant del poeta és tendra i compassiva: «es proposa / tenir bondat» (v. 9-10); tampoc tem l’embriaguesa de l’home perquè «[n]o fuig de veure’s en l’ull de boira» (v. 11). L’embriaguesa permet fàcilment diverses lectures: la literal de l’home que vacil·la per l’excés d’alcohol, però també la de l’home embriac de l’encís de la Bellesa.
Amb tot, sense saber-ho, ella no pot evitar seguir el dictat del mite: «Ara la mena un seny d’ofrena: / li han dit sempre que l’ofegués. / I això, tota soleta, / la noia meva ho ha fet» (v. 13-16). L’adverbi revela el canvi de la noia: què ha fet ella «tota soleta» (v. 15)? El que la noia ha fet és deixar-se guiar pel «seny d’ofrena» (v. 13), és a dir, ha decidit donar-se a l’home; l’ofrena d’ella mateixa és precisament el que la societat, la família, la moral, li han manat «sempre que l’ofegués» (v. 14), que reprimís. Una decisió fonamental que la noia ha pres «tota soleta» (v. 15); el diminutiu, que sembla que delata una actitud condescent del poeta envers la jove, en realitat és un elogi d’una decisió moral fonamental, perquè salva l’home. En efecte, en submergir-lo en l’encanteri de la bellesa, li ha donat consol, li ha estalviat la tragèdia. Ha permès que el poeta defugi el dolor i la fatalitat cruel que el mite imposa. Així, doncs, paradoxalment, el vincle amb el mite l’ha salvat. També això ho ha fet ella «tota soleta» (v. 15).
D’aquesta aventura, literària i viscuda, de tot plegat, doncs, qui en té el mèrit no és pas el destí romàntic del mite, sinó la nova Lorelei que ha permès al poeta reviure i reescriure el mite. Vet aquí com la lucidesa feliç del present rau en el fet que ha descobert com la vida rellegeix la literatura i hi imposa, subtilment i natural, nous sentits.
Clara Soley
Escriptora i professora
Heinrich Heine, Buch der Lieder. Die Heimkehr (1823-1824) [Llibre de cançons. El retorn]
II
No sé per quin motiu
sento tanta tristor;
no se me’n va del cap
un conte de l’antigor.
L’aire és fresc i fosqueja,
el Rin corre tranquil,
fulgura el cim de la muntanya
als raigs del sol ponent.
La més bonica donzella
seu allí dalt, magnífica,
brillen els seus joiells daurats,
i els cabells daurats es pentina.
Se’ls pentina amb pinta daurada
i canta una cançó
que té una meravellosa
i puixant melodia.
Del barquer, dins la fràgil barca,
un salvatge dolor s’empara,
i ell deixa de mirar els esculls,
tan sols mira enlaire.
Crec que s’han empassat les ones,
a la fi, barca i barquer,
I això, amb la seva tonada,
la Lorelei ho ha fet.
Tr. Feliu Formosa
