Fi del món – Enric Cassany
Ferrater, Gabriel, «Fi del món», Les dones i els dies, Barcelona, Edicions 62 («MOLC», 21), 1979, p. 49; Les dones i els dies, edició definitiva, Barcelona, Edicions 62 («la butxaca»), 2017, p. 63; Les dones i els dies, edició crítica de Jordi Cornudella, Barcelona, Edicions 62, 2018, p. 69.
Puc repetir la frase amb què provo de recordar-te. De tu només conservo aquestes paraules, que van inundant, esbotzant els marges de la vida que hem compartit i que ara sembla irreal. Ara que ja només és record, el camí recorregut amb tu, dur i de mal transitar (i, doncs, tan real), amb paranys que em provocaven ferides (tan agudes i, doncs, tan convincentment reals), sembla que no ha existit: es dilueix en un espai desdibuixat, blanquinós i embafós com l’esperma vessat. Inundat de paraules, el que hem viscut cau sorollosament, es desfigura o desapareix per sempre. Les paraules que he anat dient han construït el record, han donat un sentit a la ruptura, a la pèrdua. Però són només paraules. El cas és que no et reconec: ja no sé res de tu.
Més o menys, el poema diu això. La prosificació que n’he fet, no cal dir que l’empobreix –quan no el traeix– sense remei. El motiu de partida, la pèrdua de l’amant, no pot ser el responsable que se m’hagi fixat tan poderosament a la memòria. Amb raó diu Pere Ballart: «¿què no podríem arribar a esperar-nos si un mal poeta explicava que havia estat abandonat per la seva amant, i ens parlava de les seves llàgrimes i el seu dolor, i a sobre, apocalíptic, titulés el seu poema “Fi del món”? Realment, el perill de ridícul fóra total» (2007: 103-104). Cert: és precisament el to apocalíptic –que potser no disculparíem de qualsevol, poeta o no, que ens vingués amb esgarips– allò que ens fa acceptar aquest poema com a acte de llenguatge i de comunicació especial. Les imatges de dolor i de pèrdua carreguen de temperatura emocional una proposició intel·lectual (passeu-me el mot). La veu poètica s’adreça figuradament a l’amant perduda, i constata aquesta pèrdua amb un doble moviment de dissolució i de construcció. De dissolució: la vida que va creure real es desfibra i s’enfonsa (l’amant existeix tan sols en les paraules que l’evoquen). De construcció: la rememoració del passat amb una «insistent aigua de paraules» (v. 3) –amb l’aparent curs de pensament que constitueix el poema mateix– ha atorgat un sentit a l’experiència passada. Però és només sentit, una maniobra racionalitzadora. La vida és una altra cosa, viu en una altra banda. Aquesta és la proposició que n’he dit «intel·lectual», que bé podríem considerar el pretext per a la configuració «dramàtica» del poema: les paraules amb què pretenem dir la realitat no són pas la realitat mateixa. Al contrari, paraules i realitat es mouen en plans paral·lels, dissociats. Però, com renunciar a trobar un sentit a allò que se’ns ha endut cap a la vida? El poema, amb el seu estupor davant la vida viscuda («Ja no sé res de tu», v. 17), no deixa de pledejar, pel sol fet d’existir, a favor de la vida pensada.
Enric Cassany Cels
Professor (UAB)
Referències
Pere Ballart, El riure de la màscara, Barcelona, Quaderns Crema, 2007.
