Fe – Víctor Sunyol
Ferrater, Gabriel, «Fe», Les dones i els dies, Barcelona, Edicions 62 («MOLC», 21), 1979, p. 122; Les dones i els dies, edició definitiva, Barcelona, Edicions 62 («la butxaca»), 2017, p. 159; Les dones i els dies, edició crítica de Jordi Cornudella, Barcelona, Edicions 62, 2018, p. 165.
Una qüestió prèvia: fe? O confiança? Ferrater diu fe; doncs: fe. Tot i que en alguna accepció els dos termes podrien coincidir, fe connotarà sempre una convicció o adhesió absolutes. Mentre que la confiança o l’esperança són sentiments d’autoconsol, fins i tot d’evasió, la fe ho és d’afirmació. I aquest és un poema d’afirmació, de certesa –sigui amb fonament o sense, que això ara no ve al cas. En un poema centrat per l’amor i el desig, fer aquesta precisió em sembla del tot pertinent.
Abans de començar és gairebé obligatori esmentar «The dream», de John Donne, almenys per la gran quantitat de comentaris que ha generat la proximitat entre els dos poemes. I el que interessa sobretot és com Ferrater s’aparta d’aquest poema, que sens dubte coneix. Com és fàcil de suposar, en Ferrater no hi ha relat, no hi ha temps, sinó un únic moment de pensament i sentiment del jo que resol la dicotomia entre el somni i el real, aferrant-se a la realitat amb la consciència de saber que el somni és somni, i que és potser el més elevat. També són diferents els tremolors en els dos poemes. En Ferrater el tremolor és ben lluny del que s’insinua al final del poema de Donne, és un tremolor de fe. I cal recordar que Donne acaba el poema en una direcció ben diferent: amb el propòsit de somiar –viure– de nou l’esperança que tenia.
Diguem, abans de res, que aquest moment de reflexió i de reconeixement d’un mateix i del seu moment vital, Ferrater el diu amb la segona persona gramatical. Una persona que sovint fa servir i que dota l’aire d’una gran sensibilitat, elemental, gairebé ingènua, transparent, pròpia de l’estadi àlgid de l’enamorament (gairebé papasseitiana, gosaria dir), tot mostrant alhora que no ho és gens; aquí es toca de peus a terra. Una altra dicotomia en aquest poema on somni i realitat s’emmirallen i s’entrecreuen contínuament. Per altra banda, és important remarcar que Donne parla de hope i no de faith, i no és una qüestió menor. (Tret que un contemporani de Donne pogués interpretar hope com nosaltres interpretem fe.)
No voldria iniciar el comentari sense abans esmentar el fet que allò més viu del poema rau en la superposició del real per damunt del somni. Sempre hi ha la consciència d’estar en el somni, però també la certesa que qui és abraçada no és la dona ideal, somiada, sinó la real. L’experiència real s’imposa per damunt de qualsevol elaboració ideal i poètica. No podia ser d’altra manera en Ferrater. De fet, el poema pot ser vist com un «despertar», un desfer-se del somni i assumir, de ple i sense cap recança, el real. Per això només la fe el sustenta. («Fe: creure el que no es veu», deien a col·legi.) La fe, que és «creure», ben diferent a «saber». És ella, la real, aquella a qui abraça. I això és la fe.
Una altra qüestió prèvia (i marginal, potser): Al capdavall, a qui estima qui estima? A la persona real o a la imaginada, ideal, somniada? Sigui quina sigui, l’abraçada es fa a la real. I potser ella ho sap, i ho sap ell, i potser això és el que fonamenta el seu amor. Tal vegada hi ha sempre dos mons paral·lels: els dos «ideals» i els dos «reals», que s’estimen en paral·lel i entrecreuant-se. Aneu a saber si potser ningú no estima o/i no desitja l’altre real, sinó la imatge que se n’ha fet, el somni; i això és la fe. De la mateixa manera que la fe sustenta la vida del creient, aquesta fe fonamenta la relació i l’amor.
Abans de seguir, un aclariment: deia més amunt: «la superposició del real per damunt del somni». Però el poema diu «per sota / del somni, és ella / que tens als teus braços» (v. 13-15). Per sota. Així, doncs, impera el somni? Les interpretacions d’aquesta distribució espacial poden ser moltes, però totes anirien a parar al mateix punt. Ja sigui que l’entenguem com un espai mental o bé com un espai físic, el real sempre s’imposa. (Cal recordar de quin poeta es tracta?)
Nota bene: «Fe»: La fe fa tremolar el cor, que s’arrenca del cos (v. 5). No es trenca en mil bocins, no s’esqueixa; s’arrenca. I deixa el cos sense cor. I és ara quan el cor governa.
Post scriptum: Aquest viure la realitat per damunt de l’ideal pot portar a un poema absolutament diferent, d’un poeta ben diferent: «Broad Street», de J. M. Fonollosa, a Ciudad del hombre: New York (1990):
Me pregunto, no obstante, quién tú seas,
pues no eres esa máscara que pones
a mi disposición. Mas no investigo.
A esa no tú que muestras yo la adoro
y es a la que deseo al ir contigo.
Per acabar: que el poema és (com) aquest moment d’estat de somni. Comença amb la constatació del moment viscut, de l’experiència del real («La tens als teus braços», v. 1), i a partir d’aquí ve el moment d’ensomni, que fa tornar a la realitat. I és això: el poema que és el que diu.
Víctor Sunyol
Escriptor, editor i professor
