El lector – Joan Tres
Ferrater, Gabriel, «Petita guerra», Les dones i els dies, Barcelona, Edicions 62 («MOLC», 21), 1979, p. 146; Les dones i els dies, edició definitiva, Barcelona, Edicions 62 («la butxaca»), 2017, p. 191; Les dones i els dies, edició crítica de Jordi Cornudella, Barcelona, Edicions 62, 2018, p. 197.
Em permetreu l’atreviment d’escriure quatre ratlles sobre aquest poema de Gabriel Ferrater. No ho faig com a erudit ni estudiós, sinó com un humil lector de la seva obra. Aquí trobareu, doncs, algunes interpretacions personals d’aquests versos i sobretot molts dubtes i preguntes sense resposta que sempre m’han generat els poemes de Gabriel Ferrater.
El protagonista d’aquest poema és un tallapapers; un tallapapers que adquireix per a la veu poètica un lloc de gran rellevància en la seva vida, perquè no és un objecte més, sinó que és l’objecte escollit: «Entre els objectes del món, entre els pocs / objectes que he agafat» (v. 1-2).
El tallapapers, quan Gabriel Ferrater escrivia aquest poema, l’any 1962, encara era un eina imprescindible per a un lector que volia accedir a totes les pàgines dels llibres, que sovint estaven unides per algun dels extrems. El tallapapers era com tenir la clau d’accés al llibre. Igual que un cavaller no ho era sense la seva espasa, o un guitarrista no ho és sense la seva guitarra, un lector no ho podia ser sense un tallapapers. D’alguna manera, això explica que el protagonisme d’un poema titulat «El lector» sigui un tallapapers.
«Fa vint anys que me’l retrobo dins la butxaca» (v. 6). Si el poema està datat l’any 1962 (Les dones i els dies, edició crítica de Jordi Cornudella), el poeta té aquest tallapapers des de principis dels anys quaranta; l’ha acompanyat en un llarg trajecte de la seva vida i en circumstàncies ben diferents; i així ens ho remarca en els següents versos: «moltes vegades l’he collit de terra / dins una cambra meva, o bé d’entremig de peus / després de pagar la nit d’un bar» (v. 8-10). Aquesta cura per un tallapapers només pot ser fruit de la seva absoluta necessitat si s’és un afamat lector. Efectivament, el tallapapers li ha obert milers de pàgines; pàgines que contenen records i mentides; potser aquest mot, mentides (v. 11), és per a Ferrater un sinònim de ficció, de literatura (no puc allargar-me aquí, però us emplaço a llegir la interessant dissertació sobre aquest punt al blog Un fres de móres negres). Després de vint anys i després de tants milers de pàgines, el tallapapers ha d’estar, no pot ser d’una altra manera, «oscat» (v. 8). En el cas que aquests records i aquestes mentides siguin, efectivament, literatura, és interessant la constatació que està feta per homes i «ben poques dones» (v. 12); potser ho podem llegir com una llança a favor del feminisme incipient al nostre país a principis dels anys seixanta?
Hi ha un vers que es repeteix en el poema, l’únic: «I no recordo qui me’l va donar» (v. 13). D’altra banda, un vers que es contradiu amb el darrer: «No sé mentir-me un record més: alguna mà» (v. 14). I és clar que el recorda! Enric Blanes, al magnífic blog Un fres de móres negres, cita un article de Jordi Amat (La Vanguardia, 20 d’abril de 2011), en què diu que Joan Ferraté, quan llegí el poema, exclamà «me cago’n cony», perquè el tallapapers li havia regalat ell. Coincideixo, doncs, amb Enric Blanes que aquest «no recordo qui me’l va donar» és un vers irònic, és una picada d’ullet, d’aquí la seva repetició, que queda totalment aclarida amb el darrer vers.
Fixem-nos que en els primers versos ens diu que el tallapapers és un objecte que ha agafat, i més endavant ens diu, com hem vist, repetidament, que li van donar. Quin significat té, doncs, aquest agafar? Potser l’explicació és tan senzilla com pensar que agafar pren el sentit literal de «prendre amb la mà» i no el d’«apoderar-se d’un objecte que no et pertany».
Joan Tres
Professor
